6/9/07

Dijous, 6 de setembre de 2007
PARES DOLENTS (2a. part)
Jo penso, i ho crec fermament, que per a educar a un fill no ens calen llibres de Psicologia, ni mètodes mediàtics, ni revistes que estan de moda; el que ens cal és SENTIT COMÚ.
Evidentment un article periodístic ens pot ajudar a reflexionar, una opinió d’un mestre o un psicòleg ens pot fer veure allò que no hem vist i una xerrada amb amics, sobre educació, pot ser molt instructiva, però hem de tenir en compte que els pares sabem on estan els límits, sabem on està l’educació i sabem quan estem actuant prioritzant la nostra comoditat davant un conflicte.
Les famílies que eduquen seguint els paràmetres d’allò que han llegit deixen de ser espontanis i sovint no recorden com van actuar en altres ocasions, creant així un conflicte de valors, de costums i d’hàbits davant dels nens. Això crea desconcert.
Un nen ha de tenir molt clar què és el que es pot fer i que no, i sempre ha de ser igual.
Avui m’he trobat a un nen pel carrer que portava posat un gorro de llana. Li he preguntat a la mare perquè li deixava posar i m’ha contestat:
- l’ha vist i se l’ha volgut posar, al menys estarà calladet una estona. L’hivern passat no el va voler ni un dia.
No puc escriure el que he pensat.
Us hi sentiu identificats amb aquest o un cas semblant? Si és així, com ahir, us torno a convidar a la reflexió.
Avui és el gorro, demà les sabates, l’altre el menjar... i quan us adoneu serà un adolescent que farà el que vulgui sense miraments cap a ningú i sense cap educació.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó, el que passa és que a vegades ja no saps que fer, sobretot quan porten tants dies de vacances...
Sobretot, si aquest nen va a l'escola, que li rentin bé el cap amb un xampú d'aquests pels polls, je je...
Laia

Anònim ha dit...

Mira.. tornem amb lo d'ahir, el peque i jo sovint tenim temes com aquest, si jo cedís a tot... ni t'ho explico i això que penso que els veïns no en tenen la culpa,(s'enfada, crida, pataleja..) però NO, No es surt amb la seva.
A vegades penso que seria més fàcil fer com aquesta mare, però no crec que això l'ajudi a ell en res. Avui seria un gorro, i demà?
Judit

Lourdes Borras ha dit...

No es fàcil educar els fills, cada criatura es diferent i no nèixen amb les instruccions sota el braç.
Estic d’acord amb aixo d’aplicar el sentit comú i no només en l’educació dels fills sino també en el dia a dia (a mi em funciona!).
Pel que fa al cas del comentari, jo m’hi sento força identificada pero he arribat a la conclusio de que moltes vegades els nostres fills ens demanen coses per veure fins on poden arribar i posar-nos a proba. Per tant ells mateixos ens estan demanant que els ensenyem a saber on son límits.
Molt Bon cap de setmana-pont!!!!!

Berenguer ha dit...

Montserrat,

Crec que el tema de fons que proposes té molt de sentit, i va lligat, en certa manera, a uns valors de fons (exigència, cultura de l'esforç, compromís) sobre els quals val la pena donar voltes, perquè en definitiva formen part del nostre dia a dia.

La carta que el tant de moda Sarkozy ha enviat a tots els mestres de França en parla. Us deixo un enllaç on la podreu trobar. Està en francès, però val la pena aturar-s'hi, més enllà d'ideologies.

http://www.scribd.com/doc/270699/lalettredesarkozyauxenseignants

Berenguer ha dit...

Hola,

No em puc estar de traduir algunes frases de la carta, que m'ha estat fent pensar des d'ahir a la nit, quan la vaig llegir. És una selecció i una traducció lliure, eh!

