26/9/07




Dimecres, 26 de setembre de 2007
BITS
Cada matí, després de les rutines, la classe dels Lleons comença a treballar tot dient: ments despertes, orelles ben obertes, ulls ben oberts.
Un cop hem respirat fons i tots estem a punt , el primer que fem és passar la tanda dels Bits.
Els bits són unitats d’informació presentades en cartolines i per blocs temàtics.
La imatge representa elements del nostre entorn: minerals, fruites, races de gossos, instruments...
Cada setmana es passen tres categories diferents, per exemple, dinosaures, fruites i instruments...
La Srta. Lorena els hi ensenya amb rapidesa i agilitat les fotos i els hi diu el nom del que veuen i els nens i les nenes ho repeteixen en veu alta.
L’objectiu de tot plegat no és que els alumnes memoritzin cada bit, sinó aconseguir l’estímul visual i auditiu, i estimular així la intel·ligència visual i auditiva.
Veure’ls gaudir a la classe és un plaer que vull compartir amb vosaltres.

25/9/07

Dimarts, 25 de setembre de 2007
POLSERES MUSICALS
Poc a poc tots entrem en la dinàmica del curs i els més petits no són pas una excepció.
Gairebé ningú ja no plora i, després de comprovar que fer rebequeries no serveix de res a l’escola, tots intenten col·laborar i treballar.
Avui dins la caixa dels “angelets de la música” hi hem trobat unes polseres amb cascavells. Beneït moment en que vaig tenir la genial idea! He estat tres hores amb el so dels cascavells ficat al cap, però les cares d’il·lusió bé s’ho valen.
He aconseguit que tots se la volguessin posar i que aprenguessin a esperar el seu torn.
És curiós veure com nens i nenes fan un espectacle a les mares, en sóc testimoni, i a l’escola són uns veritables àngels que saben esperar el seu torn, tot és qüestió d’ensenyar-los i no cedir.
Cada deu minuts anàvem fent torns per posar-los les polseres musicals. Evidentment tots la volien però hem d’aprendre a compartir i esperar.
He tingut tot tipus de reaccions:
- l’exigent que si no li posava la polsera plorava
- l’espavilat que donava empentes per arribar el primer
- l’encantador que em mirava amb ullets carinyosos per descol·locar-me
- el que no callava tot dient: i jo? I jo? Quan me la poses?
- L’amenaçador que em deia que si no li posava li diria a la mama
Tant era la seva manipulació, tots han gaudit dels seus minuts jugant amb la polsera i en cap ocasió he cedit als seus desitjos capritxosos, vosaltres també ho podeu aconseguir amb paciència i rectitud.
Ha calgut, però, estar ben alerta ja que, un petit de tres anys, se l’amagada en un dels canvis i ha duplicat torn, sort que sempre hi ha un que se n’adona de tot, en aquest cas el Xavier, i ràpidament ha exclamat:
- Srta, Srta, el Víctor té la polsera amagada i no te la vol donar!
No ha tingut més remei que donar-me-la amb cara de pomes agres i dient-me que ja tenia ganes que s’acabés l’hora de música, però us puc assegurar que ha continuat ballant i cantant tota l’estona.
No us deixeu entabanar, són uns petits dimoniets.

24/9/07

Dilluns, 24 de setembre de 2007
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS
Aquests dies els pares i les mares estem immersos en la feina d’escollir i programar les activitats extraescolars.
No us ho sabria dir del cert, ja que no ho he calculat, però així per sobre m’atreviria a dir que sobre un 80% de nens i nenes entre els 3 i els 16 anys fa algun tipus d’activitat extraescolar.
Aquestes activitats estan en alça, degut principalment als horaris laborals dels pares.
Les activitats extraescolars acaben de perfilar el dia escolar dels nens i, si estan ben programades i ben escollides, la majoria de vegades són lúdiques, interessants i formatives.
Si no s’ha de fer alguna d’aquestes activitats per alguna raó concreta (reforç, malformació...) és important que els vostres fills participin en la seva elecció i que l’activitat els hi resulti beneficiosa com a persones, els hi doni seguretat, afavoreixi la sociabilitat i tinguin la possibilitat de destacar-hi.
Heu de recordar-los el compromís i la responsabilitat de que si s’apunten han d’acabar, com a mínim tot el trimestre, i que no els deixareu “desapuntar” davant la primera dificultat.
Intenteu no omplir-los d’activitats fins molt tard, cal que per les tardes ens doni temps de fer-les, de berenar, de seure a fer deures, i d’acabar el dia amb una estona de joc, i sobretot no us oblideu de tenir cada dia una estoneta de vida familiar tots junts. Difícil? Cert, però no impossible, intenteu fer l’esforç, val la pena.

21/9/07

Divendres, 21 de setembre de 2007
MERCÈ 2007
Aquí teniu el programa de la Mercè, per si li voleu donar una ullada i gaudir de la Festa.
Bona Festa Major.
http://www.bcn.cat/merce/

20/9/07

Dijous, 20 de setembre de 2007
"VENT DEL PLA"
De tant en tant els hi recordo als meus alumnes que, si al sortir a la tarda, veuen que ningú els ha vingut a buscar es quedin al meu costat sense moure’s.
Ahir els hi recordava als nens i les nenes de 2n i tots van començar a dir la seva:
- no podem marxar sols per que ens poden raptar
- la mama diu que no marxi amb ningú
- han raptat a una nena i no la troben i li han fet mal
Tot anava segons la normalitat més absoluta fins que un nen va dir:
- al “Vent del Pla” hi ha un dolent que és Mosso d’esquadra!
Per aquells que ho desconeixeu en aquesta sèrie, producció de la Televisió Pública Catalana, en aquests moments el dolent de la pel·lícula, (culpable d’assetjament sexual) resulta que és un Mosso d’esquadra (la nostra Policia Pública).
Aquest Mosso és, en principi, una persona encantadora què gaudeix de la confiança absoluta de tota la gent del poble.
Jo em pregunto: quina mena de país posa en evidencia a la seva pròpia policia?
Quina mena de models d’autoritat i confiança podem transmetre als nostres infants si som nosaltres mateixos els que ens desacreditem?
A part del fet de què no és una sèrie per nens i la franja horària no és de tarda penso que la nostra societat, i la nostra Televisió Pública, hauria de vetllar més per una base més solida.
No podem protegir als nens de tots els mals de la societat (ja sé que els Mossos no són tots modèlics) però aquesta imatge pot desconcertar i fa que els models que hem de donar trontollin per tot arreu.
Un cop més les famílies i l'escola ens quedem sols entre el món mediàtic.
Agraïm a totes aquelles famílies que ahir mateix van col·laborar amb l’escola i van buscar un lloc alternatiu per anar a jugar a la tarda.
Moltes gràcies.

