Dimecres, 29 de novembre de 2006
El fuster de la nostra escola s’ha jubilat.
He conegut al Sr. Navarro tota la vida. Ell arreglava tot allò que els nens, destralers de mena, trencaven: un penjador, un calaix, una cadira, un armari... tant és, ell ho sabia arreglar tot.
M’agradava veure el Sr. Navarro per l’escola, amb les seves eines a la mà, amb la seva olor de fusta, amb els seus ulls burletes i mirant d’un lloc a l’altre, despistat, intentant esbrinar cap a on havia d’anar.
Sempre es perdia per l’escola, mai sabia on era una classe o una altra i molt menys on era la sortida.
No feia soroll i et sortia de qualsevol lloc dient:
- bueeenooo... això ja ho tenim arreglat, on més he d’anar?
Els nens el saludaven quan el veien i li deien també les coses que calia arreglar.
Ara ja no tenim fuster, quan es trenca alguna cosa busquem algú desconegut que ve i fa la seva feina sense deixar-nos la seva amistat, ni tan sols olor de fusta.
Potser algun dia tornarem a tenir un altre Sr. Navarro, però de moment ens queda el record i l’honor de haver-lo conegut.