29/9/08

Dilluns, 29 de setembre de 2008
REUNIÓ DE PARES I MARES
Estem en la setmana de reunions de pares i mares.
Aquestes reunions són, a vegades, feixugues pels mestres. És d’aquells tràmits que cal passar, com més aviat millor.
Evidentment són positives per què els pares poden veure l’espai on passen els seus fills moltes hores, el que els envolta, allò amb el que estan familiaritzats, el seu dia a dia.
Podria dir moltes coses sobre la reunió d’avui, totes molt satisfactòries.
És molt gratificant parlar amb pares que confien els seus fills a l’escola, pares que gaudeixen fent una xerrada amigable amb Direcció, que estan relaxats, que no busquen res més que la tranquil·litat de viure l’educació dels seus fills de la manera més sana, planera i amb el màxim de confiança i saber fer.
La reunió d’avui la resumiré en una frase que hem dit, tot sortint del parvulari, les tutores, la Srta. Elena i jo:
- quines famílies més maques que tenim a l’escola!

26/9/08

Divendres, 25 de setembre de 2008
LA BIBLIOTECA MÒBIL (II)

Engegar el projecte de la Biblioteca Mòbil ens ha portat avui diverses anècdotes i moltes satisfaccions.
En primer lloc el fet d’aplaudir la iniciativa per part de les famílies, i que m’ho vinguin a dir en persona o via blog, ja és una motivació important per a nosaltres.
Teníem uns 200 exemplars, entre llibres i revistes, per escollir i hem fet un préstec d’uns 95 llibres.
El Jordi, que entre altres coses a l’escola ens fa de bibliotecari, se li ha acumulat una mica la feina.
Calia buscar el nen a la base de dades, un problema informàtic ens a impedit tenir a punt els carnets, i un cop trobat localitzar el llibre que s’emportava. Però tot ha funcionat molt bé.
Els més petits s’entretenien, fins i tot “llegien” ja el llibre. No acabaven d’entendre que havien d’escollir un per llegir-lo a casa.
Hi hagut alguna baralla pel mateix llibre però així hem pogut treballar, de nou, la paciència, la tolerància i els hi hem recordat que cal saber esperar, que les coses no les podem tenir sempre immediatament i que si avui no l’hem aconseguit, de ben segur el trobarem la setmana que ve.
Alguns em demanaven consell sobre quin agafar, altres volien un llibre molt, molt llarg i així el papa li pogués llegir tot.
La Rosa m’explicava que això dels llibres li agradava molt. Ella em deia que era millor que una joguina per què quan acabava un llibre en començava un altre i això no s’acaba mai, mai.
De totes maneres la frase més divertida l’ha dit un petit: saps què? ha dit tot content, avui el Jordi vindrà amb una biblioteca que es mou plena de mòbils!!!

25/9/08

Dijous, 25 de setembre de 2008
LA BIBLIOTECA MÒBIL
Engeguem un nou projecte de lectura a l’escola.
Que els nostres alumnes agafin l’hàbit de lectura és un dels objectius que tenim però no és gens fàcil.
Els nens han de llegir, llegir i llegir.
Han de llegir lectures obligades? Han de llegir el que ells vulguin? Cal fer-los fer un treball del que han llegit? Les preguntes se’ns acumulen en els claustres i la polèmica està servida.
El que tenim clar és que la lectura ha de ser un plaer, si els obliguem massa acaba fent un efecte rebot.
Pensant en tot això hem decidit posar en marxa la Biblioteca Mòbil.
Un carro ple de llibres entrarà a la classe de P5, 1r, 2n i 3r. Funcionarà com si d’una biblioteca es tractés.
Podran escollir el llibre, o la revista, que més els hi agrada i portar-ho a casa durant una setmana, fins hi tot tindran un carnet.
No caldrà fer cap treball sobre el llibre, ni cap fitxa. No ha de ser res obligat només la motivació d’esperar cada divendres que la biblioteca mòbil entri a la classe.
Quan arriben amb el llibre a casa començarà, si així ho desitgeu, la feina vostra.
Seria interessant que comentéssiu el llibre que ha escollit, que el miréssiu junts. Podeu llegir-ne una part en veu alta, altre individualment.
Si és una revista llegir els articles i comentar. Mireu les il·lustracions. Busqueu informació.
Cada divendres heu d’animar-los a escollir un llibre, tenir-ne cura i donar la importància necessària.
Entre tots aconseguirem futurs lectors interessats en el meravellós món de les lletres.
Vinga, cal que tots posem mans, i ments, als llibres.