19/9/07

Dimecres, 19 de setembre de 2007
TRANS-ÓPERA
Els que em seguiu en el blog ja coneixeu la meva mania de que els nens aprenguin a escoltar tot tipus de música, arribin a tenir criteri sobre la que més els hi agrada i tinguin la valentia de no avergonyir-se pel fet de què els hi agradi la música clàssica, cosa que a vegades costa de reconèixer davant els altres companys.
Els meus alumnes em porten sovint CD’s per escoltar i sempre intento aconseguir uns minuts de la classe per compartir amb tots ells la música que ha portat el company. Els que l’han portat es senten protagonistes i em facilita la feina d’aconseguir que s’interessin en buscar músiques de manera voluntària.
El fet és que avui m’han portat un CD de TransÓpera (és una música eclèctica que fusiona la música barroca i el jazz amb ritmes electrònics), força complicada d’escoltar, sobretot per a nens i nenes de 4rt., però això no m’importa massa, jo vull aconseguir que les seves oïdes s’acostumin a escoltar de tot.
Després del desconcert inicial i els somriures en sentir la veu poderosa de la soprano barrejada amb la música electrònica, els he deixat opinar i xerrar entre ells.
Quan ja estava a la porta per marxar una nena, (9 anys) ve i em diu molt seriosa i amb tota la naturalitat del món (transcric gairebé literal): - mira senyoreta, aquesta música no es pot comparar amb l’òpera tradicional. A mi m’agrada escoltar un altre tipus de soprano, sobretot si canten en italià, que tu sempre dius que és l’idioma de la música. Aquestes coses tan modernes no tenen mai èxit.
M’he quedat muda d’admiració i només he encertat a dir-li: - ja ho crec, tens molta raó.
Sóc la seva mestra de música des de que tenia 5 anys... quan els meus alumnes em donen aquestes opinions són injeccions de moral que em recorden la satisfacció diària de ser mestra.

18/9/07

Dimarts, 18 de setembre de 2007
EL PENTA I LA GRAMA
El Penta i la Grama són els meus dos angelets màgics de la Música. Carregada amb una enorme caixa rodona amb la imatge dels nostres personatges he anat a fer classe als Peixos (3 anys), als Óssos (4 anys) i als Lleons (5 anys).
Dins la caixa hi porto tot tipus de sorpreses per fer de la Música una bona estona, que gaudeixin i que l’estimin.
A mi m’agrada més estar amb nens més grans però aquests petits tenen una innocència embriagadora.
Els hi explicat que aquests angelets eren amics meus i que cada setmana em donaven alguna cosa per a ells i ho deixaven dintre de la caixa. Podem trobar-hi enganxines amb la Clau de Sol, els CD de la Música que escoltarem, instruments musicals, la fitxa que treballarem... les reaccions a la meva història han estat diverses, divertides, a vegades frustrants però sempre enriquidores com a mestra. Aquí teniu un petit resum del que ha anat passat mentre que jo explicava la història:
- Els Peixos no han fet gaire cas, un parell o tres han plorat demanant la mama, una altra s’ha passat l’estona enganxada a mi, un parell de dimoniets no paraven de riure, gairebé la majoria han tingut pipi i algun que altre mirava el sostre.
- Els Óssos han estat més receptius. Han deixat que els hi expliques tota la meva història, mirant la caixa i molt callats. Han escollit amb molt d’entusiasme l’enganxina, i han participat amb alegria de tot allò que jo els hi explicava.
- Els Lleons m’han fet un munt de preguntes. Per què tenen aquests noms tan estranys? (Penta-Grama), per què tenen aquest color les ales? per què la caixa és rodona? I un de més agosarat m’ha dit: - alaaaa si ets tu que hi poses les coses a dins!
De totes maneres tots ells han participat de les cançons i de la dansa que avui, plens d’alegria per la novetat, hem fet.

17/9/07

Dilluns, 17 de setembre de 2007
NOVES ADQUISICIONS
Els començaments de curs sempre estan plens de noves situacions.
Hi ha horaris nous, projectes nous, famílies noves i alumnes nous.
Avui pensava en aquests alumnes nous que cada any s’incorporen en els cursos intermedis de la Primària.
A vegades arriben procedents de canvis de domicili, o d’escoles del voltant, o de llocs més llunyans. Tant és la procedència, la majoria de vegades ens arriben amb molt menys nivell educatiu.
Quan un alumne nostre canvia d’escola, per canvi de domicili, la nova escola sempre felicita a la família per l’alt nivell escolar, pel nivell d’aprenentatge i l’adquisició d’hàbits, em consta que és així per que m’ho venen a dir. Poques vegades puc dir el mateix quan ens arriben a nosaltres.
Potser pensareu que és molt presumptuós per part meva però és la realitat del dia a dia.
Els nostres alumnes estan molt ben preparats, acostumats a que cada dia se’ls hi demanin els deures, a llegir cada dia, a treballar de valent, tenen uns hàbits i unes rutines assumides... el dia és llarg i a les escoles tenim temps per treballar, estudiar, aprendre, jugar, cantar, pintar, divertir-nos... i una llarga llista de vivències.
Això ho pensava quan les senyoretes se’m “queixaven” de que “les noves adquisicions” no saben escriure el seu nom, no coneixen les consonants, no saben fer línies amb el regle, no saben que és un diccionari o fins i tot a l’escriure, a 4rt., una divisió a la pissarra ha preguntat, molt sorprès, que era allò tan estrany que havia fet.
Evidentment els nostres alumnes també tenen mancances però us puc assegurar que el treball és dur i que tot el professorat hi posa entusiasme, positivisme i molta molta paciència. Espero tenir-vos a tots al nostre costat.

14/9/07

Divendres, 14 de setembre de 2007
PRIMERA SETMANA
Ja hem passat la primera setmana, de fet no ha estat complerta, però si la primera del llarg curs que tenim per endavant.
La veritat és que sinó fos per les carteres noves, els estoigs de tres i quatre pisos plens de tot tipus de colors amb la punta afilada, les agendes gairebé buides i la il·lusió per descobrir coses noves, no semblaria que hem fet vacances.
Els petits no recorden on és la seva classe i els de 2n., que han estat dos anys a la mateixa, ara que han canviat, s’equivoquen i entren a la de l’any passat.
Avui he anat un momentet a la classe dels Pollets i m’ha sorprès la tranquil·litat que hi havia, però si paraves atenció senties suaument música de Mozart. Genial.
No som un país amb gaire tradició musical a les escoles, a mi m’agrada molt que els nens cantin i escoltin molta música però en el currículum actual de la Generalitat la Música tant sols hi cap una hora a la setmana. Com a mestra de música que sóc, aconsegueixo que els meus alumnes estimin la música i coneixin varis estils, autors i sobretot que aprenguin a escoltar-la, la llàstima és que quan passen a la ESO només els hi donen llenguatge musical, avorrit, difícil i molt feixuc. Malgrat tot jo seguiré apostant per les audicions i el cant abans que la teoria que no els hi agrada gens, l’obliden aviat i només fa que deixin d’interessar-se per la música de sempre.

