Dimecres, 1 de novembre 2006
Ella és molt bonica.
Quan entra a l’escola el seu somriure il·lumina l’estança.
Va molt ben pentinada, una clenxa perfectament recte i a cada costat dues cues bellugadisses. A vegades només porta una cua alta que encara la fa ser més bonica.
És treballadora, bona companya i força patidora. La veritat és que és un encant i un gust tenir-la com alumna.
Li agrada molt aprendre i és feliç jugant al pati; però fa uns dies que la seva alegria ha minvat, els seus ulls no brillen amb la intensitat de sempre, el seu somriure està amagat i fins i tot les seves cues ja no juguen distretes quan es mou.
Algú un dia li va dir que estava massa grassona i ha deixat de menjar.
La seva panxeta de nena ja no hi és, ha desaparegut, igual que la seva curiositat i la seva llum.
Et vigilo a tota hora, tu no ho saps, però vigilo que esmorzis, que et prenguis el suc i et mengis l’entrepà que la mare, patint, et prepara cada matí.
Algú et va dir que estaves grassoneta i t’ho vas creure... espero que quan algú et digui que has de ser feliç tal com ets... t’ho creguis; que quan algú et digui que el teu somriure és més bonic emmarcat per unes boniques galtes també t’ho creguis i que quan algú et digui que el millor de tu no és l’aspecte físic sinó el que tu transmets també t’ho creguis.