"L'adult té una exigència enfront el creixement d'un infant: no ofegar-li la seva personalitat, sense renunciar a educar-lo"

"Abans es posava massa l'accent en la transmissió del saber i els valors. Avui, en canvi, no hi donem prou importància. Això ha fet que l'autoritat dels mestres s'hagi esquerdat. I la dels pares i institucions, també"

"És perquè ens estimem i respectem els nostres fills que no podem renunciar a educar-los quan ens trobem enfront de la primera dificultat"

"És perquè ens estimem i respectem els nostres fills que tenim el deure d'aprendre'ls a ser exigents amb ells mateixos"

"El sentiment d'impunitat és una catàstrofe per l'infant que posa a prova contínuament els límits que li imposa el món dels adults"

Anònim ha dit...

acabo de llegir el comentari de pares dolents, interesant, ho han de llegir mes d�un dolors jurado

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sincerament crec no n'hi ha per tant, primer perquè es una batalla llarga i dura aquesta d'educar la mainada i de tan en tant s'han de fer concessions també, i no s'hi val usar el sentit comú, perqué la mainada no en et encara i nosaltres amb prou feines. A banda i ho dic per l'experiencia de les meves 3 filles, que havent pujat igual son ben diferents. Hi ha mil a dins del caracter i el tarannà que nomes es pot pulir o afinar, peròno retocar. De fet segons es diu, el jovent d'avui en dia no val per a a res, però aquesta frase
ja lisentia dir al meu avi fa 50 anys o més.

Odalric ha dit...

Estic d'acord amb aquestes frases.
Crec que l'educació dels nostres fills han de mantenir un equilibri on els límits quedin clars.

És molt difícil però no per això hem de renunciar a transmetre uns valors determinats.

Molt bones reflexions!

Anònim ha dit...

sobre el comentari dels pares dolents: jo vaig tenir uns pares molt bons: em deixaven menjar xocolata, llaminadures i patates fregides!! (menys mal, pq ara ja no ho puc fer, el metge no em deixa). No els calia conèixer a tots els meus amics i moltes nits no sabien on era ni a quina hora tornaria (que bé una mica de llibertat, quan ets petit et porten per on volen. I quan ets adult...encara costa més saltar-se les normes). Ara sóc una adulta honesta i respectada, els meus pares segueixen sent tan amics meus com durant l'adolescència i la infantesa. I jo espero ser una mare tan bona com ells.
Una abraçada a tots els pares que eduquen als seus fills fent-ho el millor que saben.

Anònim ha dit...

Molt bona reflexió. Trobo que es cert que no se´ls pot deixar fer tot el que vulguin per la comoditat d´evitar un enfrontament... Tot i així, ha estat un respir l´ultim comentari perque penso que relativitzar les coses i pendre-s´ho amb una mica d´humor també convé. No trobeu que si la paraula NO s´usa en excés acaba perdent força? Posar-se un barret gruixut a l´estiu, de fet, no té cap conseqüència perillosa (o jo no la hi veig...) Avui passarà calor, potser un altre nen li dirà que on va amb això, demà no el durà. Fi de la qüestió. Quin mal hi ha a deixar que els nens entenguin les coses per ells mateixos. Per descomptat, no cal deixar que el nen experimenti què és que et passi un cotxe pel damunt per fer-ho bé l´endemà. Travessar el carrer sense donar la ma a la mare (parlo d´un peix : ) mereix un NO categòric i innegociable. Trobo, vaja...

M´estreno i la meva petita també! Felicitacions per la pàgina, Montserrat. També a la resta de pares que hi contribueixen, és clar! Per cert, molt encertat el comentari del mosso d´esquadra. També he de dir que el dia de l´enganxina de la clau de sol va ser el dia que la meva peixeta va sortir més contenta! (Em pregunto si seria la que es va passar la tarda enganxada a tú! : )

Salutacions!
Nuria.

Dimarts, 17 d'octubre del 2017 COLORS Sense cap dubte el món és de color, si més no els nens i les nenes així ho han descobert avui. ...