13/9/07

Dijous, 13 de setembre de 2007
SABATES I XANCLETES
Avui ha calgut curar dos genolls pelats, una torçada en un turmell i un cop al cap... tot degut al mal calçat que porten alguns nens i nenes.
Una de les lluites de cada setembre és el tema del calçat. Durant l’estiu han anat amb xancletes, no massa còmodes però molt pràctiques, i ara no hi ha manera de fer-los calçar correctament.
Cal que recordem que a l’escola no poden venir amb xancletes, això hauria de ser evident ja que no poden córrer pel pati, no poden xutar la pilota, no poden baixar bé les escales, és molt més fàcil que et trepitgin i et facin mal, per no dir que se les treuen contínuament i apareixen a l’altre costat de la classe, o bé te’ls trobes al terra, descalços, tot espolsant la pols dels peus.
Us ho podeu ben creure.

12/9/07



Dimecres, 12 de setembre de 2007
PROVA SUPERADA
El primer dia sempre resulta diferent. M’agrada veure que molts pares i mares s’agafen una estoneta per portar els seus fills i filles a l’escola el primer dia, els hi fan fotos, s’acomiaden d’ells a la porta donant-los mil recomanacions i em donen a mi mil encàrrecs que intento recordar.
Els més petits volen anar a la classe del curs passat amb les mateixes mestres que coneixen però caldrà que s’acostumin al nou espai i a les noves cares.
Avui hem viscut anècdotes divertides, cares de sorpresa en veure que els hi ha tocat una tutora que no esperaven, silencis en veure mestres noves, companys nous...
Els de 6è. han fet d’amfitrions i han ensenyat l’edifici de Primària als de la Classe dels Lleons. Ha estat molt bonic veure els més grans amb els més petits agafats de la mà passejant per tot el col·le i explicant coses.
Just quan he fet la foto he sentit que el nen gran li deia a la petita: mira, veus, això és el pati, aquí jugaràs molt bé, però no et preocupis per si vols anar al lavabo, tu vas a la Srta. i li dius i ella ja t’hi acompanyarà...
Una mestra els hi explicava, als de 5 anys, tot el que farien durant el llarg curs, els hi deia que ara ja eren molts grans, que calia treballar, que l’edifici de Primària tenia un gran gimnàs, i menjador... tot en un plegat li diu una petita:
- Saps què?
- Diga’m, que vols dir-me? Pensant quina seria la pregunta important…
- La meva mare també porta una flor dibuixada a l’ungla del peu igual que tu!
Les coses tenen la importància que tu els hi vulguis donar, els nens ens ho ensenyen cada dia.

6/9/07

Dijous, 6 de setembre de 2007
PARES DOLENTS (2a. part)
Jo penso, i ho crec fermament, que per a educar a un fill no ens calen llibres de Psicologia, ni mètodes mediàtics, ni revistes que estan de moda; el que ens cal és SENTIT COMÚ.
Evidentment un article periodístic ens pot ajudar a reflexionar, una opinió d’un mestre o un psicòleg ens pot fer veure allò que no hem vist i una xerrada amb amics, sobre educació, pot ser molt instructiva, però hem de tenir en compte que els pares sabem on estan els límits, sabem on està l’educació i sabem quan estem actuant prioritzant la nostra comoditat davant un conflicte.
Les famílies que eduquen seguint els paràmetres d’allò que han llegit deixen de ser espontanis i sovint no recorden com van actuar en altres ocasions, creant així un conflicte de valors, de costums i d’hàbits davant dels nens. Això crea desconcert.
Un nen ha de tenir molt clar què és el que es pot fer i que no, i sempre ha de ser igual.
Avui m’he trobat a un nen pel carrer que portava posat un gorro de llana. Li he preguntat a la mare perquè li deixava posar i m’ha contestat:
- l’ha vist i se l’ha volgut posar, al menys estarà calladet una estona. L’hivern passat no el va voler ni un dia.
No puc escriure el que he pensat.
Us hi sentiu identificats amb aquest o un cas semblant? Si és així, com ahir, us torno a convidar a la reflexió.
Avui és el gorro, demà les sabates, l’altre el menjar... i quan us adoneu serà un adolescent que farà el que vulgui sense miraments cap a ningú i sense cap educació.

5/9/07

Dimecres, 5 de setembre de 2007
Els pares dolents
Uns amics m’han fet arribar un article sobre educació que he trobat molt interessant. Us he fet un resum del que m’ha semblat que cal tenir més en consideració.
Us invito a la reflexió.
A vegades quan ens sentim identificats ens agrada amagar el cap sota l’ala i pensar que no va per nosaltres.
El text diu així:
Jo he tingut molt mals pares. Quan els altres nens menjaven dolços, patates fregides, menjar escombraries, llaminadures, begudes gasoses... a mi m’obligaven a menjar amanides, verdures, carn, peix, fruita...
Sempre insistien que els hi digués on anava. Amb quins amics anava i els convidaven a pujar a casa perquè els volien conèixer. Em deien la seva opinió sobre els amics que no els hi agradaven... i la meva llibertat què?
A tots ells els deixaven tornar a l’hora que volguessin, encara que fos tard a la nit, jo vaig haver d'esperar a ser més gran i quan arribava sempre m’esperaven desperts per saber com havia anat la festa i en quin estat arribava a casa.
Els pares dels meus amics els hi reien les gracietes, les experiències excitants de l’adolescència les trobaven divertides, no els renyaven ni els castigaven per a no tenir conflictes amb ells... veritablement jo tenia pares molt dolents.
La majoria de vegades desconeixien on es trobaven els seus fills.
Ara sóc un adult honest i respectat i desitjo ser també un pare dolent per als meus fills.

4/9/07


Dimarts, 4 de setembre de 2007
ELS POLLETS I ELS CARGOLS TORNEN A L’ESCOLA
Avui els més petits han tornat a l’escola. La veritat és que han plorat, alguns més que altres, però han plorat.
Sempre passa que ploren els més veterans, en canvi els nous ho miren tot amb els ulls ben oberts, sense saber massa bé el que passa al seu voltant.
Sempre he admirat les mestres que estan amb els més petits, cal que siguin carinyoses i tinguin molta paciència. Que treballin amb tranquil·litat, a fi de crear un ambient de seguretat i el màxim agradable possible.
De ben segur que la Isabel, l’Anna, la Maria i la Mónica faran que els nostres petits estiguin feliços i vinguin contents a l’escola.
Benvinguts a tots i a totes.

