31/1/11

Dilluns, 31 de gener de 2011
LLEGIR EN VEU ALTA I ESCOLTAR
Aquests dies de moltes visites per informar a famílies que el curs vinent començaran l’escolarització dels seus fills, reflexionava sobre les pedagogies de moda.
L’ensenyament és massa seriós i important com basar-se en noves corrents que no fan res més que moure’ns a tots plegats de manera capritxosa.
Hi ha coses que per molts anys que passin no han de canviar: memoritzar, aprendre a llegir coneixent les síl•labes, estudiar fent colzes, llegir amb veu alta, recitar les taules de multiplicar, fer deures i recordar que les coses s’aconsegueixen amb constància i disciplina són importants i cal tenir-les en compte.
Jo entenc l’ensenyament i l’aprenentatge com un llarg camí d’esforç. Si algú coneix un altre sistema que funcioni, que no sigui una utopia bonica i que doni resultats, estaré encantada en escoltar i aprendre.
A les escoles darrerament s’ha perdut l’hàbit de llegir en veu alta. És un recurs didàctic obsolet en les pedagogies de moda però jo penso que és imprescindible.
Nosaltres encara ho fem.
Llegir en veu alta ens dóna la possibilitat d’escoltar-nos, d’estar atents, de respectar el silenci, de tenir paciència amb qui llegeix lentament i, fins i tot, d’avorrir-nos. Sobre l’avorriment dels nens en parlaré un altre dia ja que penso que els nostres nens actualment s’avorreixen poc.
Escoltar és complicat, no ho sabem fer, i fer aquest exercici a les aules pot ser molt interessant.
Les noves generacions escolten poc i això ho hem de treballar, estigui o no de moda.
Recuperem l’hàbit de llegir en veu alta. Llegiu contes als nens però feu també que ells us els llegeixin, us adonareu amb quina facilitat us distraieu i ben aviat desconnecteu. L’esforç d’escoltar ens costa a tots.

Us convido a escoltar aquest meravellós, increible, preciós i únic poema de Salvador Espriu

30/1/11

Cinquè cap de setmana del 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA

Divendres, 28 de gener de 2011
INFLUÈNCIES DEL FUTBOL A TOTA HORA
Entro a la Classe de P5 per fer Música.
- Bon dia!
- Srta, una cosa: ja sé que vol dir que siguis Directora!. Em diu un petit
- Primer Bon dia!
- És que ja sé que vol dir!. Insisteix.
Intrigada en sentir la seva explicació li dic:
- A veure... explica’m què vol dir
- Ets com el Sandro Rosell!!! Però en comptes d’estar al barça estàs a l’Escola del Carme!

Li vull explicar que hi ha més d’una diferència important en aquesta comparació però em mira tan content que decideixo dir-li:
- Més o menys...

Fem la classe i en un moment comento que pel dia de la seva Graduació han de venir molt molt mudats.
- Què vol dir anar mudats? Pregunta un nen
- Jo ho sé, jo ho sé... respon entusiasmat el “futbolista” d’abans
- Doncs va, explica que vol dir
- Saps com van vestits els jugadors del barça quan els hi donen un premi??? Dons això és anar mudats!

Una nena espantada em diu:
- Amb corbata haurem de venir?
- Noooooo ens posarem un bonic vestit!!! Li dic per calmar-la
- Aahhhhhhhhhh

