Dijous, 12 de juliol de 2007
LA FACILITAT DEL PERDÓ
El Bernat i l’Eloi, de tres anys, s’han barallat avui en el parc. Crec que era per un petit tap de plàstic que s’han trobat i que tots dos volien.
El cas és que el Bernat li ha tirat sorra a la cara de l’Eloi. Han acabat tots dos asseguts quatre minuts al meu costat fins que es calmessin. Estaven molt enfadats l’un amb l’altre, tot i que són “millors amics”.
Un cop els he deixat anar a jugar, he sentit que tenien aquesta breu conversa:
- Eloi, juguem a carreres?
- D’acord però primer m’has de perdonar, - li ha contestat l'Eloi, que de fet era el que ha rebut la sorra a la cara i encara no podia obrir del tot els ulls
- Vaaaleeee et perdono, - li ha respòs en comptes de demanar-li perdó.
Tots dos s’han abraçat i han marxat contents a jugar a carreres.
El que havia de demanar perdó ha estat el que ha perdonat... però tant és l’ordre dels factors en aquest cas, el més important és la senzillesa i la falta de rancúnia dels dos nens.
En quin moment perdem aquesta facilitat en perdonar i ser perdonats?
Un cop els he deixat anar a jugar, he sentit que tenien aquesta breu conversa:
- Eloi, juguem a carreres?
- D’acord però primer m’has de perdonar, - li ha contestat l'Eloi, que de fet era el que ha rebut la sorra a la cara i encara no podia obrir del tot els ulls
- Vaaaleeee et perdono, - li ha respòs en comptes de demanar-li perdó.
Tots dos s’han abraçat i han marxat contents a jugar a carreres.
El que havia de demanar perdó ha estat el que ha perdonat... però tant és l’ordre dels factors en aquest cas, el més important és la senzillesa i la falta de rancúnia dels dos nens.
En quin moment perdem aquesta facilitat en perdonar i ser perdonats?
5 comentaris:
Tant de bo no la perdéssim mai la facilitat de perdonar, ni tampoc la de ser agraïts, la de ser generosos etc etc.
Escoltem i observem els nostres fills, ells també tenen moltes coses per ensenyar-nos
Com us penseu que seria el món si no ens compliquessim tant la vida?
BON CAP DE SETMANA!
Ara que falta poc per marxar tots de vacances, vui aprofitar per felicitar a totes les professores qui des de 1º se encarrega'n de tranquil·litzar al nens que mai s'an separat dels pares, en 2º de tenir la paciència de treure els bolquers, en 3º d'Ensenyar els números, etc... a las que estan en en el menjador controlan que mengin, fins als últims, Axi que gracies, Isabel, Monica, Gema, Maria, Dolors i a totes sense particular, sou genials i coom mare estic molt orgullossa de que el meu fill vagi a aquesta escola. Felicitar tambe pel gran traball que han fet amb les camisetes. Son genials.
Bones vacances a tots-totes i ens veem en setembre.
Silvia
costa molt demanar perdó, gairebé tant com dir t'estimo, de fet costa molt tot alló que significa compromís, però aixó els nenes encara no ho saben.
Una bloc que a molts pots fer reflecxionar , vers el controvertit món de l'ensenyament, tot sovint incomprés felicitats
Creo que en el mundo en que vivimos de tantas y grandes palabras y ningún gesto, pedir perdón y aceptarlo no cuesta nada, lo que cuesta es sentirlo, sentir el perdón y querer ese perdón; por eso en muchas ocasiones, mi pequeña de 4 años no tiene suficiente con oir o decir "hacer las paces" y "perdón", nada significarían para ella si solo fueran palabras, necesita el abrazo el beso que confirma lo dicho. Y después, como si nada hubiera pasado. Todavia y espero que por mucho, desconoce el sentimiento del rencor o la falsedad. ¿Cuando lo aprenderá?. Ojalá lo supiera, estaría vigilando para que pasara de largo.....
Publica un comentari a l'entrada