2/9/07

Diumenge, 2 de setembre de 2007
NO PLORIS PERQUÈ JA S'HA ACABAT, SOMRIU PERQUÈ HA PASSAT.
Gabriel García Márquez

29/8/07

Dimecres, 29 d'agost de 2007
RETORNEM
Recordo que quan era petita sempre volia que acabessin les vacances per retornar a l’escola i mirar els llibres nous i poder estrenar tots els estris.
Un cop adolescent volia tornar per retrobar les meves coses: la meva habitació, el mirall sencer, les meves sabates, la meva roba...
Actualment malgrat que no m’agrada anar tot el dia amb samarretes i xancletes, ni amb el cabell mullat, em molesta el sol i la platja cada cop m’agrada menys us he de dir que em resisteixo a tornar a la rutina.
El Setembre és un mes curiós. Tots fem grans propòsits. Els nens han crescut, estan morenos i absolutament descontrolats. No recorden res i en prou feines encerten a agafar el llapis de manera correcte. De fet ara és el millor moment per a fer el Quadern de vacances, d’aquesta manera agafen el ritme, comencen a recordar i es treuen una mica la mandra.
Poc a poc hauríeu de retornar-los a l’horari escolar, a les rutines i als hàbits. Intenteu no fer-ho a l’últim moment.
Com podeu veureu jo també, poc a poc, retorno a la “normalitat” i espero retrobar-vos en el bloc a tots ben aviat.

26/8/07

Diumenge, 19 d'agost de 2007
INUNDACIÓ
Tenim per costum anar de tant en tant, durant les vacances, a donar una ullada per l’escola i comprovar, així, que tot està correcte.
El Sr. Pinyol obre la porta i entra ben decidit quan els seus dos peus queden coberts per un mar d’aigua. Un cop superat l’ensurt investiga d’on prové la font: al vestíbul d’anada cap el pati hi troba un gran sortidor d’aigua que surt d’una de les canonades.
Ràpidament tanca l’aixeta i es disposa a demanar reforços.
Quan em truquen a mi, agafo els estris de salvament (galleda i motxo) i ben decidida baixo Galileu avall pensant què com arriben a ser d’exagerats.
Quan arribo a l’escola el vestíbul era literalment una piscina, allò era impossible de recollir.
El que se m’acut és trucar als Bombers. El primer que em pregunten és quants centímetres d’aigua hi ha i jo contesto que uns 5 ó 6 cm, resposta equivocada... els Bombers no venen si no hi ha als menys uns 20 ó 25 cm. (durant uns instants tenim la idea secreta de deixar l’aixeta oberta fins arribar als 20 cm)
La companyia d’assegurances ens arregla el desperfecte però no ens envia ningú a treure l’aigua.
L’últim pas va ser trucar al RACC i llavors ens van enviar un camió cisterna que va aspirar, en qüestió d’una hora, tota l’aigua.
Un cop el terra sec vam analitzar la magnitud de la tragèdia.
Si doneu una ullada al vostre despatx de ben segur que hi ha tocant a terra alguna carpeta, un parell de pòsters enrotllats, alguna bossa, paper per la impressora o la fotocopiadora... tot queda fet un desastre, per no parlar del fang que s’acumula. Però tot això ja és una altra història, quan tornem de vacances hi tornarem a pensar i ho tindrem tot a punt per començar.

22/7/07

Diumenge, 22 de juliol de 2007
VACANCES
Moltes vegades m’havia trobat amb anècdotes, o històries, o temes interessants que volia compartir amb les famílies de l’escola i mai havia trobat la manera de fer-ho. Vaig entrar en el món dels blogs per casualitat, el setembre de l’any passat. Un amic del meu germà en tenia un i quan ho vaig descobrir vaig pensar de seguida en fer-ne un de l’escola.
Vaig començar tímidament, sense fer soroll i ni tan sols li vaig donar massa publicitat però el resultat obtingut ha sobrepassat qualsevol expectativa.
La feina de la nostra escola no ha canviat però sí que ho ha fet la seva dimensió cap a l’exterior.
Al llarg de tot el curs he descobert persones sensibles, maneres diferents de veure coses, nous amics, famílies extraordinàries, recolzament i emocions.
Escriure el blog és un esforç per a mi, sempre ho faig fora de l’horari escolar i quan he acabat amb les meves tasques familiars. A vegades estic contenta, a vegades estic cansada, a vegades estic decebuda, a vegades satisfeta amb la feina feta, a vegades trista o enfadada... però sempre he estat sincera en tot allò que us he volgut transmetre, millor o pitjor.
Vull que aquest blog sigui planer, sincer, que apropi una de les moltes realitats educatives del nostre país a les famílies que ens coneixeu, a les que no ens coneixeu, als que teniu fills o no en teniu... tan és, la societat la fem entre tots.
És per això que us dic que no m’estic acomiadant, tan sols m’agafo unes vacances i espero retornar amb noves idees, amb noves expectatives i amb tots vosaltres el proper curs.
Gràcies per ser-hi. Sigueu feliços.




Divendres, 20 de juliol de 2007
FESTA FINAL
Les festes familiars i amb amics sempre acaben al voltant d’una taula, menjant i bevent. Les festes escolars sempre acaben amb música, cantant i ballant, i això és el que va passar el divendres.
Si us sóc sincera us he de dir que es va fer una tarda interminable, suposo que quan esperes que s’acabi alguna cosa aquesta no arriba mai a la fi.
Els dies han passat molt ràpid i hem fet un munt d’activitats, ens hem divertit molt, però les vacances agraden a tothom. Ara toca tancar l’escola, deixar-la ben neta i silenciosa a punt d’obrir al setembre. El cartell de Benvinguts ja penja a la surera però de moment ningú el veurà, tot resta dormit fins que el soroll, l’alegria i el somriure torni a omplir les aules.
Ens retrobarem molt aviat.

19/7/07




Dijous, 19 de juliol de 2007
PARC DE ROBRENYO
Avui hem tornat a anar al parc. La sortida que hem fet cada dijous ha fet que la setmana no es fes llarga i pesada i hem arribat, molt ràpid, al final del casal d’estiu d’enguany.
Hem anat a un parc que no coneixia, de fet m’he refiat de l’opinió d’un pare que em va dir que s’estava prou bé, i així ha estat.
Els nens i les nenes ja no juguen amb tanta fal·lera com la primera setmana, tots necessitem vacances i trencar amb el ritme quotidià, però hem estat bé.
Hem celebrat un aniversari tot menjant galetes, malgrat que algun petit ha protestat per que tenia les mans brutes per agafar-les. El comentari ha estat molt divertit ja que quan els hi hem dit que fessin fila per escollir una galeta ha dit: -però tenim les mans brutes!!! (és important comentar que el petit té quatre anys) Si més no té assolit l’hàbit d’higiene.
Demà farem una gran festa, cantant i ballant.
Dimecres, 18 de juliol de 2007
UN LLOC SINGULAR
Fa força temps un Inspector d’ensenyament em va dir que la nostra escola era una escola singular.
En aquell moment no vaig saber massa bé a què es referia però amb el temps, parlant i observant, penso que volia dir què una escola singular és aquella que:
- coneixes absolutament a tots els pares i mares i avis i àvies dels teus alumnes
- sempre tens un moment per parlar amb les famílies i no ho fas amb la separació física a través d’una finestreta
- els atures pel carrer per fer una xerradeta
- ets convidat a les festes d’aniversari
En una societat tan impersonal com la nostra m’agrada reivindicar els espais singulars (botigues, escoles, amics...) crec que són uns petits oasis en mig d’una gran multitud.

