5/9/07

Dimecres, 5 de setembre de 2007
Els pares dolents
Uns amics m’han fet arribar un article sobre educació que he trobat molt interessant. Us he fet un resum del que m’ha semblat que cal tenir més en consideració.
Us invito a la reflexió.
A vegades quan ens sentim identificats ens agrada amagar el cap sota l’ala i pensar que no va per nosaltres.
El text diu així:
Jo he tingut molt mals pares. Quan els altres nens menjaven dolços, patates fregides, menjar escombraries, llaminadures, begudes gasoses... a mi m’obligaven a menjar amanides, verdures, carn, peix, fruita...
Sempre insistien que els hi digués on anava. Amb quins amics anava i els convidaven a pujar a casa perquè els volien conèixer. Em deien la seva opinió sobre els amics que no els hi agradaven... i la meva llibertat què?
A tots ells els deixaven tornar a l’hora que volguessin, encara que fos tard a la nit, jo vaig haver d'esperar a ser més gran i quan arribava sempre m’esperaven desperts per saber com havia anat la festa i en quin estat arribava a casa.
Els pares dels meus amics els hi reien les gracietes, les experiències excitants de l’adolescència les trobaven divertides, no els renyaven ni els castigaven per a no tenir conflictes amb ells... veritablement jo tenia pares molt dolents.
La majoria de vegades desconeixien on es trobaven els seus fills.
Ara sóc un adult honest i respectat i desitjo ser també un pare dolent per als meus fills.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment, és un article molt interessant. Ara està molt de moda dir que els pares i els fills són amics. Jo soc la mare del meus fills, no la seva amiga i per tant, ni ells m'han de tractar a mi com a tal ni jo a ells tampoc (encara que aixó és molt més fàcil que educar). Quan miro al meu voltant i veig d'altres pares, de vegades he tingut la sensació de ser una mare dolenta. Però sabeu què? Prefereixo ser una mare dolenta a tenir la sensació de ser una mala mare.
Per cert, Benviguts a tots.
Cristina

Anònim ha dit...

Bon dia a tothom!!
Un article molt interessant. Jo sempre dic que m'agradaria poder
educar a la Núria com m'han educat a mi, amb tolerancia i respecte i a vegades semble prou difícil...
Estic encantada de tornar a compartir aquests momentets amb tots vosaltres, benvinguts a tots al nou curs.
Merche
PD. Montserrat, no he comentat res del diploma que vau donar quan vam anar a recollir les notes.Un detall molt maco que a la meva petita li ha encantat, diu que li han posat una "medalla" i el té penjat a l'habitació. Moltes gràcies.

Alex ha dit...

I jo em pregunto... I si deixem de llegir tant i comencem a fer cas al nostre instint? Cada pare/mare tenim a dins un cuquet que et diu si vas bé o malament.
El problema, per a mi, és comencem a llegir massa llibres i revistes.
Un exemple: Duermete niño contra Besame mucho.
Qui té la raó? Ningú? Els dos?

Anònim ha dit...

Hola Montserrat! Com esteu? Jo no sé si soc o seré, una bona mare. Com tots els pares, tinc molt errors i els tindré, però sé que encara que a vegades semblo un "curcó", és la manera d'estar a sobre del meu fill i intentar, al menys intentar, una educació correcta (o com em van educar a mí). També és veritat que tots pequem de tant en tant de mal-criar al nostres fills, però jo prefereixo que el meu fill el dia de demà digui que sóm "uns pares dolents". Estic d'acord amb vosaltres. Feliç tornada!! Sonia.

Anònim ha dit...

Yo tambien soy una mami mala, pero no me importa...no lo grito a los 4 vientos, pero viendo lo que veo a mi alrededor, prefiero este papel. A veces incluso bromeamos las dos de si soy mala madre o no.
Espero que con los años tambien me lo agradezcan de la misma manera que lo hacen hoy en el articulo.
Cris

JRoca ha dit...

Interessant article.
Suposo que no hi ha cap fórmula exacte per ser uns bons pares. En el nostre cas intentem parlar molt i tenir clares les línies a seguir en l'educació de la nostra filla.
A quin llibre hem de fer cas? nosaltres n'hem llegit uns quants i hem agafat el que des del nostre punt de vista és el millor de cada un.
Salut

Anònim ha dit...

He llegit avui l'article.. no ho se, penso que internament m'agrada ser aquesta mala mare, però és dur sentir:
-"jo" mama.., que pesada, sempre igual.
Cada cop que dius un NO, o preguntes què has fet?, com ha anat?
Ara bé, el dia que no ho preguntes, llavors t'acusen: -No em preguntes res avui? clar, com que no t'importo, no m'estimes, em renyeu...
Apa home !! Realment ser pare-mare és molt dur i cap nen ve amb les instruccions sota el braç.
Judit

Anònim ha dit...

Hola! Primer que res felicitar per la ma de pares preocupats per l'educació dels seus fills. Això m'encoratja a seguir endavant. Saber que hi ha "pares dolents" em gratifica. Fa més de 5 anys que sóc professor de secundària i em preocupa l'actitud de la gran majoria dels adolescents d'avui en dia. L'article què he llegit m'ha agradat molt.. seria possible tenir-ne una còpia del text íntegre? Us ho agrairia molt. Crec que és un molt bon text per treballar a l'aula. Moltes gràcies! (xavier_cornellana@yahoo.es)

Divendres, 15 de desembre del 2017 CONCERT DELS NENS I LES NENES DE LA CLASSE DE P3 Aquí teníu els grans cantaires i ballarins. Esperem q...