26/1/11

Dimecres, 26 de gener de 2011
MAL HUMOR
Avui hem fet la reunió informativa de la ESO pels pares i mares de 6è.
Acostumo a tenir un estat d’ànim molt animat, molt positiu i sempre optimista. Els problemes no m’angoixen més del necessari, si més no sempre intento que sigui així.
No tinc alts i baixos existencials i oblido molt fàcilment els moments negatius i les males experiències. El fet d’oblidar amb tanta facilitat no sé mai si és un avantatge o un inconvenient.
Poques coses, molt poques coses, em posen de mal humor però he de confessar que la reunió de 6è per informar sobre la ESO em posa de MOLT MAL HUMOR.
Aquesta reunió ens apropa al fet de que una etapa acaba.
Si les famílies que marxen deixen un germà a l’escola no passa res, però el fet d’acabar del tot amb moltes d’elles m’entristeix.
No puc evitar mirar-los i recordar el dia que els vaig conèixer. Això és un fet curiós. No sé per què però de la majoria de vosaltres recordo el dia que us vaig conèixer, el dia que vau venir per primer cop a matricular o la primera entrevista formal que vam tenir.
Avui us ho recordava a alguns de vosaltres i he notat com s’entelaven els ulls i se’ns feia un nus a la gola, oi?
Tinc un conte preciós que em va enviar un de vosaltres i que us explicaré aquest proper cap de setmana. Compara la vida amb un viatge amb tren. Uns baixeu del tren, altres continueu i per sort altres veniu amb noves il•lusions. Cal fer que tots tinguem cabuda.
Carpe diem.
Si més no demà tornarà a sortir el sol.

24/1/11

Dilluns, 24 de gener de 2011
XERRADA SOBRE ENERGIA I CONSUM RESPONSABLE
Els de 5è han tingut una xerrada sobre energia i ells han escrit l'entrada d'avui:



Avui els de 5è hem rebut la visita de la M. Antònia, una noia que treballa a Gas Natural i que ha estudiat Ciències Ambientals.
Ens ha explicat que era l'energia i els diferents tipus que hi ha. Algunes ja les coneixiem però d'altres com la geotèrmica no.
Hem après que totes provenen de la natura i que hi ha de renovable i d'altres que no, per això hem de procurar no malgastar-les.
Ens ha sorprès que nosaltres en produim i en gastem, fins i tot quan dormim.
Ha estat molt interessant.
Curs de 5è

22/1/11

Quart Cap de Setmana de Gener 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA
Aquest és un dels meus contes preferits.



Voy andando por un sendero. Dejo que mis pies me lleven. Mis ojos se posan en los árboles, en los pájaros, en las piedras.
En el horizonte se recorta la silueta de una ciudad. Agudizo la mirada para distinguirla bien. Siento que la ciudad me atrae.
Sin saber cómo, me doy cuenta de que en esta ciudad puedo encontrar todo lo que deseo.
Todas mis metas, mis objetivos y mis logros. Mis ambiciones y mis sueños están en esa ciudad.
Lo que quiero conseguir, lo que necesito, lo que más me gustaría ser, aquello a lo que aspiro, lo que intento, por lo que trabajo, lo que siempre ambicioné, aquello que sería el mayor de mis éxitos. Todo eso está en esa ciudad.
Sin dudar, empiezo a caminar hacía ella.
Al poco de empezar a andar, el sendero se hace cuesta arriba. Me canso un poco, pero no importa. Sigo.
Diviso una sombra negra, más adelante en el camino. Al acercarme, veo que una enorme zanja impide mi paso.
Temo... Dudo.
Me enoja que mi meta no pueda conseguirse fácilmente. De todas maneras, decido saltar la zanja. retrocedo, tomo impulso y salto... Consigo pasarla. Me repongo y sigo caminando.
Unos metros más adelante, aparece otra zanja. Vuelvo a tomar carrera y también la salto.
Corro hacía la ciudad: el camino parece despejado.
Me sorprende un abismo que detiene mi camino. me detengo. Es imposible saltarlo. Veo que a un lado hay maderas, clavos y herramientas. Me doy cuenta de que están allí para construir un puente. Nunca he sido hábil con mis manos. Pienso renunciar.
Miro la meta que deseo... y resisto.
Empiezo a construir el puente. Pasan horas, días y meses. El puente está hecho. Emocionado, lo cruzo y al llegar al otro lado... descubro el muro.
Un gigantesco muro frío y húmedo rodea la ciudad de mis sueños. Me siento abatido.
Busco la manera de esquivar-lo. No hay forma. Debo escalarlo. La ciudad está tan cerca... No dejaré que el mur impida mi paso. Me propongo trepar. Descanso unos minutos y tomo aire.
De pronto veo, a un lado del camino, a un niño que me mira como si me conociera. Me sonríe con complicidad. me recuerda a mí mismo... cunado era niño.
Quizá por eso me animo a expresar en voz alta mi queja.
- ¿Por qué tantos obstáculos entre mi objetivo y yo?
El niño se encoge de hombros y me contesta:
- ¿Por qué me lo preguntas a mi?
LOS OBSTÁCULOS NO ESTABAN ANTES DE QUE TÚ LLEGARAS... LOS OBSTÁCULOS LOS TRAJISTE TÚ.