17/7/07

Dimarts, 17 de juliol de 2007
LAURA
Tenia 6 ó 7 anys i em deia que volia ser hostessa de vol. No sé pas d’on li venia aquesta dèria ja que a la seva mare no li agrada gens volar.
Tenia 12 anys i continuava volent ser hostessa. Jo patia... no feia l’alçada reglamentaria per ser-ho, o al menys això em creia. Vaig oblidar que lluitar per un somni és aconseguir-ho.
Va ser una bona alumna. Arribava a l’escola a les 7:30 del matí, era la primera.
He anat seguint la seva trajectòria ja que era de la mateixa edat que la meva filla. Sempre que preguntava per ella em deien el mateix: estudia idiomes, vol treballar a l’aeroport, vol volar... jo seguia patint i pensant... es pot arribar aconseguir allò que realment desitges?
Ha fet el batxillerat, els seus pares no haguessin permès que no fos així.
Avui l’he vist pel carrer. M’ha fet il·lusió veure-la i li he preguntat com estava i què feia. Els seus ulls blaus brillaven feliços i m’ha dit: treballo a l’aeroport i faig el curs d’hostessa... és molt estressant.
Estressant? Com pot ser estressant aconseguir allò que desitjaves de ben petita?
M’agrada veure com es lluita per un somni, m’agrada veure com hi ha joves que tenen ideals, m’agrada veure que encara ens queda esperança, m'agrada pensar que encara no està tot perdut... el dia que deixi de tenir esperança en els meus alumnes deixaré de ser mestra.
Tinc la sort, i el privilegi, de tenir encara alumnes com tu.

16/7/07



Dilluns, 16 de juliol de 2007

MARE DE DÉU DEL CARME
16 de juliol de 1945.
És la Mare de Déu del Carme, festa gran a l’escola.
Les nenes es posen les seves millors gales, molt mudades, com si fos diumenge, i van cap a l’escola carregades amb un esmorzar especial, amb llaminadures i extres que normalment no mengen, però avui tot serà diferent.
A l’arribar, quan ja ha entrat tothom, el primer que fan és anar a missa, tots junts, en fila pel carrer.
Un cop acabada la missa, que el mossèn ha dedicat a la Mare de Déu del Carme, tornaran cap l’escola per fer el gran esmorzar al pati, al mig del que avui és l’avinguda Madrid, i a continuació el matí estarà ple de representacions de teatre, cançons i recitats de poemes que elles han preparat durant dies.
La festa acabarà tot donant-li un regal, que han comprat entre totes, a D. Elena, la Directora i fundadora de l’escola, i fent la foto de grup.
Encara volta per casa algun d’aquells gerros, jocs de cafès o boniques safates que es van regalar per aquelles èpoques. Val a dir que a vegades D. Elena mateixa era la que s’encarregava de dir a les mares de més confiança què era el què li agradava més per poder-li regalar.
Per la tarda es feia festa.

15/7/07



Divendres, 13 de juliol de 2007
TARDA DE FUTBOL
El divendres per la tarda vam fer el Campionat de Futbol. Els equips eren mixtes, és a dir, vam barrejar els petits amb els grans.
Va ser una bona experiència.
Quan juguen nens i nenes de la mateixa edat la competició entre ells és molt forta i no es tenen gaires miraments a l’hora de fer-se entrades o enfadar-se per una falta, en canvi, al jugar amb petits i grans barrejats, tot va canviar.
Els petits s’esforçaven molt i els grans no van fer en cap moment entrades fortes al seus companys, fins i tot els hi passaven la pilota i els animaven.
Aquesta complicitat entre companys de la mateixa escola és molt interessant de treballar i felicito als monitors per tenir aquesta iniciativa.
Va ser una tarda emocionant i al mateix temps tranquil·la.
Els equips eren Itàlia, Alemanya, Brasil i Argentina. A la foto hi teniu els resultats finals i tots els components de l’equip amb els dos monitors.
A què fan goig?

12/7/07



Dijous, 12 de juliol de 2007
LA FACILITAT DEL PERDÓ
El Bernat i l’Eloi, de tres anys, s’han barallat avui en el parc. Crec que era per un petit tap de plàstic que s’han trobat i que tots dos volien.
El cas és que el Bernat li ha tirat sorra a la cara de l’Eloi. Han acabat tots dos asseguts quatre minuts al meu costat fins que es calmessin. Estaven molt enfadats l’un amb l’altre, tot i que són “millors amics”.
Un cop els he deixat anar a jugar, he sentit que tenien aquesta breu conversa:
- Eloi, juguem a carreres?
- D’acord però primer m’has de perdonar, - li ha contestat l'Eloi, que de fet era el que ha rebut la sorra a la cara i encara no podia obrir del tot els ulls
- Vaaaleeee et perdono, - li ha respòs en comptes de demanar-li perdó.
Tots dos s’han abraçat i han marxat contents a jugar a carreres.
El que havia de demanar perdó ha estat el que ha perdonat... però tant és l’ordre dels factors en aquest cas, el més important és la senzillesa i la falta de rancúnia dels dos nens.
En quin moment perdem aquesta facilitat en perdonar i ser perdonats?

Dijous, 12 de juliol de 2007
BAMBES-PATINS
Cada dia en veig una de nova.
Amb aquest model de bambes anirem avui al Parc. No són patins ja que es pot caminar amb certa normalitat.
No sé pas com anirà amb la fila, ni molt menys com podrà jugar, a part de que haurà de portar aquest artilugi fins les 17:00 de la tarda.
Hi ha coses que no entendré mai.