24/9/08

Dimecres, 24 de setmbre de 2008
LA MEDALLETA
De ben segur hi ha poques professions, i la de mestra és una d’elles, on no es perd mai la capacitat de sorprendre’t.
És dels més grans de l’escola i va venir al despatx. Des de la porta va demanar permís per entrar mentre em deia que em portava un regal.
Va buscar a la butxaca dels pantalons durant una bona estona i al final va treure un sobret blanc, força rebregat.
Els nens em regalen mil coses diferents: dibuixos, polseres fetes per ells, flors, bolígrafs de l’empresa dels seus pares, clauers... però mai m’havien donat el que em va donar ell.
Vaig agafar el sobre i de dintre vaig treure una medalleta d’una Verge.
- Oh! Que maco... vaig encertar a dir (sempre dic que maco a tot el que em regalen amb tanta il·lusió)
- Te la vaig comprar per tu, així et protegirà
- Ahhh ohhhh... molt bé! Moltes gràcies, ja m’anirà bé que em protegeixi

Per tant ara tinc a sobre de la taula de l’ordinador una medalleta, entre mig de tot tipus d’estris infantils, i que em miro amb molt de respecte mentre penso amb la raresa i curiositat de regalar, en els nostres temps, una medalla amb una Verge per què em protegeixi.
Què Déu ens agafi confessats!!!

22/9/08

Dilluns, 22 de setembre de 2008
GAUDINT D'UN MATÍ DE DILLUNS
Si saps observar bé donar una volta per l’escola pot ser força divertit. Alguna vegada ja us he comentat que és com fer de públic en un circ amb varis escenaris simultanis.
Aquest matí a la classe dels Pollets (P1) la Isabel i la Sheila anaven ensenyant els bits, amb les parts de la cara, a una colla de petits que se les miraven pensant que potser s’havien tornat una mica boges. El cas és que ningú plorava i això ja és molt.
A la classe dels Cargols (P2) la situació no era menys còmica. La Maria i l’Elsa cantaven, amb el millor dels seus somriures, la cançó del Bon dia. En un moment concret de la cançó diuen: Com esteu nens??? I ells han de respondre: Molt Bé!!!
Ja us podeu imaginar que ningú ha contestat i estaven tots mirant al parell de senyoretes, amb els ulls oberts com a plats i pensant... ves a saber que pensaven, millor no ho esbrinem.
La meva volta ha seguit tot mirant als Peixos (P3). Era l’hora de veure qui havia vingut a l’escola i qui no. La Laura ajudava al responsable del càrrec de passar llista i anaven agafant la foto d’un nen o nena i preguntava:
- Què ha vingut la Maria?
- Siii, responien tots (aquest cop si que responien)
- Bon dia, Maria!
- Bon dia! Ha de respondre la Maria

Aleshores es col·loca la foto al mural on hi ha el dibuix de l’escola, si no ha vingut es posa al mural del dibuix de casa.
Aquest ritual el fan 23 vegades, tantes vegades com peixos tenim.
He marxat abans de que acabessin de passar llista per veure que feien els Óssos.
Estaven repassant les lletres a la pissarra. Alguns escoltaven, altres badallaven, altres m’han somrigut quan m’han vist per la finestra que dona al pati, algú jugava amb els seus ditets... però cal tenir paciència, cada dia són més els que retornen a l’hàbit d’escoltar després de les llargues vacances.
Finalment he anat a veure els Lleons. Aquests ja estaven tots concentrats fent les fitxes, agafant el llapis molt fort, per por a que caigui, treien la llengua fora i fent l’esforç de fer la lletra més bonica possible. Mentre, un per un, van llegint a la taula i rient al descobrir que la lletra h és muda i han de fer veure que no hi és i preguntant, evidentment, per què hem d’aprendre aquesta lletra si no serveix per res.

