31/12/06

Diumenge, 31 de desembre de 2006

FELIÇ ANY NOU 2007
* * * * * * * * * * * * * * * *
************************
Us envio un cel ple d'estrelles per a què els vostres somnis es fagin realitat el proper any.

29/12/06

Dissabte, 30 de desembre de 2006
L'HOME DELS NASSOS
Després de passar la primera tongada de festes sembla que les coses van tornant a un ritme normal, tot i que encara ens queda l’any nou i la cavalcada.
En quant a la cavalcada us informo que el dia 31, al matí, a partir de les 11:00, podeu anar a veure les carrosses als locals de la Comissió, al carrer Comtes de Bell-lloc, entre Evarist Arnús i Novell. L’estrella que posen a la porta us guiarà per saber bé on és.
Parlant del dia 31 no us oblideu que aquell dia cal veure l’home dels nassos.
L’home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies té l’any. Només se’l pot veure el trenta-u o cap d’any.
Segons Joan Amades, l’home dels nassos sembla ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. Tradicionalment, se sol explicar als nens que en aquest dia surt una persona que té tants nassos com dies té l’any. Els nens s’imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre a l’any li queda només un dia per acabar.
Si algú veu aquest personatge feu-li una foto, us puc assegurar que la penjaré al blog.

22/12/06

Divendres, 22 de desembre 2006
FINAL FELIÇ
Ja hem acabat el trimestre definitivament. El Tió ha estat esplèndid i els regalets de l’amic invisible també. Els àlbums genials, les felicitacions de Nadal boniques i el DVD dels petits... immillorable.
En quant als informes... hi ha de tot... esperem que els Reis Mags no tinguin en compte segons quina nota, el proper trimestre anirà millor si, tots aquests nois i aquestes noies, hi posen tot el seu esforç.
Moltes gràcies per les vostres felicitacions i el vostre suport, entre tots FEM escola.
La cantada de Nadales a la residència ha anat molt bé. Els avis estaven molt contents, i els nens no cal dir-ho.
El millor de tot ha estat quan ja portàvem un parell o tres de nadales, entremig dels aplaudiments, se m’acosta una nena i em diu:
- Senyoreta, els avis d’allà darrera estan dormint
No sabia si posar-me a riure, a plorar, seguir cantant o plegar veles.
He optat per somriure i dir-li a la nena:
- Tranquil·la, no dormen, tenen els ulls tancats per sentir-nos millor
La nena m’ha respost:
- Ufff, que bé, em pensava que no els hi agradaven les cançons.
Hem seguit cantant, per delit de la majoria, i acaronant el son dels altres.
Com a mestra de música m’agrada pensar que els meus alumnes, amb les seves veus angelicals, ens transporten al país del somnis per gaudir, no pas per dormir.

20/12/06

Dijous, 21 de desembre de 2006
DARRER DIA DEL TRIMESTRE
Ja tenim la Mare de Déu, Sant Josep, l’angelet i una bona colla de pastors a punt per la cavalcada.
Avui hem fet el sorteig entre els que s’havien apuntat de P5.
El resultat de l’atzar ens ha donat una Mare de Déu que fa bastant més bulto que el Sant Josep però ... per què no? al cap i a la fi estaran tots ben bufons.
Demà a la Residència d’avis haurem de fer doblete, hi ha massa avis que volen sentir i veure els nens cantar i ja han començat a protestar que la sala és petita i que no ho veuran bé, llavors hem decidit fer dues actuacions, la jornada promet.
Al migdia tindrem el dinar especial de Nadal per tots els nens i les nenes que es quedin a dinar, amb entremesos, escudella de galets, pollastre farcit, neules i torrons, fins i tot farem un brindis pel Nou Any que aviat començarem i que esperem arribi ple de moltes il·lusions i moltes ganes de fer coses, aprendre i gaudir de tot plegat, tal i com diu el poeta: la felicitat no està en aconseguir tot allò que vols sinó en valorar el molt que ja tens.

19/12/06

Dimecres, 20 de desembre de 2006
FINAL DE TRIMESTRE
El trimestre està arribant ja al final, per sort de tots plegats.
Gairebé ho tenim tot enllestit... hem necessitat alguna que altra ajuda externa, cosa que agraeixo infinitament, però ho hem superat positivament.
Que us han semblat els àlbums???
Els vostres fills i filles han treballat de valent i cal que els hi digueu i els feliciteu (el professorat també accepta felicitacions).
L’escola necessita una pausa... a les aules es respira un ambient diferent entre els regals, les felicitacions, l’amic invisible... hem esgotat la purpurina, les estrelles, els arxivadors tornen a estar buits, les cal·ligrafies fetes, els controls acabats, les notes posades i els guarniments de Nadal han de tornar a la caixa per donar pas a l’hivern.
El Tió està ben fart i a punt de fer allò que ha de fer... veure’m que passarà i que ens portarà enguany.
El dijous encara hem d’anar a cantar a la Residència d’avis, ja us explicaré que tal es porten els avis (si, si els avis... els nens es portaran bé, d’això ens encarreguem nosaltres).

18/12/06

Dimarts, 19 de desembre de 2006
CAVALCADA
Cada any participem activament en la cavalcada del carrer Vallespir.
Nosaltres portem dues carrosses, la del Naixement i una altra que cada any canvia de temàtica, aquest any concretament és sobre el Japó.
La classe que participa en el naixement és el P5 i en l’altra és la classe de 2n. de primària. Ells ja ho esperen i al començament de desembre ja em comencen a preguntar per la carrossa.
Cal pensar en els vestits, ja que cada any són nous, que quedin força lluïts, però també que vagin molt abrigats.
La veritat és que és molt divertit anar-la seguint i anar donant caramels tot i que, si no en dónes, la gent fins i tot s’enfada. Malgrat la quantitat de caramels que portem sempre ens en falten.
Us espero a tots allà, a primera fila, cal que els Reis us vegin, no se sap mai que pot passar aquella nit màgica, si més no, si jo us veig, us donaré algun que altre caramel.

17/12/06

Dilluns, 18 de desembre de 2006
COLORS
Aquesta és una història trista que va passar fa uns anys i avui, no sé ben bé perquè, l’he recordat.
Teníem a l’escola un nen negre que va venir de Guinea. Li diré Rubén.
Es va adaptar bé, o això era el que creiem.
Aquell Nadal vam pintar l’escola i quan els nens van tornar el pintor no havia acabat i encara voltava pels passadissos, xiulant i pintant.
Un matí, tornant del pati, el Rubén, que llavors tenia uns 6 anys, es va acostar al pintor i amb els ulls molt oberts i molt seriosament li va dir: em pintes de blanc?
El pintor va quedar molt trasbalsat i només va encertar a dir-li que el seu color ja era bonic i que no calia canviar-lo.
El nen, sense contestar, va donar mitja volta i va entrar a la classe.
Aquell matí no vam sentir en cap moment el pintor taral·lejant cap cançó.