11/7/07





Dimecres, 11 de juliol de 2007
CONTINUA L'ACTIVITAT
Demà torna a ser dijous, per tant hem de tornar a anar d’excursió i evidentment està núvol (al menys ho està quan escric aquest post, a quarts de 12 de la nit).
Aquesta és la tònica dominant del temps aquest mes de juliol. Millor que sigui així, tot és més fàcil si no fa massa calor.
Avui hem jugat a Hoquei, o alguna cosa semblant amb els sticks. De fet jo veia a tot de nens i nenes, la majoria calçats amb menorquines o boniques sandàlies, corrents amb el stick a les mans darrera d’una pilota, la veritat que la pilota la veia poc entremig de tan garbuix de cames, peus, caps, stiks... de sobte sentia GOL!!! i la pilota apareixia dintre la porteria misteriosament. No tinc ni idea de com ho aconseguien.
Tot intentant fer les fotos he patit força pensant que d’un moment a l’altre algun pal aniria a parar al cap d’algun nen però tot ha sortit prou bé i no ha calgut curar a ningú.
A la mateixa hora els Peixos i els Óssos s’entretenien en una tasca menys perillosa tot construint castells altíssims, clar que sempre pot volar una peça pels aires, però tranquils... són de plàstic.

10/7/07


Dimarts, 10 de juliol de 2007
PINTANT SAMARRETES
Si posem molta pintura queda com si fos una taca i no es veu el dibuix, si en posem poca no es queda prou marcat.
Si premem massa l’esponja la pintura surt pels costats, si premem poc no queda prou bé.
Tot un art això de pintar samarretes!

9/7/07


Dilluns, 9 de juliol de 2007
LA MIREIA I JO
Aquesta foto me la van regalar fa uns dies. Evidentment no guanyaria cap concurs fotogràfic però jo trobo que és una foto molt bonica ja que és la plasmació d’un instant d’una conversa entre la Mireia i jo.
Anàvem a l’entrega de Premis dels Jocs Florals del Districte i ens vam trobar pel carrer, gairebé quan ja arribàvem. La nena va agafar la meva mà, tot deixant als seus pares, i plegades vam fer el recorregut que ens quedava fins l’Auditori. Aquest gest espontani sempre agrada als mestres, forma part d’una complicitat entre mestres i alumnes que cada cop és més difícil d’aconseguir.
Recordo perfectament la conversa que vam tenir: jo li vaig dir que duia un vestit molt bonic, amb les sabates del mateix color que les floretes de l’estampat i, ella em va dir que era per anar a un casament però se l’havia posat per pujar aquell dia a l’escenari. Aleshores li vaig dir que l’acte que anàvem a veure era molt important i l’ocasió s’ho valia.
Viure aquests moments absolutament quotidians de la vida és precisament el que ens dóna sentit a tot plegat.
No deixeu que se us escapin aquests instants senzills amb els vostres fills, no correu tant anant pel carrer, no correu tant posant-los a dormir... gaudiu del plaer de tenir una conversa, d’agafar-los la mà... tot s’esmuny ràpidament i el temps s’emporta tot allò que no heu fet per córrer massa.
Sempre hi ha un instant com el de la foto, sempre hi haurà un record a la memòria i sempre hi haurà algú, com la mama de la Mireia, que en deixa constància i ens fa reflexionar amb una foto tan senzilla com aquesta.

8/7/07



Divendres, 6 de juliol de 2007
INDIS
Per fi vam acabar els collarets, les polseres i les plomes dels nostres petits indis.
Com es van divertir amb una cosa tan i tan senzilla!
Cap el tard, tot passejant, encara veia pel barri algun que altre indi, mig adormit en un cotxet, corrents o comprant. Em sembla que no se la van treure ni per anar a dormir. Les coses més senzilles encara tenen èxit... és bonic de veure-ho i interessant de recordar-ho quan aneu a comprar joguines ben sofisticades, recordeu que allò més simple normalment és el que té més èxit.
Només heu de veure la cara de felicitat de la classe dels Cargols quan feien plastilina tots disfressats.

5/7/07



Dijous, 5 de juliol de 2007
PARC DE LES INFANTES
Amenaçava pluja per tant, a última hora, he decidit canviar de parc i anar al més proper que tenim.
Hem fet la llarga fila i hem enfilat carrer Vallespir amunt.
Els més grans porten als petits al mig, agafats de la mà. Aquesta sociabilització entre els grans i els petits m’agrada molt fomentar-la a l’escola, penso que és una manera de respectar-nos tots plegats i crear vincles, no tan sols de protecció, sinó també de camaraderia i afecte entre ells.
Quan hem arribat al Parc ens hem trobat amb el què últimament passa a la majoria de parcs de Barcelona, un indigent dormia en un dels bancs del tancat dels més petits.
Ja coneixeu, per altres post, la meva facilitat per utilitzar la Guàrdia Urbana, els Mossos, el telèfon del civisme... penso que entre tots paguem aquests serveis i és important fer-ne ús, per tant, sense pensar-m’ho dues vegades he explicat la situació a la Guàrdia Urbana. Us he de dir que jo sempre tinc molta sort quan utilitzo qualsevol d’aquests serveis i avui no ha estat una excepció. La patrulla no ha trigat ni deu minuts i molt amablement han convidat a l’indigent a sortir del tancat dels petits.
Podeu veure més fotos al photoalbum, http://escoladelcarme.myphotoalbum.com/

4/7/07


Dimecres, 4 de juliol de 2007

EL CLUB DELS ORINALETS
Per aquest procés hi passen tots, just quan fan els 2 anys.
Paciència. Ho acaben aprenent.
El més divertit de veure és quan un aconsegueix la fita, les mostres d’alegria i els aplaudiments omplen la classe, amb la mirada incomprensible dels nostres petits pollets.
Dimecres, 4 de juliol de 2007
PETIT INCIDENT
Ja teníem tots els collarets dels indis fets, ben col·locats, sense que es podessin barrejar uns amb els altres.
Encara que no ho sembli ha estat una feina molt entretinguda enfilar els macarrons.
Però aquest matí un petit ha entrat amb molta energia i al veure els collarets tan ben posats i arrenglerats ha anat directe i els ha barrejat tots!!!
Des de les vuit del matí tenim a la Srta. Elena i als grans que entren ben aviat refent collarets.

3/7/07





Dimarts, 3 de juliol de 2007

MANDALES

Jo no sé del cert el poder que tenen les mandales però us puc assegurar que, aquest matí, la tranquil·litat i la pau regnaven entre tots, mentre anaven pintant i escoltant música.
Les Mandales són representacions geomètriques, utilitzades principalment pels budistes, amb l’objectiu d’aconseguir una bona concentració i meditació.
Després de l’experiència d’avui em sembla que durant el curs hauré de repartir més d’una mandala a veure si calmo a més d’un i, que consti, que m’incloc.
Han quedat molt boniques, tal i com podeu veure a les fotos.
Llàstima que no podeu escoltar la música d’Enya que ells sentien mentre que feien l’activitat (segur que algú me la posaria en el blog en menys de cinc minuts).
Quan us sentiu estressats us recomano l’activitat: colors, una mandala i bona música.
Ja m’ho explicareu, jo ho he trobat genial.
Dimarts, 3 de juliol de 2007
CRÒNICA BREU D'UN DESASTRE
Fa 11 anys que el conec, gairebé els mateixos que li estic dient a la seva mare que no anem bé.
L’autoestima no la potenciem dient-li que és el millor.
Els problemes no els solucionem dient-li que ell no és culpable de res.
La sinceritat l’hem de treballar.
La honestedat ha de ser un puntal en l’educació.
La protecció no és anar treien cada pedra que veiem que està en el camí del nostre fill.
La solució no és la fugida endavant.
Malgrat que sigui políticament incorrecte us he de dir que fa anys que necessita un castanyot ben donat, un càstig seriós i que se’l deixi de considerar un príncep malcriat.
Tard o d’hora algú el destronarà i quan es cau del tron el precipici és tan alt que ningú pot parar la caiguda. He vist massa caigudes anunciades.