21/9/08

Divendres, 19 de setembre de 2008
EL PLAER DE LA DESACREDITACIÓ

Vagi per endavant que amb el que vaig a dir no tothom si sentirà identificat, com sempre passa quan manifestem opinions delicades, però avui volia remarcar-ho especialment.
Hi ha una cosa que sempre m’ha costat molt d’entendre i és la desacreditació sistemàtica de la tasca que fem els mestres i de la manca general de reconeixement de la feina per part d’alguns pares i mares.
Us posaré un exemple entenedor: una mare parla a la porta de l’escola sobre un tema escolar. Els altres pares li donen tota la credibilitat d’allò que està dient quan, ni uns ni els altres, han contrastat cap de les informacions.
Se’m fa molt difícil entendre per què una persona es mostra tan crítica, sense tenir cap tipus d’informació abans de parlar, i com les altres ho poden creure sense qüestionar-se res.
Les mestres tenim coneixements professionals i experiència suficient que les famílies no tenen i és per això que es porten els fills a una determinada escola.
El col·lectiu de mestres és un dels més afectats pel desgast afectiu i emocional i part de culpa d’això són les dificultats i les batalles constants que hem de mantenir amb els pares, no pas amb les criatures.
Se’ns acaben les forces molt abans quan hem de respondre constantment a tot aquest ventall de comentaris en contra del que fem a l’escola, que no pas amb la lluita diària amb els nostres alumnes.
Desacreditar als mestres davant dels vostres fills els fa creure que ells també tenen aquest privilegi i es senten forts per desobeir les normes, no fer el que se’ls hi demana i convertir-los amb adolescents rebels en contra la societat.
Quan treballem i caminem plegats família-escola els problemes escolars es redueixen espectacularment però si anem per camins diferents anem perdent els nens i els adolescents pel complicat bosc de la vida.

17/9/08

Dimecres, 17 de setembre de 2008
LA CULTURA DE L'ESFORÇ
Un company blocaire ha penjat en el seu blog http://www.diarimef.blogspot.com l’article que us adjunto avui.
L’he trobat molt encertat per què és així com penso i ja diverses vegades, al blog o en persona, us he parlat del mateix tema.
Llegiu-lo atentament, s’ho val, fins i tot el podeu imprimir per mirar-lo amb calma i valorar més allò que diu. Properament us aniré posant exemples reals a fi de que us adoneu de la importància de la cultura de l’esforç i de les normes que cal tenir en una escola.

