22/7/07

Diumenge, 22 de juliol de 2007
VACANCES
Moltes vegades m’havia trobat amb anècdotes, o històries, o temes interessants que volia compartir amb les famílies de l’escola i mai havia trobat la manera de fer-ho. Vaig entrar en el món dels blogs per casualitat, el setembre de l’any passat. Un amic del meu germà en tenia un i quan ho vaig descobrir vaig pensar de seguida en fer-ne un de l’escola.
Vaig començar tímidament, sense fer soroll i ni tan sols li vaig donar massa publicitat però el resultat obtingut ha sobrepassat qualsevol expectativa.
La feina de la nostra escola no ha canviat però sí que ho ha fet la seva dimensió cap a l’exterior.
Al llarg de tot el curs he descobert persones sensibles, maneres diferents de veure coses, nous amics, famílies extraordinàries, recolzament i emocions.
Escriure el blog és un esforç per a mi, sempre ho faig fora de l’horari escolar i quan he acabat amb les meves tasques familiars. A vegades estic contenta, a vegades estic cansada, a vegades estic decebuda, a vegades satisfeta amb la feina feta, a vegades trista o enfadada... però sempre he estat sincera en tot allò que us he volgut transmetre, millor o pitjor.
Vull que aquest blog sigui planer, sincer, que apropi una de les moltes realitats educatives del nostre país a les famílies que ens coneixeu, a les que no ens coneixeu, als que teniu fills o no en teniu... tan és, la societat la fem entre tots.
És per això que us dic que no m’estic acomiadant, tan sols m’agafo unes vacances i espero retornar amb noves idees, amb noves expectatives i amb tots vosaltres el proper curs.
Gràcies per ser-hi. Sigueu feliços.




Divendres, 20 de juliol de 2007
FESTA FINAL
Les festes familiars i amb amics sempre acaben al voltant d’una taula, menjant i bevent. Les festes escolars sempre acaben amb música, cantant i ballant, i això és el que va passar el divendres.
Si us sóc sincera us he de dir que es va fer una tarda interminable, suposo que quan esperes que s’acabi alguna cosa aquesta no arriba mai a la fi.
Els dies han passat molt ràpid i hem fet un munt d’activitats, ens hem divertit molt, però les vacances agraden a tothom. Ara toca tancar l’escola, deixar-la ben neta i silenciosa a punt d’obrir al setembre. El cartell de Benvinguts ja penja a la surera però de moment ningú el veurà, tot resta dormit fins que el soroll, l’alegria i el somriure torni a omplir les aules.
Ens retrobarem molt aviat.

19/7/07




Dijous, 19 de juliol de 2007
PARC DE ROBRENYO
Avui hem tornat a anar al parc. La sortida que hem fet cada dijous ha fet que la setmana no es fes llarga i pesada i hem arribat, molt ràpid, al final del casal d’estiu d’enguany.
Hem anat a un parc que no coneixia, de fet m’he refiat de l’opinió d’un pare que em va dir que s’estava prou bé, i així ha estat.
Els nens i les nenes ja no juguen amb tanta fal·lera com la primera setmana, tots necessitem vacances i trencar amb el ritme quotidià, però hem estat bé.
Hem celebrat un aniversari tot menjant galetes, malgrat que algun petit ha protestat per que tenia les mans brutes per agafar-les. El comentari ha estat molt divertit ja que quan els hi hem dit que fessin fila per escollir una galeta ha dit: -però tenim les mans brutes!!! (és important comentar que el petit té quatre anys) Si més no té assolit l’hàbit d’higiene.
Demà farem una gran festa, cantant i ballant.
Dimecres, 18 de juliol de 2007
UN LLOC SINGULAR
Fa força temps un Inspector d’ensenyament em va dir que la nostra escola era una escola singular.
En aquell moment no vaig saber massa bé a què es referia però amb el temps, parlant i observant, penso que volia dir què una escola singular és aquella que:
- coneixes absolutament a tots els pares i mares i avis i àvies dels teus alumnes
- sempre tens un moment per parlar amb les famílies i no ho fas amb la separació física a través d’una finestreta
- els atures pel carrer per fer una xerradeta
- ets convidat a les festes d’aniversari
En una societat tan impersonal com la nostra m’agrada reivindicar els espais singulars (botigues, escoles, amics...) crec que són uns petits oasis en mig d’una gran multitud.