2/7/07

Dilluns, 2 de juliol de 2007
LA TRIA CORRECTE DE L'ESPECTACLE INFANTIL
Ahir vaig anar al Tívoli a veure l’espectacle Clar de Llunes, d’en Pep Bou.
El Teatre era ple de nens molt petits que no van parar de plorar, parlar i moure’s.
Estar-se una hora i mitja veient com es fan bombolles de sabó, tot i que l’espectacle és molt plàstic i bonic, escoltant música de Mompou, compositor genial però molt poc adequat per l’oïda infantil, no és el millor pla de tarda per a nens menors de 10 anys.
Els pares que porten els seus fills a tot arreu amb la finalitat de que ben aviat estimin la música, el teatre, la lectura, l’art... és un error. Cal buscar activitats adequades a l’edat dels nens ja que sinó el que passa és l’efecte rebot. S’estima el teatre, o la música, o el cinema, quan en gaudeixes, quan se’t fa curt i quan hi vols tornar aviat.
No hem d’avançar les activitats, hem de ser molt meticulosos a l’hora d’escollir si l’espectacle que anem a veure és l’adequat i si el nen està preparat per veure’l. Si surt del teatre, o del cinema, o de l’exposició dient que era un rotllo, el més probable és que no hi vulgui tornar.
Ahir el nen que tenia al davant va descriure això que us explico de la manera més franca i clara. El seu pare li va preguntar, just a l’acabar, si li havia agradat. Ell amb tota la seva cara d’avorriment i simplicitat va respondre:
- em va agradar més Port Aventura.

29/6/07


Divendres, 29 de juny de 2007

MATRIOSKAS

Aquest matí no ha començat gaire bé. Mentre que un dels monitors estava esmorzant a la cafeteria de la cantonada li han robat la motxilla.
Quan s’ha donat ha baixat corrents per Vallespir i en un banc del carrer s’ha trobat la seva motxilla amb la jaqueta a dintre i les Matrioskas que portava per ensenyar als nens. Evidentment no estava ni la cartera ni el mòbil.
Però el dia continua i els nens no esperen, per tant avui hem viatjat simbòlicament fins a Rússia.
Els hi ha fet molta gràcia veure les famoses Matrioskas, nines que es van introduint unes dintre de les altres fins arribar a la més petita, i han fet aquests bonics murals.

28/6/07




Dijous, 28 de juny de 2007

Mentre que uns gaudeixen del joc a l’aire lliure, altres es dediquen a ser gran pintors.

Dijous, 28 de juny de 2007
ANEM AL PARC
Barcelona no és una ciutat on hi hagi gaire parcs que estiguin amb uns mínims de condicions acceptables. Suposo que això ho saben molt bé els pares que cada dia porten els seus fills a jugar a un carrer sense sortida on no es pot fer res més que corre amunt i avall sense parar.
Triar un parc a on puguem anar, a peu, és complicat.
Els problemes amb els que em trobo són diversos: o no hi ha ombra, o no hi ha un tancat pels petits, o no es pot jugar a pilota, o no hi ha font, o està molt brut, o hi ha tot tipus de fauna urbana (em refereixo a personatges que prefereixo tenir allunyats dels nens), o hi ha gossos, o ens trobem amb àvies que es pensen que el parc és seu.
Això dels avis ens passa cada any. Sempre n’hi ha una que cada dia porta al seu nét a jugar, on està molt tranquil·la fins el moment que arribem nosaltres amb les nostres gairebé 100 criatures, i avui no ha estat una excepció.
Es passen l’estona rondinant que aixequem pols i que són massa grans per estar allà, deixant a banda que no volen compartir les joguines del seu nét.
Una vegada un avi va trucar a la Guàrdia Urbana, no és broma, comunicant que hi havia uns nens que molestaven i que no deixaven jugar al seu nét.
Quan va arribar el Guàrdia l’avi, indignat, li va dir que nosaltres ocupàvem massa espai en el parc, al sentir això no em vaig estar de contestar-li:
- què es pensa què porto elefants?
El Guàrdia Urbà es va posar a riure i va donar mitja volta deixant l’avi malhumorat per la resta del matí.
Anècdotes a part podeu veure a les fotos que ens ho hem passat d’allò més bé.




27/6/07


DIMECRES, 27 DE JUNY DE 2007

LES NOVES TECNOLOGIES EM PERSEGUEIXEN

Tot treballant el centre d’interès de l’esplai, que és La Volta al Món, els monitors els hi explicaven com ens podem orientar.
La idea era explicar la Rosa del Vents, els punts cardinals i la brúixola. Tots escoltaven amb interès la situació del Nord, el Sud... la posició del Sol...
A fi de que participessin activament en l’explicació, i poder valorar què havien entès, en un moment donat, els hi van preguntar:
- que faríeu servir per orientar-vos per anar d’una punta a l’altra del món?
La resposta no es va fer esperar:
- un GPS!!!

26/6/07



Dimarts, 26 de juny de 2007

SOFISTICACIÓ EN PISTOLES D'AIGUA

La sofisticació més increïble arriba en forma de pistoles d’aigua, la diversió la tenim assegurada.
Recordo que jo tenia una pistola d’aigua d’un sol color i feta tota d’una sola peça. Malgrat tot ens divertíem igual, l’essència del joc consisteix en mullar-se uns als altres, perseguir-se i riure sense parar. De totes formes no sé com reaccionarien els nens si demà no els hi deixés aquestes super pistoles i els hi donés la més senzilla que trobés a les botigues. Es divertirien igual? o en canvi dirien: quin rotllo, amb això no podem jugar!

25/6/07

Dimarts, 26 de juny de 2007
TRET DE SORTIDA
Ja hem donat el tret de sortida a l’esplai. La veritat és que el dia ha passat molt i molt ràpid, entre mig d’aventures d’indis amb els més petits i pintant samarretes amb els grans.
Encara hi ha tot el professorat a l’escola, els mestres no tenim tres mesos de vacances, com molts diuen, en tenim un de descans i un de vacances. (Polèmica en safata de plata)
Per tant hi ha encara feina a fer amb el traspàs d’informació de les tutores, les propostes de millora, la memòria i els informes.
Per cert, no ha calgut repetir cap nota, és a dir, no em vaig equivocar en cap dels 12.500 nombres entrats, de ben segur les mostres de suport em van animar en la feina.