LA CULTURA DE L’ESFORÇ PER JORDI SEDÓ (sociolingüista i docent)
E l curs passat van desaparèixer de les actes d'avaluació de primària els eufemismes progressa adequadament (PA) i necessita millorar (NM), d'escassa eficàcia des del punt de vista de l'avaluació. Segons el conseller, va ser per fomentar l'esforç entre l'alumnat. Personalment, celebro aquesta decisió, entre altres coses, perquè les notes s'adiuen més amb un dels objectius que ha de tenir l'avaluació, que és el d'informar. I, a més, poder aspirar a un excel·lent esperona més que no pas el magre zenit d'un PA, però no ens enganyem: les mesures han de ser molt més dràstiques si volem fomentar la cultura de l'esforç.
EN PRIMER LLOC, CAL EXIGIR als nens una mica d'esperit de sacrifici. Ja n'hi ha prou de dir que, de temps per patir, ja en tindran quan siguin grans! La idea és molt bonica, però va en contra d'ells mateixos. Perquè també cal aprendre a patir. I se n'ha d'aprendre de petit. En la mesura justa, però sí: patir una mica. Si no, després, quan toca patir de veritat, no s'hi està preparat. També hauríem de replantejar-nos l'excessiu culte a la motivació. Benvolgut lector, a vostè el motiva gaire anar a treballar cada dia? Però hi va, oi? Doncs això també s'ha d'aprendre de petit...! La vida és així i no com ens agradaria que fos. Un docent ha de procurar que la seva classe sigui amena i ha d'adaptar-la a les característiques dels nens, però mentalitzem-nos d'una vegada que és bo que els nens facin determinades coses simplement perquè toca. Sense cap més motivació. I que si no responen, han d'atenir-se a les conseqüències.
I AQUEST ÉS UN ALTRE ASPECTE del problema: quines conseqüències. Hi ha docents que pensen que cada cop que suspenen un alumne li fan un greuge. El nen necessita -literalment, necessita- que l'informin del seu progrés. I que ho facin, a més, amb veracitat i amb tota l'objectivitat possible. Si s'aprova un nen que no ha treballat prou o que, havent treballat, no ha arribat al nivell exigit, se li dóna un missatge edulcorat que l'inhibeix de generar els mecanismes necessaris per pal·liar la seva mancança. I el que no pot ser és que, perquè no pateixi, se l'enganyi any rere any, fent-li creure que tot va més o menys bé, perquè quan li arribi l'hora de la veritat, no se'n sabrà avenir. No. La responsabilitat del docent és d'informar l'alumne -i també els pares- de com van les coses exactament. I els pares -això, també- han d'acceptar les decisions del docent. I col·laborar-hi. Perquè, a vegades, és precisament el temor de la reacció dels pares allò que fa que certs mestres abaixin el nivell d'exigència a l'hora d'avaluar.
I, FINALMENT, CAL TENIR BEN entès que, a primària, un cop superades les competències bàsiques, si bé no és gaire greu que un nen no sàpiga els noms dels planetes o dels polígons regulars, en canvi és molt important que se'ls aprengui. Cal que aprengui coses i que les aprengui bé. No pas per allò que aprendrà, sinó perquè, durant el procés, anirà adquirint hàbits de tota mena. Hàbits que són imprescindibles i que necessitarà tota la vida. Després, si se li obliden, no hi fa res. L'important és el que ha hagut de fer per aprendre-les: segurament, escoltar a classe, preguntar el que no entén, fer un treball de grup i, per tant, posar-se d'acord amb els altres membres, buscar i compartir informació, fer un esquema, estudiar, renunciar a alguna estona de lleure, fer bona lletra el dia de l'examen, patir nervis per si el suspèn... És a dir, haurà hagut d'esforçar-se i, en definitiva, haurà hagut de fer un petit assaig general del que li espera quan sigui gran, que és del que es tracta.
I, FINALMENT, CALDRÀ TAMBÉ emparar el professorat i donar-li l'autoritat i els mitjans necessaris. Perquè fins ara, el professorat no ha fet més que aplicar, com ha pogut, les canviants normatives a què ha estat sotmès i suportar estoicament els embats d'una societat capriciosa i hedonista que malcria el seu jovent. Pensem-hi, ara que hi som a temps, amb un curs i una llei com qui diu per estrenar...!
Dimecres, 17 de setembre de 2008
ADAPTACIONS, NORMES... ANÈCDOTES
Portem dos dies de curs i dóna la sensació, si més no a mi, que porto ja un mes.
Ha estat un començament de curs accidentat. El primer dia vam tenir un ensurt al pati que ha acabat amb la visita del Ratoncito Pérez abans d’hora.
Tots ens hem d’adaptar de nou i a alguns nens els hi costa més que altres. També és cert que a alguns pares i mares els hi costa.
Retornar a les normes a vegades no és fàcil però és necessari i molt important.
Normalment els nens agafen deseguida el ritme i es posen davant la feina amb ganes, sense qüestionar-se tot allò que es troben al davant.
És molt curiós, i un fet digne d’estudi, com els nens s’adapten amb rapidesa sense protestar i tenen un bon comportament a l’escola que es transforma, en alguns casos, en maleducació, intolerància i exigència a la que traspassen la porta de l’escola i surten al carrer, mentre que els reben pares protectors i permissius.
Però en una escola hi passen moltes coses cada dia com l’anècdota que ara us explicaré.
Avui han arribat tard a l’escola. Viuen al Maresme però sempre arriben puntualment, no recordo que mai hagin fet tard. Quan he obert la porta m’he sorprès en veure’ls arribar tan tard. Estaven neguitosos i força estressats.
- perdona, m’ha dit la mare, hem tingut un problema domèstic.
- Què us ha passat?
Els nens, avergonyits, han entrat ràpidament i la mare m’ha explicat: érem ja a Barcelona, a punt d’arribar, quan m’he girat i he vist que el nen anava amb mitjons. Li he preguntat que per què s’havia tret les bambes quan un crit ha sortit de la seva boca: No m’he posat les bambes!!!

La resta de la història la podeu imaginar: donar mitja volta; tornar a l’autopista...

