Dilluns, 4 de desembre de 2006
Un problema freqüent actualment és que les mares volen ser amigues de les seves filles, si, si... he dit problema, les nostres filles no necessiten una amiga, el que necessiten és una mare. D’amigues al llarg de la vida en tindran moltes, de mare només una. (Apliqueu la frase en masculí també, no fos cas que s’enfadin els pares)
La mare renya, controla, demana una habitació endreçada, estira les samarretes massa curtes i vigila els amics.
El pare controla, especialment, els amics de les seves filles.
Una mare ha d’establir una complicitat amb la seva filla que durarà tota la vida però ha de jugar el paper que li ha tocat.
Les nostres filles no ho expliquen tot a la seva mare, tampoc ho fan els nostres fills, ni la nostra parella, ni tampoc nosaltres, això és un instint de protecció normal, tots expliquem el que ens convé , mai ho expliquem tot i ens arreglem les coses per sortir ben parats.
Quan una mare arriba a l’escola i em diu: la meva filla (o el meu fill) no diu mentides, m’ho explica tot. Amb aquest pensament anem malament, el més probable és que hagi explicat el que li ha convingut i ha callat la resta.
Evidentment això no és mentir però no és dir tota la veritat.
Confieu amb els vostres fills però vigileu-los d’aprop, no baixeu la guàrdia. Un adolescent és vulnerable i necessita tenir una mare (o un pare) a la vora que li piqui de tant en tant la cresta.
El paper d’una mare és únic i només el pots fer tu, els nostres fills ja tenen els seus amics, deixa que ells actuïn com a tal i fes tu el paper més important que t’ha tocat fer en aquesta vida: el de mare.