20/1/11

Dijous 20 de gener de 2011
UNA GRAN XERRADA

Avui han vingut a l’escola la Marta amb el seu gos Tenor i la Pepa amb l’Iwok.
Elles són dues persones cegues que ens han estat explicant com és el dia a dia d’una persona sense visió. Les dificultats i els inconvenients que es troben, el llenguatge Braille i a ensenyar-nos com treballa un gos guia.
Si dic que la xerrada ha estat interessant em quedo curta. Ha estat didàctica, emotiva, divertida, enriquidora i molt educativa.
Una de les frases que més m’ha cridat l’atenció és quan ens han dit que elles son cegues però no sordes.
La majoria de gent té tendència a agafar un cec del braç, sense avisar, per creuar un carrer. Abans de fer aquest gest cal preguntar si necessiten ajut ja que elles si que hi senten i parlen, i si ens acostem sense avisar el més segur és que els hi donem un espant.
Els hi ha mostrat el seus rellotges que parlen, el mòvil que els hi diu l’agenda en veu alta, l’ordinador que utilitzen i que avui ens podran llegir el blog. Com ho fan per menjar, per vestir-se, per orientar-se i per llegir, amb gran rapidessa, amb Braille.
La percepció que tenen dels colors i els recursos per tenir cura d’un nadó o d’un animal.
L’exhibició dels gossos ha estat impressionant.
Ens han explicat que mai s’han de tocar quan estan “treballant”.
La seva obediència ens ha deixat meravellats. Atenien les ordres, guiaven i salvaven els obtacles i no s’han mogut mentre feiem la xerrada.
Al final de tot els han deixat lliures que voltessin entre els nens, seguint l’ordre: aneu a jugar amb els nens.
Tots els tocaven i ells passejaven, joganers. Semblaven uns altres gossos. En aquell moment no estaven treballant i eren gossos “normals”.
Només ha calgut dos cops de mà de les seves mestresses que al moment han deixat de jugar i han corregut cap elles i de sobte tornaven a ser el gos guia a punt d’ajudar.
Francament, a hores d’ara, encara estem meravellats.
Moltes gràcies, Marta i Pepa, per la vostra visita. Sens dubte esperem que aviat ens tornem a VEURE.