14/9/08

Dilluns, 15 de setembre de 2008
TORNEM A L'ESCOLA!!!
Aquest és el post 500 del blog. Un número rodó per començar un nou curs.
Gairebé no em puc ni creure que hagi escrit 500 vegades i que hagi explicat tantes coses i sobretot, que encara en quedin per explicar.
Espero que el nou curs estigui ple de paciència, esperança, benaurança, reconeixement i eficàcia... i que entre tots gaudim de l’escola, del blog i de la vida.
Bon curs a tothom!!!
Dibuix d'en FRATO

9/9/08

Dimarts, 9 de setembre de 2008
ACTIVITATS EXTRAESCOLARS
Quan comença un nou curs és el moment de decidir quines activitats extraescolars faran els nostres fills.
El ventall de possibilitats és molt ampli i a vegades ens pot costar decidir.
Aquestes activitats, si es fan bé, aporten un enriquiment en l’educació integral.
És important que no els carregueu cada dia amb activitats que us agraden a vosaltres, o que voldríeu fer vosaltres, si ells no estan plenament convençuts. Potser vosaltres volíeu ser un gran nedador i en canvi ells serien més feliços xutant una pilota.
Heu d’escollir junts el que faran i pactar el millor.
Jo sóc partidària de les activitats esportives. Els nens passen moltes hores en una aula treballant i al sortir a les 17:00 és molt interessant que puguin fer un esport per desconnectar de tot el dia i així quan arribin a casa estaran una mica més descansats mentalment per fer els deures escolars.
Intenteu que es facin al mateix centre, és més còmode i es guanya temps.
Si voleu que ho facin en un altre lloc busqueu una alternativa que estigui molt a la vora per no sortir cada tarda corrents mentre no poden casi ni acabar de berenar, per arribar cansats, malhumorats i tots nerviosos per fer l’activitat.
Quan arriben a adolescents la disciplina de l’esport, que han anat adquirint de petits, es fa palesa i tenen l’hàbit molt arrelat. És una manera d’omplir el seu temps d’oci i a no agafar mals hàbits de salut.
Ja us farem arribar la nostra oferta però si voleu començar a donar un cop d’ull i començar a parlar-ne a casa, la teniu penjada al web http://www.xtec.cat/escoladelcarme

4/9/08

Divendres, 5 de setembre de 2008
ESCOLES DEL MÓN: LES CORTS
És una escola singular situada en un tranquil districte.
Els nens i les nenes que hi assisteixen aprenen en un ambient relaxat, tot i que el grau d’exigència és molt alt.
Les mestres són carinyoses quan cal però sempre volen que els alumnes donin el millor de les seves capacitats.
No és una escola gran físicament però si que és una gran escola pedagògicament.
La Direcció coneix a totes i cadascuna de les famílies i ofereix un tracte personalitzat.
Té una línia educativa clara, concreta, funcional i mirant sempre endavant cap els nous temps.
És una escola del món, és la vostra escola.

3/9/08

Dijous, 4 de setembre de 2008
ESCOLES DEL MÓN: L'ELIT A MANHATTAN
Els nens americans comencen la seva escolarització obligatòria als 4 anys.
Tenen un ventall d’escoles públiques i privades que poden escollir segons el nivell d’ingressos familiars.
Fins a 5è de Primària la categoria d’una escola queda determinada per la programació extraescolar, no pas curricular, amb els clubs de ciències, matemàtiques i música.
Quan els nens acaben 5è han de fer un examen d’estat per determinar el seu nivell acadèmic.
És just llavors, amb aquests resultats escolars, quan comença la caça i captura, per part dels centres privats, dels millors cervells americans.
Segons els resultats que obtinguis són les mateixes escoles que busquen aquests alumnes oferint tot tipus de beques a les famílies, facilitats, transport gratuït i menjador escolar. Fins i tot poden aconseguir residència gratuïta depenen del seu coeficient.
Els nens privilegiats escollits passen primer per una sèrie de proves intel·lectuals i un cop admesos se’ls prepara de manera exhaustiva i rigorosa per ser les ments més brillants del món.
En teoria no fan distinció per motius econòmics ni per raça, ja que les beques els hi cobreixen tot però si no entres en aquests centres d’ensenyament superior i universitari cal que intentis entrar en un centre que puguis pagar i en el full d’inscripció caldrà que omplis la casella corresponent als teus orígens: afroamericans, llatins o asiàtics.
La Universitat als EE.UU. és molt cara i no està a l’abast de tothom.
Per aconseguir ser una societat pionera en investigació, tecnologia i medecina cal que gastin els recursos en ments privilegiades i no es perdi el temps en la gent normal que també fa que el país tiri endavant.

