17/7/07

Dimarts, 17 de juliol de 2007
LAURA
Tenia 6 ó 7 anys i em deia que volia ser hostessa de vol. No sé pas d’on li venia aquesta dèria ja que a la seva mare no li agrada gens volar.
Tenia 12 anys i continuava volent ser hostessa. Jo patia... no feia l’alçada reglamentaria per ser-ho, o al menys això em creia. Vaig oblidar que lluitar per un somni és aconseguir-ho.
Va ser una bona alumna. Arribava a l’escola a les 7:30 del matí, era la primera.
He anat seguint la seva trajectòria ja que era de la mateixa edat que la meva filla. Sempre que preguntava per ella em deien el mateix: estudia idiomes, vol treballar a l’aeroport, vol volar... jo seguia patint i pensant... es pot arribar aconseguir allò que realment desitges?
Ha fet el batxillerat, els seus pares no haguessin permès que no fos així.
Avui l’he vist pel carrer. M’ha fet il·lusió veure-la i li he preguntat com estava i què feia. Els seus ulls blaus brillaven feliços i m’ha dit: treballo a l’aeroport i faig el curs d’hostessa... és molt estressant.
Estressant? Com pot ser estressant aconseguir allò que desitjaves de ben petita?
M’agrada veure com es lluita per un somni, m’agrada veure com hi ha joves que tenen ideals, m’agrada veure que encara ens queda esperança, m'agrada pensar que encara no està tot perdut... el dia que deixi de tenir esperança en els meus alumnes deixaré de ser mestra.
Tinc la sort, i el privilegi, de tenir encara alumnes com tu.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

BEN SEGUR QUE DEU SER UN ORGULL PER A TU TROBARTE ALS TEUS ANTICS ALUMNES I SABER QUE ESTANT ESTUDIANT EL QUE VOLIAN SER .JO SEMPRE LI DIC A LA MEVA FILLA QUE ESTUDIE EL QUE MES L HI AGRADI PERO EL QUE FAGI QUE HO FAGI BE I SOBRE TOT QUE SIGUI UNA BONA PERSONA.

Anònim ha dit...

és una sort i un privilegi tenir mestres com tu

LOURDES ha dit...

Afortunadament al llegir aquest comentari em venen al cap alguns noms de persones que he conegut i que des de ben petites han tingut molt clar per on volen encaminar el seu futur professional (entre elles la meva germana que de ben petita ja curava les seves nines i ara es metge)
Jo al meu fill quan arribi el moment espero poder-li dir: Estudia el que vulguis, treballa en alguna cosa que t’agradi i fes-ho tan bé com puguis; perquè això serà el que el farà tirar endavant en els moments difícils de la seva vida; que segur que els tindrà.
Però mentrestant: Que n’és d’important un bon mestre!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Spas Montse, l'Anna P. la meva filla petita de menuda deia que volia ser peluquera i no va canviar mai de idea, a dia d'avui ho és, i bé que em va a mi.
Quan als professors, cada diumenge fins fa un any em trovaba la meva professora de Francès la senyora Grimau, le saludava i algun dia fins i tot xerravem, fa gairebé un any que no la trobo, ves tu a saber, era ja molt gran. Recordo però que les classes de francés eren de 7 a 8 del matí, i els dissabtes pel matí també, eren altres temps, ni millors ni pitjors, nomes que eren els nostres.

Anònim ha dit...

Enhorabona per la constància i també per la sort. Moltes vegades les circumstancies de la vida no ens permeten fer realitat les il.lusions i la vida només es viu una vegada.
M.S.

Anònim ha dit...

Montserrat, vull donar-te les gràcies públicament per aquests moments que ens regales cada dia. Són increibles i molt emotius, com aquest d'avui.
Vull compartir amb tots vosaltres el que ha representat per mi un post teu de fa uns dies. Encara que sembli increible, em va fer reaccionar i donar el cop a la taula que no havia fet fins ara. Vaig sortir d'una situació personal una mica "depre" i bastant preocupant.
Ara vull viure la vida més que mai i sobre tot vull gaudir de la meva filla encara més. Sí,definitivament vull que tots ho sapigueu.
Per cert, m'encanta que ella, que tots, tinguem una directora com tú.
Mai m'has decebut. Un cop més, gràcies per tot.
Nona...

Anònim ha dit...

Crec que sé com et pots sentir quan estàs fent el teu somni realitat.Jo estic a pun t de conseguir-ho.
Fa un any, ni tan sols em cabia la posibilitat, ni tan sols a la imaginació, que aixó seria possible.
Ara per ara, quan només em separen uns dies per aconseguir la meva fita,encara no m'ho acabo de creure.
A vegades, quan desitges molt una cosa,encara que sembli que no arribarà mai, arriba.
Ànims a totes aquelles persones que lluiten per aconseguir alguna cosa, per impossible que sembli. L'esforç es prèmia, casi casi sempre.
Nona, enhorabona.
Laia.

Dilluns, 4 de desembre del 2017 ALMA Té vuit anys. Avui ha entrat a l’escola i tot just la he vist li dic: -Ohhhh que bonica que ...