Diumenge, 11 de març de 2007
QUIM
L’altre dia, en el bloc d’Educació Física, algú va escriure un comentari molt bonic sobre el Quim.
El Quim era el meu tiet. Durant molts anys va ser professor d’Educació Física de l’escola i monitor de menjador.
Ell organitzava excursions, campionats, partits, cursets... i se’n duia a tota una bona colla de nanos de campaments i de vacances.
Era el típic profe que feia saltar al plinton, feia fer flexions, no perdonava que es deixessin ni un pèsol al plat i sobre tot feia llargues xerrades per fer-los reflexionar... però la majoria l’apreciaven.
Ell i jo no teníem una relació gaire plenera, sempre teníem opinions diferents en la majoria de coses i maneres diferents de fer, però moltes vegades no som conscients del mal que ens fem els uns als altres sense cap necessitat, i no sabem gaudir del dia a dia tranquil·lament amb la gent que ens envolta i ens estima.
El dia que més el vaig trobar a faltar va ser quan es va morir. El tanatori es va omplir d’antics alumnes, de gent que feia un munt d’anys que no vèiem però que van deixar la feina i les seves obligacions durant unes hores per poder dir l’últim adéu al seu profe.
A ell li hagués agradat veure’ls tots allà, junts de nou, recordant un munt d’anècdotes i de bons moments.
Els mestres i professors tenim l’avantatge de poder deixar empremta en les persones i ser recordats per la nostra feina i per la influència que exercim, millor o pitjor, en els nostres alumnes.
Un petó, Quim, t’ho devia.
5 comentaris:
Avui, després de llegir el comentari del blog hem recordat a casa en Quim, els meus fills tenen molt bon record d'ell, el Sr. Quimet li deien, sobretot recorden el seu bon humor i que els hi gastava sempre bromes.
Fins sempre Sr. Quimet,gràcies Quim.
Dolors Casanovas.(Sandra i Sergi)
Jo el vaig conèixer quan compartia habitació amb el meu avi. Encara recordo com li feia riure la meva filla, com recordava els vells temps amb la meva mare de quan portava al meu germà. Un encant de persona...Una abraçada a tota la família. Sempre marxen els més bons. Poc després va marxar el meu avi.
Eva
Llegin el comentari m'he emocionat, la veritat és que no saps el que tens fins que un dia ho perds.És una llàstima que no sapiguem aprofitar els moments per riure i estimar, i ens haguem de conformar en recordar,però de ben segur, que desde allà on siguin deuen estar satisfets de la nostra feina.
Recordar els bons moments és molt important.laia
hola soc la Eva de 6è.jo no m'he quedat casi mai a dinar i la veritat es que no el coneixia molt.Em feia cosa escriura un comentari perque potser m'equivocava pero quan he vist el comentari de la mare del Sergi i ha dit el nom de "senyor Quimet" m'he sentit mes segura.Una vegada anavem cap al gimnàs i els meus amics li van dir adeu,jo no el coneixia i em sembla que va ser la unica vegada que el vaig veure.
adeu
el senyor quimet era molt bo. encara me enracordo d'ell sobretot al menjador. menracordo encara de la seva cara quan li parlaven i ell sempre estava sorrient.
adeu petons
ainhoa de 6è
Publica un comentari a l'entrada