18/1/11

Dimarts, 18 de gener de 2011
REFLEXIONEM
Fa estona que tinc el word obert, deu fer una mitja hora ben bona.
Tinc davant meu dos articles i intento decidir-me de quin us parlaré avui.
Les idees s’amuntonen dins el meu cervell. Avui he tingut un dia dur i espès i no encerto a enfilar els pensaments de manera clara i coherent.
Al final decideixo que vosaltres mateixos ordeneu les idees o, si més no, dediqueu una estona a la reflexió
Un dels articles ocupa una plana sencera d’un diari i parla de “Aprendre del desig”. Si l’hagués de resumir us diria que “aprendre del desig” vol dir que uns nens de tres anys fan a la seva escola el que volen, de la manera que volen, quan volen i on “els mestres no ensenyen, els nens aprenen”. Només amb aquesta frase podria escriure una setmana sencera.
Ara que, això si, cada matí porten a terme un “bon dia individualitzat”
Nosaltres el bon dia individualitzat l’hem fet sempre i no hem estat, per aquest motiu, notícia al diari.
L’altre article, signat per Leopoldo Abadia, diu així:
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos.
En muchas de mis conferencias siempre alguién me pregunta: "qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?"
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido:
"y a mí, qué me importa?!"
Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar , se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.
Pero qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro.
Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? Si no se lo podían imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales. Lo que por ahí se llama "buena gente".
Porque si son buena gente harán un mundo bueno.
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación:
que sepan distinguir el bien del mal,
que no digan que todo vale,
que piensen en los demás,
que sean generosos. . . .
En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar.
Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres.
Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado.
Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

17/1/11

Dilluns, 17 de gener de 2011
COLORS
Sempre em meravella el goig d’un nen davant d’una caixa de colors nova.
Els Reis han vingut carregats de mil joguines. Moltes d’elles ni les miraran, ni jugaran, ni tan sols les han demanat. Poques coses fascina tant a un nen com una caixa de colors.
A la classe de 1r els hi demanem cada any que els Reis els hi portin una caixa de colors i una de retoladors.
El dia que ho estrenen és un dia màgic.
Es miren les caixes uns als altres. Tots els colors tenen punta, no en falta cap i reposen en ordre meticulós.
Pintar amb colors de “fusta” és un privilegi per ells.
Des d’avui fins a final de curs cada vegada que els hi diem: “ja podeu pintar” ells pregunten entusiasmats: “amb colors de fusta?”
Pintar amb plastidecors és de nens petits.
Tot plegat no durarà massa temps així de nou. La punta es trenca, els colors es perden, la capsa és malmet però la il•lusió d’estrenar colors nous és una felicitat petita per aquests nens.
Moment curt però intens.
Al cap i a la fi tot és efímer, tant si és felicitat com tristesa.

Pensa que el teu futur és una aquarel•la i la teva vida la tela on pintar-la





15/1/11

3r Cap de setmana de gener 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA
Sense voler, el guerrer de la llum fa un pas en fals i cau a l'abisme.
Els fantasmes l'espanten, la solitud el turmenta. No es pensava que això li podia passar; però li ha passat. Envoltat per la foscor, es comunica amb el seu Mestre.

- Mestre, he caigut a l'abisme -diu- Les aigües són profundes i fosques.
- Recorda't d'una cosa -li respon el mestre-. El que ofega no és pas la capbussada sinó el fet de romandre sota l'aigua.

I el guerrer fa servir les seves forces per sortir de la situació en què es troba.
Paulo Coelho

12/1/11

Dimecres, 12 de gener de 2011
SNOWBOARD
Aquest dissabte, 15 de gener, a les 17:00 hores al Palau Sant Jordi hi ha la Inauguració i la competició de “Big Air” de la prova de la Copa del Món de Snowboard.
En aquesta competició els “surfers” es llancen des d’una rampa situada a 31 metres d’alçada i realitzen salts acrobàtics de gran espectacularitat.
Disposo d’unes quantes invitacions, no gaires, per a tots aquells que hi vulguin assistir.
Les aniré repartint, a tots aquells que me les demaneu, a mida que vagi rebent els correus electrònics fins que les esgoti.


11/1/11

Dimarts, 11 de gener de 2011
L'ESQUELET MANELET
Avui els Lleons estudiaven que és un esquelet i que són les articulacions.
La millor manera és manipulant i adonar-se que, per dins, nosaltres tenim aquesta forma.
Els hi he portat l’esquelet Manelet.
Recordo que no fa pas massa quan entrava amb un esquelet a la classe molts xisclaven i s'espantaven. Ara els nens ja no tenen por de res i menys d’un esquelet que jo carrego amunt i avall per l’escola. De fet s’han posat a riure i tots el volien tocar.
Els dibuixos els hi ha quedat d’allò més bé.