17/7/07

Dimarts, 17 de juliol de 2007
LAURA
Tenia 6 ó 7 anys i em deia que volia ser hostessa de vol. No sé pas d’on li venia aquesta dèria ja que a la seva mare no li agrada gens volar.
Tenia 12 anys i continuava volent ser hostessa. Jo patia... no feia l’alçada reglamentaria per ser-ho, o al menys això em creia. Vaig oblidar que lluitar per un somni és aconseguir-ho.
Va ser una bona alumna. Arribava a l’escola a les 7:30 del matí, era la primera.
He anat seguint la seva trajectòria ja que era de la mateixa edat que la meva filla. Sempre que preguntava per ella em deien el mateix: estudia idiomes, vol treballar a l’aeroport, vol volar... jo seguia patint i pensant... es pot arribar aconseguir allò que realment desitges?
Ha fet el batxillerat, els seus pares no haguessin permès que no fos així.
Avui l’he vist pel carrer. M’ha fet il·lusió veure-la i li he preguntat com estava i què feia. Els seus ulls blaus brillaven feliços i m’ha dit: treballo a l’aeroport i faig el curs d’hostessa... és molt estressant.
Estressant? Com pot ser estressant aconseguir allò que desitjaves de ben petita?
M’agrada veure com es lluita per un somni, m’agrada veure com hi ha joves que tenen ideals, m’agrada veure que encara ens queda esperança, m'agrada pensar que encara no està tot perdut... el dia que deixi de tenir esperança en els meus alumnes deixaré de ser mestra.
Tinc la sort, i el privilegi, de tenir encara alumnes com tu.

16/7/07



Dilluns, 16 de juliol de 2007

MARE DE DÉU DEL CARME
16 de juliol de 1945.
És la Mare de Déu del Carme, festa gran a l’escola.
Les nenes es posen les seves millors gales, molt mudades, com si fos diumenge, i van cap a l’escola carregades amb un esmorzar especial, amb llaminadures i extres que normalment no mengen, però avui tot serà diferent.
A l’arribar, quan ja ha entrat tothom, el primer que fan és anar a missa, tots junts, en fila pel carrer.
Un cop acabada la missa, que el mossèn ha dedicat a la Mare de Déu del Carme, tornaran cap l’escola per fer el gran esmorzar al pati, al mig del que avui és l’avinguda Madrid, i a continuació el matí estarà ple de representacions de teatre, cançons i recitats de poemes que elles han preparat durant dies.
La festa acabarà tot donant-li un regal, que han comprat entre totes, a D. Elena, la Directora i fundadora de l’escola, i fent la foto de grup.
Encara volta per casa algun d’aquells gerros, jocs de cafès o boniques safates que es van regalar per aquelles èpoques. Val a dir que a vegades D. Elena mateixa era la que s’encarregava de dir a les mares de més confiança què era el què li agradava més per poder-li regalar.
Per la tarda es feia festa.

15/7/07



Divendres, 13 de juliol de 2007
TARDA DE FUTBOL
El divendres per la tarda vam fer el Campionat de Futbol. Els equips eren mixtes, és a dir, vam barrejar els petits amb els grans.
Va ser una bona experiència.
Quan juguen nens i nenes de la mateixa edat la competició entre ells és molt forta i no es tenen gaires miraments a l’hora de fer-se entrades o enfadar-se per una falta, en canvi, al jugar amb petits i grans barrejats, tot va canviar.
Els petits s’esforçaven molt i els grans no van fer en cap moment entrades fortes al seus companys, fins i tot els hi passaven la pilota i els animaven.
Aquesta complicitat entre companys de la mateixa escola és molt interessant de treballar i felicito als monitors per tenir aquesta iniciativa.
Va ser una tarda emocionant i al mateix temps tranquil·la.
Els equips eren Itàlia, Alemanya, Brasil i Argentina. A la foto hi teniu els resultats finals i tots els components de l’equip amb els dos monitors.
A què fan goig?