16/12/06

Dissabte, 16 de desembre de 2006
"L'home que no juga ha perdut per sempre el nen que vivia dintre seu" Pablo Neruda

14/12/06

Divendres, 15 de desembre de 2006
A petició d’alguna mestra de l’escola avui us parlaré dels vers de Nadal.
Els nens i les nenes de l’escola, fins i tot la classe dels cargols (P2), aprenen durant aquests dies un vers de Nadal.
El practiquem cada dia i tots el saben perfectament.
La tradició explica que el dia de Nadal, després de l’escudella i la carn d’olla, el nen o la nena de la casa s’ha de posar dalt de la cadira i recitar el vers, provocant un somriure d’orella a orella a tota la família i uns forts aplaudiments.
Un cop l’ha dit cal passar el plateret i recollir una propineta per part de tots els familiars que estan asseguts a la taula.
Nosaltres els hi expliquem com ho han de fer i ens consta que la majoria ho feu així però sempre hi ha algú que ho desconeix i potser a partir d’ara ho vol implantar.
Per norma general escrivim el vers en la felicitació de Nadal que han fet i d’aquesta manera ho podeu practicar abans o ajudar-los, si hi ha algun despistat, en el moment culminant.
Sempre hi ha anècdotes divertides, o d’altres que no tant: el nen que no ho vol dir i la mare s’enfada, el que ho vol dir a tothora, els germans que es barallen per ser els primers, al pare que no li funciona el vídeo, l’àvia que no ho sent i interromp contínuament, els adolescents que posen mala cara... però tant és!!! Cal que ens ho prenguem amb sentit de l’humor, al cap i a la fi aquests són els records que es guardaran a la nostra memòria i ens fan gaudir intensament de tot plegat.

13/12/06


Dijous, 14 de desembre de 2006
Avui, seguint la tònica d’aquests dies, ha estat un dia llarg que ha donat molt de si.
Al matí he anat a fer les fotos de la classe dels Pollets per poder ensenyar-vos totes les activitats que fan aquests menuts.
La Isabel i la Gemma estan molt orgulloses dels seus petits alumnes, sempre expliquen que si fan això, que si fan allò, que si juguen, que si canten, que si aplaudeixen... però us he de confessar que, a la que jo entro, tots es queden bocabadats mirant-me i no fan res de res.
A la tarda hem fet la recollida d’aliments pels avis. L’objectiu d’aquesta activitat és ajudar als nostres alumnes a créixer com a persones compromeses socialment i, alhora, ajudar a aquells avis, que ho necessiten, a viure un Nadal que nosaltres tenim la sort de gaudir amb les nostres famílies.
La resposta ha estat molt positiva i hem omplert unes 15 caixes que demà portarem a Avis Món.
L’anècdota del dia l’ha protagonitzada el Sr. Pinyol que ha vist que una mare, al matí, em donava un pot d’espàrrecs, que jo he deixat al despatx, i ha cregut que ningú més havia portat res, desconeixent que els nens entraven amb les bosses de menjar directament a la seva classe per no col·lapsar l’entrada.
Mirant-se el pot tristament em diu: que direm demà als avis quan vinguin a buscar-nos tot el menjar?

No caldrà dir res perquè les caixes plenes parlen per elles mateixes.
Dimecres, 13 de desembre de 2006
Tinc alguna foto més del dia de la festa de Nadal de la classe de P2. Si alguna família les vol que m'envii un mail i les enviaré.
pinyolbone@hotmail.com

12/12/06

Dimarts, 12 de desembre de 2006
En mig de la bogeria de final de trimestre, avui hem rebut aquest mail, que vull compartir amb vosaltres, i que dona sentit a tota la nostra feina.

Benvolguts professors,
Som 3 ex-alumnes de l´Escola del Carme...probablement no us recordeu de nosaltres, ja que gràcies a Deu l´escola segueix funcionant, i passen molts nens. Nosaltres la recordem amb molt de carinyo.
Tant l´Anna com jo Irene, ens recordem de: Cóm ens treia les dents, quan ens queien o estaven a punt, la Srta. Maria; quan la Srta. Teresa ens ensenyava cançons populars; quan la Srta. Judith li donava classe a l'Anna, quan anàvem a la piscina i ens acompanyava la Srta. Lluïsa; quan havia puré per dinar i a l'Anna, que no li agradava, deia que li feia mal la panxeta i li donaven arròs; quan el Sr. Quimet ens controlava perquè ens ho mengéssim tot, per fer-nos molt grans; quan als matins que arribàvem molt aviat, perquè els pares treballaven, i estàvem amb la Srta. Elena; quan no em trobava bé (mal de panxa) i el Sr. Piñol amb donava l’aigua del Carme tan famosa.
Agraeixo amb un carinyo especial, la paciència dipositada per la Srta. Rosa, gràcies a la seva professionalitat i dedicació plena pels seus alumnes, que va ajudar-me a poder tirar endavant amb les assignatures, i donar-me entendre, que tot el que un es proposa, pots arribar a aconseguir-ho.
En fi, sabem que ens hem deixat altres persones al tinter, però per no estendre’ns més, a tots vosaltres, us donem les gràcies pels bons records de la nostra infantesa.
Aprofitem per desitjar-vos un BON NADAL i un ANY 2007 molt feliç.
Les ex-alumnes: Núria (mare) anys 1953-60 Irene i Anna anys 1980/87

11/12/06



Dilluns, 11 de desembre de 2006
Avui ha estat un dia molt intens pels nens i les nenes de la classe dels Cargols (P2).
Ha vingut a fer-nos una actuació en Pere Salicrú. Ell és un músic-guitarrista que canta i escriu cançons pels petits i pels no tan petits. Amb la seva guitarra és capaç de copsar l’atenció, en un moment, a tot un grup de nens entremaliats amb ganes de gresca.
L’entrada a la classe ha estat una mica surrealista. Imagineu aquests petits, tranquil·lament, amb les seves dues senyoretes i que de sobte apareixen a la seva classe el Pere, amb la guitarra, el Jordi, amb la seva màquina de gravar i el trípode, i jo amb una bossa plena de barrets de Pare Noel.
Els plors han estat rotunds, generals, cridaners... jo anava posant barrets mentre que ells se’ls treien, els fèiem seure amb rotllana i ells s’aixecaven... però de sobte la guitarra del Pere ha començat a sonar amb uns acords suaus cantant La Lluna La Pruna i el silenci ha començat a sobrevolar per l’aula. Els que ploraven han callat i els que s’ho miraven amb cara de pomes agres han començat a aplaudir, riure, ballar, mirant-se entre ells divertits i participar de la gresca.
Poc a poc els hem tingut a tots amb el barret posat, algun s’ha resistit, gaudint de la música, mentre el Pere els portava pel camí de les cançons, els contes i la màgia, i el Jordi anava gravant... esperem tenir un bon material per poder fer-vos un regalet per endur-vos a casa.

10/12/06


Diumenge, 10 de desembre de 2006
Hem acabat els dies de pont, ja tenim les cases guarnides, els pessebres fets, els arbres engalanats, el Tió amb la safata plena de mandarines a punt de menjar, menys diners a la butxaca i els nostres fills amb els ulls plens d’il·lusió.
Ens esperen dues setmanes plenes d’activitats.
Ja us aniré explicant totes les coses que anem fent però us avanço que tenim feina per estona. Demà comencem a muntar la sorpresa que tenim preparada per les famílies dels més petits i que fa dies que assagen, ja veure’m que tal va.
Els de 6è. han d’anar al campionat de bàsquet, aquest any són força bons, a veure en quin lloc quedem classificats.
Les mestres comencen a retocar el treball de Nadal i a comentar: i si posem una estrella aquí, i si pintem amb retolador daurat, i si enganxem purpurina... mentre que hem de fer les mitges per les notes i intentar mantenir al màxim l’ambient de treball de l’escola.

