Dimarts, 3 de juliol de 2007
CRÒNICA BREU D'UN DESASTRE
Fa 11 anys que el conec, gairebé els mateixos que li estic dient a la seva mare que no anem bé.
L’autoestima no la potenciem dient-li que és el millor.
Els problemes no els solucionem dient-li que ell no és culpable de res.
La sinceritat l’hem de treballar.
La honestedat ha de ser un puntal en l’educació.
La protecció no és anar treien cada pedra que veiem que està en el camí del nostre fill.
La solució no és la fugida endavant.
Malgrat que sigui políticament incorrecte us he de dir que fa anys que necessita un castanyot ben donat, un càstig seriós i que se’l deixi de considerar un príncep malcriat.
Tard o d’hora algú el destronarà i quan es cau del tron el precipici és tan alt que ningú pot parar la caiguda. He vist massa caigudes anunciades.
8 comentaris:
Hola. sóc mestra i entenc perfectament el que descrius. és aquest tipus d'alumne que hem dit infinitat de vegades a les famílies que necessita mà dura i l'únic que aconseguim és una disculpa de tot allò que fa el seu nen. la pena d'això és que massa vegades els mestres veiem caure als alumnes i no ens han deixat fer res.
Moltes vegades els pares no veiem el que des de fora es veu clarament, i quan es el cas d'un altre nen, ens sorprenem de que els seus pares no ho vegin.
Espero que si alguna vegada arribo a ser una mare 'cega', m'ho facis veure de la manera que sigui.
També dir-li a la Marta, que les trenes que li fa a la Raquel són molt xules, però que dissabte i diumenge l'hauré d'anar a buscar allà on sigui, perqúè jo no m'en en surto.
A per cert i el collaret de macarrons??
Laia
em temo pel que dius que ja és tard, i es terrible veure les coses, avisar i que no et facin cas. ves que no et renyin per lo del castanyot a temps, una disciplina sana, que no fa mal físic i si ensenya una mica que no tot es possible, que hi han normes de conducte i coses com el respecte. les caigues moltes vegades poden venir per no haver rebut una bofetada a temps.
Tant important és saber dir Sí com saber dir No...
Potser el No és força més important...
Al igual que la Laia, t'agrairia que si mai veus que som uns pares "cecs" o que no anem per bon camí, ens facis obrir els ulls. Tots els pares volem que els nostres fills siguin els més guapos, els més intel-ligents i els més feliços, però no per això els hi hem de permetre tot i la vostra visió desde una altra perspectiva i la vostra esperiència amb els nens i amb els pares,ens pot ser de molta ajuda. Ara em costa creure que estiguis 11 anys avisant i no hi hagin posat solució!!!
Per la meva experiència com a mestre he vist molts casos com aquest i normalment van lligats a un desprestigi dels mestres per part dels pares, em refereixo que parlen malament dels mestres davant del nen i això en part "justifica" posteriorment el comportament del nen a classe.
Estic completament d'acord, els pares tenim que escoltar l'escola; els nostres fills passan molta estona de les seves vides en aquesta segona llar, i és d'agrair que puguin avisar-nos de tot allò que sigui d'ajuda per a la bona educació dels nostres fills, i així ho tenim que viure i deixar-nos aconsellar.
Dolors Casanovas
Publica un comentari a l'entrada