12/7/07



Dijous, 12 de juliol de 2007
LA FACILITAT DEL PERDÓ
El Bernat i l’Eloi, de tres anys, s’han barallat avui en el parc. Crec que era per un petit tap de plàstic que s’han trobat i que tots dos volien.
El cas és que el Bernat li ha tirat sorra a la cara de l’Eloi. Han acabat tots dos asseguts quatre minuts al meu costat fins que es calmessin. Estaven molt enfadats l’un amb l’altre, tot i que són “millors amics”.
Un cop els he deixat anar a jugar, he sentit que tenien aquesta breu conversa:
- Eloi, juguem a carreres?
- D’acord però primer m’has de perdonar, - li ha contestat l'Eloi, que de fet era el que ha rebut la sorra a la cara i encara no podia obrir del tot els ulls
- Vaaaleeee et perdono, - li ha respòs en comptes de demanar-li perdó.
Tots dos s’han abraçat i han marxat contents a jugar a carreres.
El que havia de demanar perdó ha estat el que ha perdonat... però tant és l’ordre dels factors en aquest cas, el més important és la senzillesa i la falta de rancúnia dels dos nens.
En quin moment perdem aquesta facilitat en perdonar i ser perdonats?

Dijous, 12 de juliol de 2007
BAMBES-PATINS
Cada dia en veig una de nova.
Amb aquest model de bambes anirem avui al Parc. No són patins ja que es pot caminar amb certa normalitat.
No sé pas com anirà amb la fila, ni molt menys com podrà jugar, a part de que haurà de portar aquest artilugi fins les 17:00 de la tarda.
Hi ha coses que no entendré mai.

11/7/07





Dimecres, 11 de juliol de 2007
CONTINUA L'ACTIVITAT
Demà torna a ser dijous, per tant hem de tornar a anar d’excursió i evidentment està núvol (al menys ho està quan escric aquest post, a quarts de 12 de la nit).
Aquesta és la tònica dominant del temps aquest mes de juliol. Millor que sigui així, tot és més fàcil si no fa massa calor.
Avui hem jugat a Hoquei, o alguna cosa semblant amb els sticks. De fet jo veia a tot de nens i nenes, la majoria calçats amb menorquines o boniques sandàlies, corrents amb el stick a les mans darrera d’una pilota, la veritat que la pilota la veia poc entremig de tan garbuix de cames, peus, caps, stiks... de sobte sentia GOL!!! i la pilota apareixia dintre la porteria misteriosament. No tinc ni idea de com ho aconseguien.
Tot intentant fer les fotos he patit força pensant que d’un moment a l’altre algun pal aniria a parar al cap d’algun nen però tot ha sortit prou bé i no ha calgut curar a ningú.
A la mateixa hora els Peixos i els Óssos s’entretenien en una tasca menys perillosa tot construint castells altíssims, clar que sempre pot volar una peça pels aires, però tranquils... són de plàstic.

10/7/07


Dimarts, 10 de juliol de 2007
PINTANT SAMARRETES
Si posem molta pintura queda com si fos una taca i no es veu el dibuix, si en posem poca no es queda prou marcat.
Si premem massa l’esponja la pintura surt pels costats, si premem poc no queda prou bé.
Tot un art això de pintar samarretes!