8/12/06

Divendres, 8 de desembre de 2006
"Un nen no és una ampolla que cal omplir, sinó un foc que cal encendre" L. Montaigne

7/12/06

Dijous, 7 de desembre de 2006
"El progrés no consisteix en millorar allò que està fet, sinó fent l'esforç d'aconseguir el que encara queda per fer" K. Gibran

6/12/06

Dimecres, 6 de desembre de 2006
"Encant és el que tenen els nens fins el dia que s'ho creuen" S. Beauvoir

4/12/06

Dimarts, 5 de desembre de 2006
Amb els nens i les nenes de 6è. hi faig una classe, els divendres, que li diem Miscel·lània. Aquesta classe consisteix en presentar-los activitats, històries, tradicions, llocs... de la nostra ciutat. L’objectiu és intentar que coneixin la ciutat i que no es quedin tot el cap de setmana al sofà davant la TV.
N’estic força contenta del resultat que hem obtingut, de 25 nens n’hi ha uns 10 que, algun cap de setmana, ha anat a alguna de les activitats que els hi he proposat, o a passejar per algun racó de la ciutat que he explicat, o a visitar algun dels museus...
El millor de tot és que ells em busquen el dilluns per explicar-me que és el que han fet, que han vist... gaudeixo veient-los fent cua, mantenint l’ordre, per parlar amb mi i comentar-ho... aquests moments són d’aquells en que el fer de mestra té sentit.
Ja que venen 5 dies de festa, per a la majoria, he pensat fer-vos a tots vosaltres una Miscel·lània d’algunes de les activitats que podeu fer amb els vostres fills i filles aquests dies.
Us proposo:
Teatre pels més petits:
- “Els contes del Sr. Nil” Teatre Romea
- “El cargol Mossi i el cuc” Fundació Miró
- “Nadal Màgic” Guasch Teatre
- “Pérez, el ratoncito de tus sueños” (teatre musical) Teatre Victòria
- “Contes de Nadal” Poble Espanyol

Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat (és un dels més bonics que jo personalment he vist, i és a la vora de Barcelona, pels horaris i preus consulteu www.amicsdecorbera.org)

Fira de Sta. Llúcia i el pessebre de la Pç. de Sant Jaume

Si voleu anar més lluny us recomano el Mercat Medieval de Vic

Hi ha un munt d’ofertes més però he pensat que aquestes us podrien agradar. De totes formes s'accepten propostes.
Espero que vosaltres també feu cua per explicar-me que és el que heu fet i que és el que us ha agradat, si més no ells ens ho explicaran.
Gaudiu de les festes tots plegats.

3/12/06

Dilluns, 4 de desembre de 2006
Un problema freqüent actualment és que les mares volen ser amigues de les seves filles, si, si... he dit problema, les nostres filles no necessiten una amiga, el que necessiten és una mare. D’amigues al llarg de la vida en tindran moltes, de mare només una. (Apliqueu la frase en masculí també, no fos cas que s’enfadin els pares)
La mare renya, controla, demana una habitació endreçada, estira les samarretes massa curtes i vigila els amics.
El pare controla, especialment, els amics de les seves filles.
Una mare ha d’establir una complicitat amb la seva filla que durarà tota la vida però ha de jugar el paper que li ha tocat.
Les nostres filles no ho expliquen tot a la seva mare, tampoc ho fan els nostres fills, ni la nostra parella, ni tampoc nosaltres, això és un instint de protecció normal, tots expliquem el que ens convé , mai ho expliquem tot i ens arreglem les coses per sortir ben parats.
Quan una mare arriba a l’escola i em diu: la meva filla (o el meu fill) no diu mentides, m’ho explica tot. Amb aquest pensament anem malament, el més probable és que hagi explicat el que li ha convingut i ha callat la resta.
Evidentment això no és mentir però no és dir tota la veritat.
Confieu amb els vostres fills però vigileu-los d’aprop, no baixeu la guàrdia. Un adolescent és vulnerable i necessita tenir una mare (o un pare) a la vora que li piqui de tant en tant la cresta.
El paper d’una mare és únic i només el pots fer tu, els nostres fills ja tenen els seus amics, deixa que ells actuïn com a tal i fes tu el paper més important que t’ha tocat fer en aquesta vida: el de mare.
Diumenge, 3 de desembre de 2006
"Tenir fills no et converteix amb pare, de la mateixa manera que tenir un piano no et converteix amb pianista" M. Levine

2/12/06

Dissabte, 2 de gener de 2006
"Quan tenia 14 anys el meu pare era tan ignorant que no el podia suportar. Quan en tenia 30 em semblava impossible que el meu pare hagués après tant en tan poc temps" Mark Twain

30/11/06

Divendres, 1 de desembre de 2006
Avui he llegit una notícia al diari que m’ha preocupat molt: en una escola han deixat de celebrar el Nadal degut a la gran presència d’estrangers.
Comentar-vos això és perillós i complicat però, sincerament, no entenc la reacció d’aquesta escola.
Recordo que fa anys vaig haver d’explicar-li a un papa d’un alumne estranger (esportista d’elit), que era el Tió i que calia fer per aconseguir regalets del curiós tronc.
Li va encantar i em consta que a partir de llavors en aquella casa ucraïnesa es va incorporar una nova tradició i els fills van gaudir d’un enriquiment de cultura i vivències, sense perdre la pròpia.
A mi m’agraden les tradicions de casa nostra, des de les escoles hem de treballar per conservar-les i enriquir-les amb les nou vingudes però mai substituir-les ni deixar-les de fer.
Hem d’ensenyar-los el que tenim, ja que sinó el que pot passar és que les perdrem i mai seran nostres les altres, el resultat que obtindrem serà una generació que no sabrà estimar el que li pertany per història , per tradició, per cultura i per herència.
Tal i com diu el cantant: qui perd els orígens, perd l’identitat.
Bon cap de setmana.

29/11/06

Dijous, 30 de novembre de 2006
Demà, 1 de desembre, comença l’Advent.
Advent significa arribada, l’arribada del Nadal, i és el temps de preparar-ho tot.
Per a nosaltres, les mestres, més aviat significa arribada d’estrès.
Hem triat ja les tapes de l’àlbum però, un cop hem fet les mostres, és possible que no ens acabin d’agradar i la vulguem canviar. També hem triat el treball de Nadal que el retoquem, el mirem i el remirem, fins que queda ben bonic. Hem d’ensenyar-los el vers que, els vostres fills i filles, recitaran dalt de la cadira sota la mirada atenta de tota la família, hem de recollir menjar pels avis i així sensibilitzar als més grans, aprendre les últimes Nadales, fer controls, posar les notes dels informes, desempolsar el Tió, guarnir les classes... el desembre és de bojos!
Els més petits assagen una sorpresa per a vosaltres que ens està portant molta feina però que esperem que us agradi.
Totes les classes tenen el seu calendari d’Advent. Darrera cada finestra s’amaga una xocolatina i cada dia li toca a un nen obrir-la i menjar-la.
El gust d’aquesta xocolata és especialment bo, imagineu l’emoció d’esperar el dia que els hi toca obrir-la o l’orgull de pensar que van ser dels primers en tenir el privilegi.
És el dolç que durant segons endolceix la vida.
Compreu-vos un calendari d’Advent i cada dia obrir-lo plegats, compartiu l’estona i el ritual amb els vostres fills cada matí o cada vespre abans d’anar a dormir, és també una manera d’endolcir-vos la vida a vosaltres mateixos.

