25/9/07

Dimarts, 25 de setembre de 2007
POLSERES MUSICALS
Poc a poc tots entrem en la dinàmica del curs i els més petits no són pas una excepció.
Gairebé ningú ja no plora i, després de comprovar que fer rebequeries no serveix de res a l’escola, tots intenten col·laborar i treballar.
Avui dins la caixa dels “angelets de la música” hi hem trobat unes polseres amb cascavells. Beneït moment en que vaig tenir la genial idea! He estat tres hores amb el so dels cascavells ficat al cap, però les cares d’il·lusió bé s’ho valen.
He aconseguit que tots se la volguessin posar i que aprenguessin a esperar el seu torn.
És curiós veure com nens i nenes fan un espectacle a les mares, en sóc testimoni, i a l’escola són uns veritables àngels que saben esperar el seu torn, tot és qüestió d’ensenyar-los i no cedir.
Cada deu minuts anàvem fent torns per posar-los les polseres musicals. Evidentment tots la volien però hem d’aprendre a compartir i esperar.
He tingut tot tipus de reaccions:
- l’exigent que si no li posava la polsera plorava
- l’espavilat que donava empentes per arribar el primer
- l’encantador que em mirava amb ullets carinyosos per descol·locar-me
- el que no callava tot dient: i jo? I jo? Quan me la poses?
- L’amenaçador que em deia que si no li posava li diria a la mama
Tant era la seva manipulació, tots han gaudit dels seus minuts jugant amb la polsera i en cap ocasió he cedit als seus desitjos capritxosos, vosaltres també ho podeu aconseguir amb paciència i rectitud.
Ha calgut, però, estar ben alerta ja que, un petit de tres anys, se l’amagada en un dels canvis i ha duplicat torn, sort que sempre hi ha un que se n’adona de tot, en aquest cas el Xavier, i ràpidament ha exclamat:
- Srta, Srta, el Víctor té la polsera amagada i no te la vol donar!
No ha tingut més remei que donar-me-la amb cara de pomes agres i dient-me que ja tenia ganes que s’acabés l’hora de música, però us puc assegurar que ha continuat ballant i cantant tota l’estona.
No us deixeu entabanar, són uns petits dimoniets.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Post boníssim!!! els mestres podeu estar agobiats però mai esteu avorrits.

Lourdes ha dit...

Trobo fabulós que el 1er contacte amb la música sigui mitjançant l’escola i que no depengui de que si els pares porten els fills a estudiar-ne, o de si els n’han fet escoltar a casa. Així tota la canalla esta en igual de condicions i a traves de el/la mestra de musica tenen la oportunitat de despertar un cuquet que els queda tota la vida.
Jo encara conservo amb “carinyo” la flauta de fusta de quan als 9-10 anys tocava el Gegant del Pi a l'escola.

JRoca ha dit...

Treballar amb alumnes tan menuts desgasta físicament però a nivell emocional és molt gratificant. És fantàstic estar atent a les reaccions que tenen a diferents estímuls. Això que comentes de les diferències de casa i l'escola també és remarcable, hi ha pares que no ho entenen.
Salut

Anònim ha dit...

I jo avui, després de trenta i tants anys he après a fer la clau de sol perfecte. M´ha ensenyat l´Andrea tot buscant una goma d´esborrar de pis en pis,jeje...Olga.

Anònim ha dit...

Penso que fer música a l´escola té més importància que la que sovint donem, ja que no només serveix perquè els nens despertin un interes per la musica, sino que els nens aprenguin a prestà atenció i desenvolupa la memòria i la oida.... Crec que és una matèria tant important com la llengua, les ciències... Es un dels motius que ens van fer decidir per l´escola per la nostra filla.

Divendres, 15 de desembre del 2017 CONCERT DELS NENS I LES NENES DE LA CLASSE DE P3 Aquí teníu els grans cantaires i ballarins. Esperem q...