9/7/07


Dilluns, 9 de juliol de 2007
LA MIREIA I JO
Aquesta foto me la van regalar fa uns dies. Evidentment no guanyaria cap concurs fotogràfic però jo trobo que és una foto molt bonica ja que és la plasmació d’un instant d’una conversa entre la Mireia i jo.
Anàvem a l’entrega de Premis dels Jocs Florals del Districte i ens vam trobar pel carrer, gairebé quan ja arribàvem. La nena va agafar la meva mà, tot deixant als seus pares, i plegades vam fer el recorregut que ens quedava fins l’Auditori. Aquest gest espontani sempre agrada als mestres, forma part d’una complicitat entre mestres i alumnes que cada cop és més difícil d’aconseguir.
Recordo perfectament la conversa que vam tenir: jo li vaig dir que duia un vestit molt bonic, amb les sabates del mateix color que les floretes de l’estampat i, ella em va dir que era per anar a un casament però se l’havia posat per pujar aquell dia a l’escenari. Aleshores li vaig dir que l’acte que anàvem a veure era molt important i l’ocasió s’ho valia.
Viure aquests moments absolutament quotidians de la vida és precisament el que ens dóna sentit a tot plegat.
No deixeu que se us escapin aquests instants senzills amb els vostres fills, no correu tant anant pel carrer, no correu tant posant-los a dormir... gaudiu del plaer de tenir una conversa, d’agafar-los la mà... tot s’esmuny ràpidament i el temps s’emporta tot allò que no heu fet per córrer massa.
Sempre hi ha un instant com el de la foto, sempre hi haurà un record a la memòria i sempre hi haurà algú, com la mama de la Mireia, que en deixa constància i ens fa reflexionar amb una foto tan senzilla com aquesta.

8/7/07



Divendres, 6 de juliol de 2007
INDIS
Per fi vam acabar els collarets, les polseres i les plomes dels nostres petits indis.
Com es van divertir amb una cosa tan i tan senzilla!
Cap el tard, tot passejant, encara veia pel barri algun que altre indi, mig adormit en un cotxet, corrents o comprant. Em sembla que no se la van treure ni per anar a dormir. Les coses més senzilles encara tenen èxit... és bonic de veure-ho i interessant de recordar-ho quan aneu a comprar joguines ben sofisticades, recordeu que allò més simple normalment és el que té més èxit.
Només heu de veure la cara de felicitat de la classe dels Cargols quan feien plastilina tots disfressats.

5/7/07



Dijous, 5 de juliol de 2007
PARC DE LES INFANTES
Amenaçava pluja per tant, a última hora, he decidit canviar de parc i anar al més proper que tenim.
Hem fet la llarga fila i hem enfilat carrer Vallespir amunt.
Els més grans porten als petits al mig, agafats de la mà. Aquesta sociabilització entre els grans i els petits m’agrada molt fomentar-la a l’escola, penso que és una manera de respectar-nos tots plegats i crear vincles, no tan sols de protecció, sinó també de camaraderia i afecte entre ells.
Quan hem arribat al Parc ens hem trobat amb el què últimament passa a la majoria de parcs de Barcelona, un indigent dormia en un dels bancs del tancat dels més petits.
Ja coneixeu, per altres post, la meva facilitat per utilitzar la Guàrdia Urbana, els Mossos, el telèfon del civisme... penso que entre tots paguem aquests serveis i és important fer-ne ús, per tant, sense pensar-m’ho dues vegades he explicat la situació a la Guàrdia Urbana. Us he de dir que jo sempre tinc molta sort quan utilitzo qualsevol d’aquests serveis i avui no ha estat una excepció. La patrulla no ha trigat ni deu minuts i molt amablement han convidat a l’indigent a sortir del tancat dels petits.
Podeu veure més fotos al photoalbum, http://escoladelcarme.myphotoalbum.com/

4/7/07


Dimecres, 4 de juliol de 2007

EL CLUB DELS ORINALETS
Per aquest procés hi passen tots, just quan fan els 2 anys.
Paciència. Ho acaben aprenent.
El més divertit de veure és quan un aconsegueix la fita, les mostres d’alegria i els aplaudiments omplen la classe, amb la mirada incomprensible dels nostres petits pollets.
Dimecres, 4 de juliol de 2007
PETIT INCIDENT
Ja teníem tots els collarets dels indis fets, ben col·locats, sense que es podessin barrejar uns amb els altres.
Encara que no ho sembli ha estat una feina molt entretinguda enfilar els macarrons.
Però aquest matí un petit ha entrat amb molta energia i al veure els collarets tan ben posats i arrenglerats ha anat directe i els ha barrejat tots!!!
Des de les vuit del matí tenim a la Srta. Elena i als grans que entren ben aviat refent collarets.