28/11/06

Dimecres, 29 de novembre de 2006
El fuster de la nostra escola s’ha jubilat.
He conegut al Sr. Navarro tota la vida. Ell arreglava tot allò que els nens, destralers de mena, trencaven: un penjador, un calaix, una cadira, un armari... tant és, ell ho sabia arreglar tot.
M’agradava veure el Sr. Navarro per l’escola, amb les seves eines a la mà, amb la seva olor de fusta, amb els seus ulls burletes i mirant d’un lloc a l’altre, despistat, intentant esbrinar cap a on havia d’anar.
Sempre es perdia per l’escola, mai sabia on era una classe o una altra i molt menys on era la sortida.
No feia soroll i et sortia de qualsevol lloc dient:
- bueeenooo... això ja ho tenim arreglat, on més he d’anar?
Els nens el saludaven quan el veien i li deien també les coses que calia arreglar.
Ara ja no tenim fuster, quan es trenca alguna cosa busquem algú desconegut que ve i fa la seva feina sense deixar-nos la seva amistat, ni tan sols olor de fusta.
Potser algun dia tornarem a tenir un altre Sr. Navarro, però de moment ens queda el record i l’honor de haver-lo conegut.
Dimarts, 28 de novembre de 2006
Estic fora de joc, totalment fora de joc... arribo ahir a casa, connecto l'ordinador... no funciona!!!
Em vaig passar el vespre barallant-me amb telefònica per no aconseguir treure cap entrellat, al final m'enviaran un tècnic.
Ahir comentava que els nens estaven absorbits per les noves tecnologies però m'he trobat a mi mateixa neguitosa perquè estic sense ordinador.
Per cert, ja hem passat la segona tanda de vacunes, aquesta vegada sense cap mareig. Vaig fer passar primer els que es van marejar l'altra vegada i així no van tenir temps de pensar-s'ho. Ells mateixos es reien del que havia passat l'última vegada i així distrets vam superar millor el mal tràngol.
Dijous marxa el cicle mitjà d'excursió a Can Ribes, van a veure com s'elabora l'oli.
Ja us explicaré com ha anat tot plegat.
Marxo ràpidament a fer classe, això de cantar i escoltar música els hi agrada molt i si no arribo puntual em venen a buscar.

26/11/06

Dilluns, 27 de novembre de 2006
Les noves tecnologies han arribat als més petits de tots i a vegades ens deixen fora de joc als adults.
En un control de 4r. hem preguntat famílies de paraules, tenien una llista hi havien d’escriure al costat una altra paraula que fos de la mateixa família.
A la paraula mòbil han contestat movistar.
Una altra cosa no sé, però la publicitat en aquest país funciona de meravella.
Aquesta anècdota m’ha fet recordar una altra que ens va passar a la classe de P5.
Els hi vam explicar que faríem un mòbil. L’exclamació de felicitat dels nens ens va sorprendre en un principi però no hi vam fer gaire cas i vam començar a treballar.
Vam repartir els dibuixos i els nens es van passar el dia pintat, retallant, punxant... i així anàvem muntant els mòbils (ja sabeu que un mòbil són una sèrie de dibuixos muntats en fils)
Abans de marxar a casa un nen va preguntar:
- Quan farem el mòbil que ens has dit?
- Però si l’hem fet durant tot el dia, què no els veus penjats?

Les cares de tots ells van mirar els mòbils infantils que penjaven a la surera mentre que es miraven perplexos entre ells, al final algú va exclamar:
- Això és un mòbil?
- Clar! Que us pensàveu?
- Què faríem un mòbil per parlar!
No sabíem si posar-nos a riure o a plorar.
Diumenge, 26 de novembre de 2006
"Durant la primera part de les nostres vides ens empipen els nostres pares, durant la segona meitat els nostres fills" Darrow

25/11/06

Dissabte, 25 de novembre de 2006
Acabo d'escriure la data i m'he adonat que d'aquí un mes és Nadal!
La frase del dissabte
"Abans de casar-me tenia una teoria clara de com educar als fills.
Ara tinc un fill i cap teoria" J. Wilmot

23/11/06

Divendres, 24 de novembre de 2006
Avui és d’aquells dies en el que enyoro molt no fer només de mestra i haver d’encarregar-me de tasques de Direcció.
Hem tingut la visita de la inspectora d’ensenyament. L’escola li agradat molt, sobretot el parvulari, tots coneixeu que bonic és, però tenim un munt de feina de paperassa per fer.
En el claustre de mestres tenim una comunicació verbal molt fluida, totes ens entenem enseguida ja que fa un munt d’anys que som un equip (algunes d’elles han estat profes meves i una d’elles alumna meva) però cal tenir-ho tot per escrit, això forma part de la burocràcia de la qual no ens podem escapar.
Igual que els nens, tenim un munt de deures per fer, i quan ens torni a visitar els tindrem tots a punt, això si abans no em trobeu enterrada entre mig de papers, projectes educatius, règims interns, actes...
Sort que aquesta tarda tenia classe amb els de 3r. que canten com els àngels i amb els de P5 que són uns belluguets encantadors.
Bon cap de setmana a tots.

22/11/06

Dijous, 23 de novembre de 2006
Piquen a la porta de l’escola, obro i em trobo a un avi, que no conec de res, portant un cotxet amb un petit.
La conversa ha anat així:
- Bon dia, li deixo el nen
- Bon dia, perdó? Com diu?
- Li deixo el nen un parell d’hores
- És que aquest nen no és alumne de l’escola
- Tant és! Només un ratet, no és això una escola?
- Sí, és una escola però aquest nen no està matriculat i no el puc agafar
- Doncs, quina escola! Contesta l’avi enfadat

Va donar mitja volta i va marxar, deixant-me a la porta totalment bocabadada.

21/11/06

Dimecres, 22 de novembre de 2006
Fa anys l’escola tenia llogats uns locals a l’altra vorera de l’Av. Madrid.
Quan els vam agafar varem penjar un gran cartell que deia: “Locales adquiridos para la ampliación del colegio Ntra. Sra. Del Carmen” , tot un luxe per una escola que anava creixent dia a dia amb esforç i el convenciment de fer la feina ben feta. La meva mare, la Srta Elena, estava molt orgullosa d’aquesta ampliació.
Allà vaig començar jo a fer de mestra. Hi ha tres alumnes, d’aquella primera classe que jo vaig tenir, que porten ara els seus fills a l’escola, fet que m’alegra moltíssim però que em fa sentir estranya. Però no ens posem melangiosos, jo avui volia parlar d’altres coses, un altre dia ja parlaré d’antics alumnes.
Tornem als entresols. La porta d’entrada era una escala de veïns i cada vegada que fèiem l’entrada baixàvem amb una llibreta per apuntar tots els encàrrecs del dia.
En aquesta escala hi havia un porter, bastant (molt) rondinaire, que quan sentia xivarri pujava a queixar-se, i recordo que havia pujat força vegades.
Hi havia dues terrasses on els nens feien el pati. Era curiós veure que ells s’havien organitzat distribuint-se les terrasses: una pels nens i l’altra per les nenes; millor dit, en una es jugava sempre a futbol (majoria nens).
Amb el temps vam adquirir el parvulari i vam fer obres a l’edifici de Primària i llavors vam prescindir dels dos entresols.
En el seu lloc ara hi ha una casa particular i uns advocats, però aquelles parets són el testimoni de l’aprenentatge i de les hores d’infantesa viscudes per molts joves, i no tan joves, d’avui.