24/6/07

Dilluns, 25 de juny de 2007
ESPLAI A L'ESCOLA
Comencem l’esplai, o casal, d’estiu.
Aquests dies l’ambient escolar canvia del tot. Els mestres són substituïts per monitors que estan disposats a jugar tot el dia a ple sol, a fer tot tipus de tallers i a mullar-se per refrescar-se.
Un dels avantatges que tenim aquest mes és que no ens haurem d’enfadar ni pels deures, ni per la feina, ni pel silenci dins l’aula. Tots estem més relaxats.
El dia és llarg, la calor feixuga i les activitats a fer són moltes i diverses.
Aquests dies m’ho miro una mica des de la barrera, hi sóc, ho controlo tot però intento donar més marge que durant el curs, gairebé són mitges vacances.
La nostra societat, tal i com la tenim muntada, necessita els esplais. Són poques les àvies que s’enduen els néts al poble i hi ha massa nens que estan tot el dia pel carrer, aprenent res de bo, i avorrint-se la major part del temps. Per tant, durant quatre setmanes, estarem tots a punt per fer moltes coses, intentarem divertir-nos el millor possible i a descontrolar-nos poc amb els horaris.
Evidentment el dia estarà ple de noves vivències per tant, continuaré amb la meva cita diària en el blog.

22/6/07



Divendres, 22 de juny de 2007

Els Pollets fan bàsquet
Aliens a la revetlla, a la coca, a les notes i als informes, a l’estrès de final de curs... els nostres Pollets s’entrenen tot jugant a bàsquet.
Seria genial tenir dos anys!!!

21/6/07

Dijous, 21 de juny de 2007
12.500 NOMBRES
La feina de la paperassa no m’agrada gens. Aquests dies els mestres estem immersos en omplir papers i més papers, en juntes d’avaluació, en reunions de traspàs d’informació, memòries i propostes de millora.
Com enyoro posar les notes de tota la vida, ja sabeu, l’excel·lent, el notable, el suficient, l’insuficient...
Cada frase que surt als informes té un número que les mestres han triat entre una llarga llista de possibilitats la que s’adiu més al rendiment i a la personalitat dels nens i jo he d’entrar, un per un, aquests nombres a l’ordinador.
Acabo de fer una estimació: posem que cada nen té unes 50 frases per informe, si són 250 informes això vol dir que he de teclejar uns 12.500 nombres.
Caram!!! (ho diria més fort però no quedaria políticament correcte) de sobte em sento més cansada que mai.
Espero que llegiu atentament els informes, valen el seu temps en or.

20/6/07

Dimecres, 20 de juny de 2007
PUC REPETIR?
Vaig, amb els de P5, cap a la classe que tindran el curs vinent. Estan emocionats i riuen gairebé histèricament. Un cop allà els nens i les nenes de 1r. es senten grans i se’ls miren amb superioritat. L’escena és divertida.
A l’entrar a la nova classe els de P5 han callat i ho miren tot.
Jo animo a que els hi expliquin tot el que faran:
- Qui comença a explicar que faran a 1r?
- Tres cal·ligrafies, diu un més agosarat
- I sumes i restes portant, diu un altre
- I lectoescriptura
Ara ja estan més animats i parlen tots al mateix moment. Els de P5 estan una mica més espantats
- Tindreu molts llibres
- De català, castellà i anglès
- I de Mates, el Medi, Música, Plàstica
- En total 10 llibres
- I fareu ètica
- I molts fulls cada dia
Em miro als petits i cada cop tenen els ulls més oberts, fins i tot n’hi ha un que respira fons, és un dels més belluguets i està molt quiet, sense saber massa bé que fer.
Decideixo calmar la situació tot dient que, malgrat la feina, també els hi hem d’explicar que s’ho passaran molt bé i aprendran moltes coses. Crec que els deixo convençuts.
Quan han arribat a la seva classe un dels petits ha anat directament a la seva senyoreta i molt seriós li ha dit:
- Senyoreta, l’any que ve puc tornar a fer P5?

Està clar que no els he convençut massa.

19/6/07

Dimarts, 19 de juny de 2007
FINAL DE CURS
Gairebé no queden fulls per treballar, les bates els hi queden petites, els àlbums s’apilen a les prestatgeries a punt d’anar cap a casa, en els murals no llueixen dibuixos, no queda pegament i el que queda ja no enganxa, els colors són tan petits que és impossible pintar, les notes posades, l’alegria a la cara dels nens per les vacances, l’esgotament a les cares de les mestres i l’espant a la cara dels pares quan pensen en dies interminables que queden per endavant.
Demà farem el traspàs de material d’una classe a l’altra. Això els hi agrada molt de fer-ho. Hem de portar els arxivadors, els diccionaris, les tisores i alguna cosa més a un curs superior. És emocionant entrar a la classe que ens tocarà el curs vinent, sempre la troben, al començament, més bonica que la que han tingut durant el llarg curs.
Els de 1r. aniran al pis de dalt i els de 4r. baixen al de baix.
Hi haurà plors amb els de 6è., llargues abraçades i s’acomiadaran com si mai es tornessin a veure.
No m’agraden els acomiadaments, mai m’acomiado de ningú, per tant no ho faré demà.
Us diré Bona Tarda, com cada dia, quan faig la sortida i continuaré amb la meva feina, encara que us sembli mentida, hem de preparar, a partir de demà mateix, l’escola per obrir el proper curs.
Dimarts, 19 de juny de 2007
FESTA I GRADUACIÓ
Ahir vam fer la Graduació dels nens i les nenes de 6è.
Sempre és una festa emotiva i molt bonica.
Un cop van marxar els pares i familiars ens vam quedar a sopar a l’escola amb ells. Quin soroll!!!
Després vam fer la Discoteca. Quin soroll!!!
La nostra és una societat molt sorollosa.
Volien la música molt forta i ells encara cridaven més. Em vaig passar la Cloenda dient-los que cridessin més quan cantaven però les seves cançons de la Disco les cantaven a cor que vols. Les mestres no podíem ni parlar ja que no ens sentíem.
Vaig estar tot el vespre pensant que d’un moment a l’altre entrarien els Mossos per la porta del menjador preguntant que passava.
Però no, no van aparèixer, per sort i a les 23:00 en punt obríem la porta i els retornàvem sans i estalvis, molt i molt suats, molt i molt contents als seus pares.
Ara estan a Port Aventura.
Espero que el dia d’ahir i el d’avui i tots els que han passat a l’escola els hi quedi a la memòria i formi part dels seus millors records.