10/1/11

Dilluns, 10 de gener de 2011
NO PERDEM EL TREN
Comencem el llarg segon trimestre.
Sens dubte el més important del curs escolar.
Tot el que no es fa o s’aprèn durant aquests mesos difícilment es recupera en el tercer.
Ara és el moment de que tots hi posem el coll.
Recordeu revisar cada dia les agendes, controlar els deures, llegir i preguntar les lliçons a diari.
Molta feina i difícil? Ja ho crec però ningú us ha dit mai que seria fàcil.
Estic llegint un llibre boníssim, que em van portar els Reis,i que em té enganxada tot el vespre. Només he deixat un moment de llegir-lo per escriure el post d’avui.
Hi ha un fragment que volia compartir amb vosaltres sobre el fet de que les coses siguin difícils.
Diu així:
La paraula “difícil” és un dels més grans i més freqüents obstacles en la ment de les persones.
És una paraula “perdedora”.
En realitat significa: “No penso fer-ho. Estic aquí per fer coses fàcils”. Però... recorda que allò que mai has fet no pot ser difícil.
Som-hi!!! Els reptes m’apassionen, em donen vitalitat i em mouen. Difícil? Mai. No us vull a cap de vosaltres fora del tren.

7/1/11

Diada de Reis
SOMRIURES
He dibuixat un somriure.
Un somriure d’emoció quan ens hem preparat per rebre els Reis.
Un somriure nerviós quan els esperàvem.
Un somriure feliç quan els hem vist.
Un somriure d’agraïment per compartir aquests moments.
Un somriure dolç de complicitat.
Un somriure tendre d’innocència.
Un somriure ple de sinceritat.
Un somriure que va escalfar el meu cor.
M’heu dibuixat un somriure i és per això que us estimo.





2/1/11

Diumenge, 2 de gener de 2011
BALANÇ I PROPÒSITS
Al final, després de dir que mai ho faig, he fet balanç personal de l’any que hem acabat. Ja coneixeu la frase: mai diguis, mai més.
La culpa ha estat d’un llibre ("Em dono permís per...") que fa molt de temps em va deixar una bona amiga (si, ja te’l tornaré) i avui de casualitat l’he trobat.
Aquest any m’han passat coses molt bones, coses bones, coses dolentes i coses molt dolentes.
No les comentaré ara aquí totes, no patiu, però aquestes coses m’han fet arribar a unes conclusions que compartiré amb vosaltres.
Començo el bonic camí que veieu a la foto amb dues maletes i una motxilla.

Una va plena de nous propòsits. L’altra la porto buida per anar omplint-la al llarg del trajecte.
La motxilla la porto a l’esquena i sóc jo mateixa.
Dins la maleta plena hi ha aquestes premisses que vull recordar tot l’any:
- Sóc respectuosa amb la gent i mereixo també respecte.
- No carregaré amb problemes aliens que no puc carregar.
- No desaprofitaré cap oportunitat i gaudiré de totes.
- Continuaré amb allò bo que conec però també amb el millor que coneixeré.
- Hi ha violetes per tothom... no ens barallem
- No dedicaré cap moment, ni energia, a justificar-me.
- M’allunyaré de les persones que creen problemes amb facilitat.
- Tots mereixem segones, terceres i quartes oportunitats... no accepto la idea d’errors irrevocables.
- Recordaré cada dia l’Infant que porto a dins.
- Riuré amb tots els nens i nenes que cada dia m’acompanyen. La meva feina és positiva i m’agrada.
- Tot té sentit. Tot val la pena. La vida és bonica.´
- Estimaré als qui em volen estimar.
- Tot és més simple i més fàcil.

Som-hi!!! Anem plegats. Al cap i a la fi d’això es tracta.
No et quedis fora del camí.