20/11/06

Dimarts, 21 de novembre de 2006
Fa molts anys el pati de l’escola era el carrer Saleta, li deien el pati de les pedretes.
Aquest nom bonic no era res més que un carrer sense asfaltar, en el que calia posar taulons de fusta, per poder passar, quan plovia.
En aquell peculiar pati jugaven a molt jocs, hi havia poques baralles i moltes rialles.
Tot això ho he recordat avui quan he vist que un grup de nens i nenes jugaven en aquest carrer, ara ja asfaltat.
De fet, aquests nens no jugaven, el que feien era córrer carrer amunt carrer avall cridant com a desesperats, mentre les mares xerraven sense fer-los gaire cas. M’he fixat, però, que un parell de pares, i alguna que altre mare, sí que jugaven amb els nens. Tot un privilegi.
L’estona de joc que passeu amb els vostres fills és única i no tornarà.
Serveix de poc portar als nens a les places i als carrers o comprar-los un munt de joguines, sinó els ensenyem a jugar.
Les famílies em comenten, moltes vegades, que els seus fills no saben jugar i sempre els hi dic el mateix: els hi heu ensenyat a jugar?
Un nen xuta una pilota per instint, o agafa una nina perquè la troba bonica però sinó els organitzem, o sinó els expliquem com poden jugar, aviat es barallaran entre ells o s’avorriran de la joguina i quedarà en un racó.
Jugueu amb els vostres fills, el joc us aproparà i crearà entre vosaltres un vincle que no us el podrà prendre ningú.

19/11/06

Dilluns, 20 de novembre de 2006
L’Helena, que té 5 anys, es queda a dinar un cop per setmana, els divendres, just el dia que acostuma a haver-hi llegum a l’escola.
A ella no li agrada gaire ni les llenties ni els cigrons, però és el que hi ha i s’ha d’acostumar a menjar de tot.
El cas és que l’Helena no està gaire conforme en menjar-se els cigrons i va idear una estratègia.
Està asseguda amb el Quim i quan ja han menjat un parell de cullerades el distreu dient:
- Mira Quim quin pot hi ha a la prestatgeria...
- Mira Quim quina foto hi ha al mural...
- Mira Quim quins llibres allà...

Cada vegada que el pobre Quim bada amb el que li diu l’Helena, ella li posa una cullerada de cigrons en el plat d’ell.
El Quim, que també té 5 anys, no entén que és el que passa i ell va menjar sense protestar. Però l’Helena estava massa pendent d’enredar al Quim i no es va adonar que la monitora se la mirava just en el moment d’incrementar la ració de cigrons del seu company.
Helena, has estat molt viva, però a partir d’ara no et tocarà més remei que menjar-te els cigrons que et toquen.
Diumenge, 19 de novembre de 2006
"El més meravellós de la infantesa és que qualsevol cosa és meravellosa" G.K. Chesterton

18/11/06

Dissabte, 18 de novembre de 2006
"No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ensenyeu-los a superar-les" L. Pasteur

16/11/06

Divendres, 17 de novembre de 2006
El nostre carter és d’allò més simpàtic.
Faci el dia que faci, sigui el dia que sigui, ell sempre entra a l’escola amb el correu a la mà i el somriure als llavis.
Ens coneix a tots pel nom i ens fa un comentari sobre el dia, el cap de setmana,
el temps...
M’agrada que entri a l’escola i que els nens vegin i observin la simplicitat de fer la feina cada dia amb serenitat i bon humor.
L’acte de donar el correu desitjant un bon dia, una cosa tan senzilla i rutinària, esdevé una petita lliçó d’educació i exemple per a ells.
Aquesta és la millor classe d’ètica i bones formes que podem ensenyar.
No em cansaré mai de dir que els nostres fills tenen com a model la imitació.
De poc serveix dir que han de saludar si nosaltres no ho fem, que han d’ésser educats si nosaltres no ho som.
M’he adonat que molts nens quan el veuen el saluden espontàniament, els hi ha sortit d’ells perquè això és el que ell ha transmet.
És una sort, i una esperança, tenir a la vora dels nostres fills persones així.
Sr. Carter, nosaltres també esperem que tinguis un bon dia.
Gràcies Jordi.

15/11/06


Dijous, 16 de novembre de 2006
Les classes dels petits tenen noms d’animalets, així doncs, tenim els Pollets, els Cargols, els Peixos, els Óssos i els Lleons.
El pare d’un nen ens ha regalat una bonica peixera amb tres peixets que els nens els hi ha posat els noms de: Nemo, Negret i Taronget.
Sort que la iniciativa l’ha tingut un pare de la classe dels peixos, hagués estat molt complicat fer un regal a la classe dels altres animalons.
Cada dia els hi donem menjar, i un cop per setmana cal canviar l’aigua.
Ahir es va morir el Nemo, és per això que no el veieu a la foto.
Per tal d’evitar un disgust quan hem vist que el pobre peix surava a l’aigua, hem decidit fer-li un comiat de la manera més senzilla que hem pogut.
L’hem agafat i tots hem anat cap al lavabo, imagineu l’escena de la senyoreta amb el peix i darrera els 24 nens, i un cop allà li hem dit adéu mentre tiràvem de la cadena.
El Nemo ha marxat cap el mar i els nens han continuat amb els seus jocs.

14/11/06

Dimecres, 15 de novembre de 2006
Ja hem començat a cantar nadales.
Ja sé que és molt aviat, però m’agrada que els nens coneguin totes les nadales populars i cal anar per feina, que se’ns acumula, i el temps se’ns tira a sobre.
Aquest any ens han tornat a convidar a anar a la residència d’avis que hi ha a prop de l’escola a cantar.
L’any passat va ser una experiència gratificant, tot i que he de reconèixer que es van portar millor els nens que els avis.
Abans no vam tenir tots els avis asseguts i abans no van callar, gairebé ja havíem acabat de cantar.
A més a més, alguns d’ells, primer van dir que no volien anar a l’auditori però quan van sentir els nens llavors tots volien venir a la sala d’actes a sentir-los... caminant amb bastons, amb les cadires de rodes, tots ben a poc a poc... arribaven a misses dites... els que feia estona que hi eren ja volien marxar...
De totes maneres va ser una bonica experiència que repetirem encantats.
Serà una manera d’apropar les generacions durant un instant i durant un segon els ulls d’aquells avis i d’aquelles àvies s’il·luminaran, els nostres fills i filles cantaran amb tota la bona fe del món i a nosaltres se’ns farà un nus al cor.