3/7/07





Dimarts, 3 de juliol de 2007

MANDALES

Jo no sé del cert el poder que tenen les mandales però us puc assegurar que, aquest matí, la tranquil·litat i la pau regnaven entre tots, mentre anaven pintant i escoltant música.
Les Mandales són representacions geomètriques, utilitzades principalment pels budistes, amb l’objectiu d’aconseguir una bona concentració i meditació.
Després de l’experiència d’avui em sembla que durant el curs hauré de repartir més d’una mandala a veure si calmo a més d’un i, que consti, que m’incloc.
Han quedat molt boniques, tal i com podeu veure a les fotos.
Llàstima que no podeu escoltar la música d’Enya que ells sentien mentre que feien l’activitat (segur que algú me la posaria en el blog en menys de cinc minuts).
Quan us sentiu estressats us recomano l’activitat: colors, una mandala i bona música.
Ja m’ho explicareu, jo ho he trobat genial.
Dimarts, 3 de juliol de 2007
CRÒNICA BREU D'UN DESASTRE
Fa 11 anys que el conec, gairebé els mateixos que li estic dient a la seva mare que no anem bé.
L’autoestima no la potenciem dient-li que és el millor.
Els problemes no els solucionem dient-li que ell no és culpable de res.
La sinceritat l’hem de treballar.
La honestedat ha de ser un puntal en l’educació.
La protecció no és anar treien cada pedra que veiem que està en el camí del nostre fill.
La solució no és la fugida endavant.
Malgrat que sigui políticament incorrecte us he de dir que fa anys que necessita un castanyot ben donat, un càstig seriós i que se’l deixi de considerar un príncep malcriat.
Tard o d’hora algú el destronarà i quan es cau del tron el precipici és tan alt que ningú pot parar la caiguda. He vist massa caigudes anunciades.

2/7/07

Dilluns, 2 de juliol de 2007
LA TRIA CORRECTE DE L'ESPECTACLE INFANTIL
Ahir vaig anar al Tívoli a veure l’espectacle Clar de Llunes, d’en Pep Bou.
El Teatre era ple de nens molt petits que no van parar de plorar, parlar i moure’s.
Estar-se una hora i mitja veient com es fan bombolles de sabó, tot i que l’espectacle és molt plàstic i bonic, escoltant música de Mompou, compositor genial però molt poc adequat per l’oïda infantil, no és el millor pla de tarda per a nens menors de 10 anys.
Els pares que porten els seus fills a tot arreu amb la finalitat de que ben aviat estimin la música, el teatre, la lectura, l’art... és un error. Cal buscar activitats adequades a l’edat dels nens ja que sinó el que passa és l’efecte rebot. S’estima el teatre, o la música, o el cinema, quan en gaudeixes, quan se’t fa curt i quan hi vols tornar aviat.
No hem d’avançar les activitats, hem de ser molt meticulosos a l’hora d’escollir si l’espectacle que anem a veure és l’adequat i si el nen està preparat per veure’l. Si surt del teatre, o del cinema, o de l’exposició dient que era un rotllo, el més probable és que no hi vulgui tornar.
Ahir el nen que tenia al davant va descriure això que us explico de la manera més franca i clara. El seu pare li va preguntar, just a l’acabar, si li havia agradat. Ell amb tota la seva cara d’avorriment i simplicitat va respondre:
- em va agradar més Port Aventura.

Calendari escolar 2017/18

Dimarts, 11 de juliol del 2017 CALENDARI ESCOLAR 2017/18 Setembre 2017 ...