2/9/08

Dimecres, 3 de setembre de 2008
ESCOLES DEL MÓN: EL BRONX
El Bronx és, actualment, un dels districtes més perillosos de Nova York. Hi viuen principalment afroamericans i llatins.
Quan vaig preguntar al guia si podíem anar sols a passejar per allà, em va contestar: anar-hi pots anar però tingues la seguretat que el millor que et pot passar és que t’ho prenguin tot i que surtis il·lès d’un bala perduda si et trobes en mig d’un tiroteig.
No vaig tenir cap interès en comprovar si exagerava, per tant vam agafar un tour que tot just et donava una volteta, sense baixar en cap moment de l’autobús, i ensenyava la part menys dura del Bronx.
Els parcs eren plens de fotos de nens i nenes que havien mort, de manera innocent, quan hi jugaven mentre que bandes rivals es barallaven entre ells.
Cap taxi entra al Bronx i en moltes cantonades hi havia uns autobusos del govern que, de manera gratuïta, portaven a la gent a visitar als familiars que tenien en les diferents presons de l’estat.
Em va cridar l’atenció un edifici gris, envoltat amb filferro ple de punxes, i amb reixes a totes les finestres. Quatre cotxes de policia estaven aparcats davant. Era una escola de Primària.
Totes les escoles del Bronx tenen detector de metalls a l’entrada i protecció policial escolar (un cos creat exclusivament per vigilar aquests centres) a la porta.
Són escoles que no poden treballar amb normalitat ni seguir el programa oficial.
Degut a la impossibilitat de fer exàmens, avaluen als alumnes de Secundària, amb un sistema de presentació d’àlbums escolars. Si presenten el dossier amb un mínim d’ordre, bona presentació i escriptura llegible els aproven però la majoria no aprova els exàmens oficials que posa l’estat.
Una altra manera d’avaluar-los és fent el seguiment de tasques que els hi donen per realitzar en el centre. Cal que dediquin dues hores setmanals a servir a la cafeteria, o atendre la biblioteca o acompanyant als més petits en sortides escolars... tot intentant una implicació amb l’escola, una responsabilitat i una assistència.
Cada estudiant té un tutor-vigilant que és un altre alumne, més gran, que es troba amb situació familiar semblant. Moltes vegades fan més cas del que els hi diu aquest jove tutor que no pas del que diu el professor o els pares.
Malgrat aquest esforços educatius la majoria d’aquest nois acaben delinquint o morts en mans de bandes rivals.

1/9/08

Dimarts, 2 de setembre de 2008
ESCOLES DEL MÓN: ELS AMISH
Una mania que tinc, heretada totalment de la meva mare, és la de tafanejar escoles allà on vaig. D’una manera o altra sempre acabo fent una ullada ràpida per veure si puc treure’n alguna cosa interessant.
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de veure tres realitats diferents d’escoles que, malgrat no treure cap idea degut a la singularitat de cadascuna d’elles, si que les he trobat suficientment interessants per comentar-les al blog.
La primera escola que vaig veure va ser la d’un poblet Amish.
Els Amish són una secta religiosa cristiana d’origen anabaptista que es van establir als EE.UU., sobretot a Pennsilvania, en el segle XIX.
Són descendents de suissos de llengua alemanya.
Segurament els coneixeu per la pel·lícula “Único testigo”.
Es caracteritzen principalment per què refusen qualsevol tecnologia moderna i viuen ancorats al segle XIX.
Es dediquen a treballar la terra i fer productes casolans i artesans, com ara conserves, pastissets, edredons... que després venen als turistes.
Van a l’escola fins els 14 anys i estudien la seva llengua que és un dialecte de l’alemany, matemàtiques, geografia i història i la Bíblia al peu de la lletra.
Només hi van pel matí ja que per la tarda els nens ajuden als pares en la feina del camp per arribar a ser bons grangers i les nenes aprenen les feines de la llar i poder ser així bones mestresses de casa.
Els edificis són boniques casetes de fusta, en ple camp i envoltades per un paisatge idílic.
Les fotografies, fetes per mi, no són massa bones ja que em va saber greu fotografiar aquelles adolescents treballant amb llums de gas, totes amb ulleres i vestides amb aquella mena de bates i còfia.
L’escola la veieu de fora ja que no vaig voler fer fotos als nens i a les nenes que ens saludaven. De ben segur nosaltres som els turistes extranys que anem a veure’ls, i ells estan acostumats, però no fent fotografies em va donar la sensació que respectava més la seva intimitat.

Calendari escolar 2017/18

Dimarts, 11 de juliol del 2017 CALENDARI ESCOLAR 2017/18 Setembre 2017 ...