13/11/06











Dimarts, 14 de novembre de 2006
Aquesta és una petita mostra de fotos que vam fer el dia de l'excursió a Can Puig. En tenim alguna més que les posarem en un mural al vestíbul. Si voleu alguna còpia me les demaneu.

12/11/06

Dilluns, 13 de novembre de 2006
El divendres passat els hi van explicar als nens i les nenes de 1r que era una biblioteca.
Van parlar de la importància d’estar callats i concentrats i així gaudir del llibre que estàvem llegint.
Després d’explicar tot això cada nen va escollir el llibre que més li agradava de la biblioteca de la classe i van començar a llegir-lo.
La veritat és que s’ho estaven prenen molt seriosament.
La Srta. va haver de sortir un moment de la classe i va demanar que la substituíssim.
Mentre estava fora va entrar una altra senyoreta que es va trobar als nens llegint, concentrats, amb molt de silenci.
Llavors els hi va comentar:
- Oh, que guapos que esteu!

L’Helena li va dir:
- Saps per què estem tan guapos? Perquè estem en una DISCOTECA.

El dia que l’Helena descobreixi què és una discoteca, les biblioteques perdran tot l’encant... o no.
Diumenge, 12 de novembre de 2006
Sócrates, nascut l'any 470 A.C., va dir: "Els joves avui en dia són uns tirants. Contradiuen als seus pares, devoran el menjar i li falten el respecte als seus mestres"

11/11/06

Dissabte, 11 de novembre de 2006
He trobat aquest contracte d’una mestra de l’any 1923. Havia de complir els següents requisits durant els 8 mesos que durava el curs escolar, llegiu-los, semblen surrealistes.

1.- No casarse. Este contrato queda automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa.
2.- No andar en compañía de hombres.
3.- Estar en su casa entre las 8:00 de la tarde y las 6:00 de la mañana a menos que sea para atender función escolar.
4.- No pasearse por heladerías del centro de la ciudad.
5.- No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados.
6.- No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encontrara a la maestra fumando.
7.- No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino y whisky.
8.- No viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre.
9.- No vestir ropas de colores brillantes.
10.- No teñirse el pelo.
11.- Usar al menos 2 enaguas.
12.- No usar vestidos que queden a más de cinco centimetros por encima de los tobillos.
13.- Mantener limpia el aula:
Barrer el suelo al menos una vez al día.
Fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente.
Limpiar la pizarra al menos una vez al día.
Encender el fuego a las 7:00, de modo que la habitación esté caliente a las 8:00 cuando
lleguen los niños.
14.- No usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios.
Em costa entendre com no es van quedar sense mestres.

9/11/06

Divendres, 10 de novembre de 2006
L’Helena té dificultats a l’hora de fer castellà. Ella és molt xerraire i té un to de veu alt, sovint li hem dir que calli i que no cridi tant.

Avui a la classe ha preguntat, amb la seva veu alta i clara:
- Srta., ¿Qué quiere decir susurrar?

La Senyoreta li ha contestat:
- Hablar bajito

I ella sense pensar-hi dues vegades a repetit amb veu baixeta:
- Srta. ¿Qué quiere decir susurrar?

8/11/06

Dijous, 9 de novembre de 2006
Avui havia una manifestació de mestres per demanar suport per imposar disciplina a les escoles.
El problema és greu malgrat que, segons els polítics, no és alarmant.
A la nostra escola no és habitual que ens trobem amb casos greus de disciplina però cada vegada costa més que els nens acceptin un no per resposta.
La frustració gairebé ha desaparegut en el dia a dia del món dels petits i viuen immersos dins una bombolla confortable.
Donar un no per resposta ajuda a entendre que les coses no s’aconsegueixen fàcilment.
Quan a un nen no se li dóna mai un no, se li nega a conèixer el valor de l’esforç, a guanyar-se les coses i sobre tot a conèixer que a vegades no podem aconseguir tot allò que desitgem.
Cada dia és més comú veure que un nen arriba sense jaqueta de xandall senzillament perquè no se la vol posar, sense esmorzar perquè no el vol, sense portar ell la seva cartera perquè li pesa, pegant o mossegant a la mare perquè té el dia girat... i darrera d’ell arriba la mare justificant tots aquests actes.
No es pot justificar allò que no és justificable.
Un cop la mare marxa se’ls hi posa el xandall, esmorzen el que hi ha, pugen ells sols la cartera i deixen de mossegar o pegar sense protestar.
Un nen que no coneix la frustració serà un adolescent vulnerable davant una societat que contínuament li dirà no a les coses i llavors, enfrontat per primera vegada a la frustració, pot agafar camins dramàtics.
Si no coneix el no tampoc sabrà dir que no.
L’excés de protecció, la manca de disciplina i l’absència total d’esforç farà dels vostres fills uns adults dèbils i indefensos davant una societat dura i competitiva.
Penseu-hi.

7/11/06

Dimecres, 8 de novembre de 2006
L’Helena va portar el seu hàmster a l’escola.
Va arribat molt il·lusionada amb la seva gàbia.
A mig matí el hàmster encara no havia sortit del niu i l’Helena i els seus companys estaven preocupats.
La Srta. ha mirat d’esbrinar que li passava al pobre animaló i ha comprovat que aquest estava mort dins el niu.
M’ha cridat per dir-m’ho i jo, per evitar el disgust, he tingut la genial idea d’anar a una nena que sé que en te molts i els fa criar, i demanar-li que ens en portés un d’igual i així poder fer el canvi.
Dit i fet, hem fet el canvi en secret i el hàmster ha jugat feliç tota la tarda sota l’observació curiosa de tots els nens.
Problema resol.
Ja havia oblidat el tema quan aquest matí ha arribat l’Helena, molt emocionada, dient que el seu hàmster havia tingut fillets.
Darrera anava la seva mare, gens emocionada, per parlar amb mi sobre l’estada de l’animaló a l’escola.
Ella i jo hem tingut una llarga xerrada en el despatx... agraeixo el bon sentit de l’humor que al final va demostrar tenir la mare.

6/11/06

Dimarts, 7 de novembre de 2006
Vaig prometre parlar-vos avui de l’excursió, som-hi doncs.
Tot va anar perfecte i s’ho van passar d’allò més divertit tots plegats.
Els nens es van portar molt bé i ningú es va fer mal.
No havien sortit de Barcelona que els petitons ja veien castanyeres per tot arreu.
A l’arribar el que primer van fer va ser esmorzar i llavors va venir la castanyera, molt preocupada perquè tenia el cistell foradat i havia perdut totes les castanyes pel camí. Entre tots la van ajudar a trobar-les.
Van passejar pel bosc i amb el que van recollir es van fer la corona que tots lluïen al baixar de l’autocar.
Era l’hora de posar mans a la massa i tots, amb les mans ben netes, van començar a fer la pasta per fer els panellets.
Fent tot això va arribar l’hora de dinar i es van seure amb rotllana per cursos. Després de comprovar que tothom s’ho havia menjat tot i jugar una estona pels voltants, la castanyera va aparèixer amb castanyes torrades i van haver de fer les paperines per poder-les guardar i emportar-se-les cap a casa.A la tornada la majoria es van adormir a l’autocar però va ser un dia ple d’emocions i feliç, que va ajudar a trencar la rutina de cada dia.
Dilluns, 6 de novembre de 2006
Aquest matí estava pensant que el divendres vam deixar, al vestíbul d’entrada, les castanyes i els panellets que van sobrar de l’excursió i he recordat el que ens va passar fa un parell de cursos quan vam anar d’excursió a la verema.
Els nens van anar a collir raïm, el van trepitjar i després van fer most que el van posar en ampolletes per endur-se’l.
Les ampolletes que van sobrar les vam deixar al vestíbul junt amb el raïm i infinitats de coses que van recollir per la muntanya.
El drama el va trobar el dilluns el Sr. Pinyol quan va obrir l’escola i es va trobar que per tot arreu estava ple de mosquitets que voleiaven al voltant del raïm.
Les ampolles amb most havien fermentat i van anar petant totes, deixant la paret tacada, plena de regalims i una olor penetrant de vi per tota l’escola.
Cada vegada que picaven a la porta patia per l’olor de vi que feia tot plegat però se’n va anar després d’una bona fregada, cosa que no va passar amb les taques de la paret ja que va caldre cridar al pintor i tornar a pintar el vestíbul.
És possible que avui em trobi algun que altre bitxo però al menys no haurà explotat res.

5/11/06

Diumenge, 5 de novembre de 2006
"La ignorància no és no saber, és no voler saber" (A. Guillamot)
Dissabte, 4 de novembre 2006"
"Mai consideu l'estudi com una obligació sinó com una oportunitat per entrar en el meravellós món del saber" (A. Einstein)

3/11/06

Divendres, 3 de novembre de 2006
Avui tenim gairebé mitja escola d’excursió.
No trobo mai els nens tan petits com quan els veig a dalt de l’autocar quan van d’excursió.
Marxen molt il·lusionats i contents, mentre les mares els hi diuen adéu gairebé plorant i els pares dissimulen controlant la situació.
La veritat és que quan veig els autocars girant per Joan Güell de tornada a l’escola respiro tranquil·la per primer cop en tot el dia.
Tornaran bruts, cansats i malhumorats... és normal, no us preocupeu, teniu tot el cap de setmana per parlar de l’excursió.
Avui no us podré explicar res de com anat perquè les senyoretes també tornen brutes, cansades i malhumorades, tot un dia per la muntanya amb 125 nens no és feia fàcil, ho podeu creure.
El dilluns tenim claustre i llavors m’explicaran coses que jo ja us aniré transmeten durant la setmana.

1/11/06


Dijous, 2 de novembre de 2006
Aquest temps tan primaveral que fa ho trasbalsa tot.
Tenim totes les classes guarnides de tardor: colors de tardor, arbres amb fulles que cauen, la pluja, els bolets...
Els hi expliquem que hem de torrar castanyes, estar a la vora del foc, que cal portar guants... i jo em passo el dia de classe en classe cantant que la castanyera s’abriga, que els animalons s’amaguen, escoltant la Tardor de Vivaldi, les tempestes de Beethoven i no sé quantes coses més.
Me’ls miro i estan tots suats, van vestits d’estiu, plens de picades de mosquit i la finestra de la classe està oberta de bat a bat.
Si tot plegat no torna a la normalitat haurem de canviar el repertori de les cançons i els dibuixos de la tardor o en qualsevol moment algun nen em dirà que totes plegades em perdut l’oremus.
Dimecres, 1 de novembre 2006
Ella és molt bonica.
Quan entra a l’escola el seu somriure il·lumina l’estança.
Va molt ben pentinada, una clenxa perfectament recte i a cada costat dues cues bellugadisses. A vegades només porta una cua alta que encara la fa ser més bonica.
És treballadora, bona companya i força patidora. La veritat és que és un encant i un gust tenir-la com alumna.
Li agrada molt aprendre i és feliç jugant al pati; però fa uns dies que la seva alegria ha minvat, els seus ulls no brillen amb la intensitat de sempre, el seu somriure està amagat i fins i tot les seves cues ja no juguen distretes quan es mou.
Algú un dia li va dir que estava massa grassona i ha deixat de menjar.
La seva panxeta de nena ja no hi és, ha desaparegut, igual que la seva curiositat i la seva llum.
Et vigilo a tota hora, tu no ho saps, però vigilo que esmorzis, que et prenguis el suc i et mengis l’entrepà que la mare, patint, et prepara cada matí.
Algú et va dir que estaves grassoneta i t’ho vas creure... espero que quan algú et digui que has de ser feliç tal com ets... t’ho creguis; que quan algú et digui que el teu somriure és més bonic emmarcat per unes boniques galtes també t’ho creguis i que quan algú et digui que el millor de tu no és l’aspecte físic sinó el que tu transmets també t’ho creguis.

31/10/06


Dimarts, 31 d’octubre de 2006
El Quim ha portat a l’escola una carbassa enorme que la seva tieta s’ha entretingut, amb força gràcia, a buidar-la i fer-li una cara riallera.
Sóc partidària de celebrar la Castanyada abans que Halloween, el Tió abans que el Papa Noel però el Quim l’ha portada amb tanta il·lusió que li he correspost de la mateixa manera.
L’hem tingut aquests dies a la classe i cada vegada que hi entro la carbassa em mostra un somriure irònic que cada dia em posa més nerviosa; sembla que es rigui del que explico, de les cançons que canto amb els nens i de tota la situació en general.
Aquest matí la carbassa estava podrida i l’hem llençat amb força pena per part dels nens però amb alegria continguda per part meva.
Des de la paperera encara veig la cara irònica que em somriu i no deixa de mirar-me.
Feliç Castanyada a tothom.

30/10/06

Dilluns, 30 d’octubre 2006
Ja han arribat les fotos de Nadal, aviat les donarem a les famílies i totes comprovaran que els seus fills són els més macos de tots, i tenen raó.
Diuen que només hi ha un nen preciós en el món, i aquest el té cada mare.
Fer fotos no és feina fàcil.
El dia que les hem de fer rebo les instruccions a primera hora del matí: que se la faci sense ulleres, que se la faci amb el cabell recollit, que se la faci amb la jaqueta, que se la faci amb el cosí, que se la faci amb el germà, que la faci sol... en fi, les possibilitats són infinites.
Jo vaig dient que si a tot i després faig el que puc.
Normalment ho recordo tot i els nens surten preciosos.
D’aquí un temps és molt bonic veure les fotos i anar veient com han crescut any rere any i recordar els feliços anys que passaren a l’escola.

29/10/06

Diumenge, 29 d’octubre de 2006
La frase del diumenge: “L’exemple no és la principal manera d’educar als nens; és la única manera” (Einstein)
Dissabte, 28 d’octubre de 2006
Cap de setmana? Aquí teniu la frase per pensar:
Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes” (Pitágoras)

27/10/06

Divendres, 27 d’octubre de 2006
La primera vegada que vam tenir nens xinesos a l’escola era una família nombrosa.
Quan van venir a matricular-los van aparèixer tots plegats: nens, nenes, pare, mare, tiets... tots eren iguals, no ens enteníem gens i ells només feien que somriure.
No sabíen gaire bé si volíen portar els nens o vendre’ns alguna cosa.
El més gran era un nen, la segona una nena i el nadó una altra nena, el problema era saber que era el tercer fill de la família, que tenia uns quatre anys.
Tots quatre eren idèntics, duien el mateix tall de cabell i anaven vestits iguals.
Saber el nom (Yun) no ens va ajudar gaire i preguntar-ho va ser feina inútil perquè no ens enteníem.
La primera qüestió era saber si ensenyar-li on era el lavabo de nens o el lavabo de nenes.
Al final vam decidir fer una ullada ràpida i solucionar el dilema.
La Yun era una nena.

26/10/06

Dijous, 26 d'ocubre de 2006
Caòtic, matí caòtic.
Arriba la infermera per vacunar els de la classe de 6è.
Ens preparem i anem cridant-los perquè vagin passant.
En parença tot anava bé i hem acabat força ràpid.
Tot d’una se m’acut entrar a la classe a veure com estava tothom i m’he trobat amb tota la moguda:
Una nena estirada a terra marejada, un altre, llarg com un Sant Pau, estirat en un altre costat de la classe, una altra blanca com el paper intentava ventar-se i la mestra que no donava a l’abast.
El mareig s’encomanava per moments i la situació s’escapava de les mans:
He decidit donar quatre crits:
- el proper que es maregi li dono un parell de clatellots per reanimar-lo!
Sembla que això els hi ha fet efecte i la cosa ha acabat aquí.
D’aquí un mes hem de donar la 2a. dosis, buffff, no vull ni pensar-hi.

25/10/06

Dimecres, 25 d’octubre de 2006
Avui hem fet un simulacre d’incendi.
La veritat és que ens hem divertit força fent veure que trucàvem als bombers i sortint ràpidament de l’escola.
Només hem trigat 3 minuts 10 segons en sortir tots al carrer i deixar l’escola buida.
Els nens s’ho han pres molt seriosament i tots han fet el que els hi havíem explicat, menys el Quim que, quan ja havia sortit de la classe, ha tornat enrere per agafar una lupa que li agrada molt i no la volia deixar per si de cas el simulacre era real. Una mica més i hem de trucar a una ambulància per atendre a la seva mestra que per poc no li agafa un àtac quan ha vist que tornava a classe en busca del seu tresor. Un cop ha sortit, com que és força matusser, ha trepitjat una caca de gos que hi havia just al mig del carrer i hem estat perfumats gairebé mig matí malgrat que ho hem netejat com hem pogut.
L’Helena s’ha endut una decepció ja que ella es pensava que tiraríem pots de fum per fer-ho tot més real.
Malgrat aquests entrebancs la prova ha estat superada amb èxit.

24/10/06

Dimarts, 24 d’octubre de 2006
Avui ens ha vingut a veure una antiga alumna.
Ha passat per davant de l’escola amb el cotxe i no ha pogut resistir la temptació d’entrar-hi. Feia gairebé 30 anys que no tornava i nerviosa ha picat al timbre.
L’hem reconegut enseguida, en veritat ha calgut que primer digués qui era, i molt emocionada ens ha posat al corrent de les novetats familiars: s’ha casat, té dues nenes, les germanes estan bé i els pares tot just acaben de jubilar-se.
Ens ha fet il·lusió, la veritat, però quan ha marxat ens hem recordat dels problemes que ens havia portat la seva família.
La seva mare no volia que les nenes aprenguessin català i vam mantenir una lluita constant degut això.
Un bon dia la Directora, la meva mare, li va dir que si no volia català ja podia treure les nenes de l’escola... al següent curs van canviar les nenes per anar a una altra escola on encara es feia tot en castellà.
Us podeu imaginar que tota la conversa d’avui l’ha fet parlant en castellà.
M’he quedat amb el dubte de que si finalment va aprendre català.

23/10/06

Dilluns, 23 d'octubre de 2006
L’Helena i en Quim seran els nostres alumnes tipus.
En realitat aquests noms corresponen a la meva àvia, fundadora de l’escola, i al meu avi.
Quan parli dels alumnes ho faré en boca d’ells i així mantindré l’anonimat i la privacitat dels nens de l’escola.
Els casos i les anècdotes que explico són reals però sempre els hi passarà als nostres personatges Helena i Quim.
Ells dos pertanyen a una família de classe mitjana, van a una escola concertada i viuen en el barri.
Avui l’Helena i en Quim han sortit d’escola entusiasmats amb una circular pels pares notificant que durant aquesta setmana es farà un simulacre d’incendi, pensen divertir-se molt el dia que ho fem.

22/10/06

Diumenge, 22 d'octubre de 2006
A l'escola hi tenim uns 250 nens i nenes. Els més petitons acaben de fer l'anyet i els més grandots acabaran l'escola amb 12 anys.
En principi sembla una escola petita però un cop estàs a dins ben aviat te n'adones que no és tan petita... jo això ho sé molt bé, 250 nens vol dir 250 problemes diaris multiplicat per 250 mares i 250 pares, caldria també afegir algun que altre avi o àvia, els cangurs i les novies dels pares ja que els nòvios de les mares acostumen a ser més discrets.

21/10/06

Dissabte, 21 d'octubre de 2006
PETITA HISTÒRIA
La meva escola la va fundar sobre l'any 1927 la meva àvia materna. Ella era una mestra de les d'abans, la seva passió per l'ensenyament també era com les d'abans, quans les mestres eren valorades, admirades i respectades.
Vivia al mateix edifici on ara està ubicada l'escola i allà a la sala i alcova va començar a fer classes de dia a nenes i al vespre a totes aquelles dones del barri que no sabien gairebé res de lletres i números però molt de la vida.
Ella tenia molta paciència, encara ara alguna àvia em diu: ella d'un cap dur el feia tou...
Va posar un nom de Mare de Déu a l'escola perque llavors, en aquella època, és el que es feia, segur que és ella la que ha protegit tots aquests anys ja que sinó no entenc com hem pogut arribar fin avui.
L'escola era petita però tenia un gran pati amb una bonica palmera on les nenes jugaven.
Avui ja no hi és la palmera i per aquell pati i passen cada dia centenars de cotxes.
A vegades quan estic donant classe i miro per la finestra intento imaginar, entre el garbuix dels cotxes, com jugaven aquelles nenes al voltant de la palmera.

20/10/06

Divendres, 20 d'octubre de 2006
NAIXEMENT DEL DIARI
Sempre he pensat escriure un diari de l'escola. A la meva escola hi passen moltes coses, com en totes, suposo.
Hi ha dies més tranquils però dies que semblen surrealistes, altres divertits, fins i tot hi ha dies tristos.
Hi ha coses que sap greu que s'oblidin per que ningú les escriu ni les explica, és per això que m'he decidit a escriure.
Serà una rutina nova per mi escriure cada dia, veure'm si ho aconsegueixo. A lo millor molt aviat veig que no passen tantes coses i deixo de fer-ho, però de moment tinc moltes coses per explicar, només amb la història de l'escola en tinc per un munt de dies.

Dimarts, 17 d'octubre del 2017 COLORS Sense cap dubte el món és de color, si més no els nens i les nenes així ho han descobert avui. ...