12/10/07

Divendres, 12 d'octubre de 2007
ELENA GIROL, FUNDADORA DE L'ESCOLA
En el Districte de Les Corts hi ha un Projecte que s’anomena Dedicatòries, dedicat a totes aquelles dones anònimes que amaguen una història que creus interessant que pot ser explicada.
Jo hi vaig participar amb la història de la meva àvia, la fundadora de l’escola.
Aquest estiu Catalunya Ràdio em va fer una breu entrevista a fi que expliqués aquesta història i ara, la impulsora del Projecte Carme Puche, ha obert un Blog http://www.dedicatories.net/blog/amb les històries.
Potser algú de vosaltres també té el record o la vivència d’alguna dona, i vol participar en el Projecte. Us animo a fer-ho.
Aquesta va ser la història que jo vaig escriure:
Els meus records retrocedeixen en el temps fins a aturar-se a casa dels avis. La nena de sis anys seu en un petit tamboret de fusta i juga amb l’àvia. Totes dues miren fixament a terra. El joc consisteix a trobar, amagat entre les aigües que fan les rajoles, formes d’objectes de tota mena. L’àvia hi veu una ampolla, una estrella, una flor... i la nena, morruda de mena, comença a perdre la paciència en veure que no és tan ràpida com voldria però admirant-se, en el seu interior, de l’habilitat que té l’àvia. Ella mira la nena a través dels seus ulls grisos, burletes i afectuosos, i pensa que la seva néta és una mica belluguet.
L’àvia és una dona menuda, fràgil..., però tothom la coneix com Doña Elena i això li dóna una força interior, una dignitat i un coratge que ni tan sols la malaltia aconsegueix empetitir la mestra que porta dins.
La nena deixa de jugar, no li agrada gaire que l’àvia la guanyi, i li demana per enèsima vegada que li expliqui la història, la seva història.
L’àvia comença així: “Vaig néixer a Ronda i em van enviar a estudiar a Aranjuez, al Col·legi d’Orfes de Militar. Amb el títol de mestra sota el braç arribo a Barcelona i ben aviat conec l’avi, ens casem i anem a viure a Les Corts. La sala i l’alcova de la casa són prou grans per posar-hi una taula i allà començo a fer de mestra...”.
La nena coneix la història com si fos la seva pròpia, i és ella qui continua.
Aviat Doña Elena comença a ser molt coneguda i, malgrat que l’avi construeix pupitres nous, les nenes no hi caben i cal canviar l’emplaçament de l’habitatge i de l’escola. Es traslladen un carrer més avall, al barri de Sants, lloc on encara avui hi continua havent l’escola.
La mestra andalusa, que ha après a parlar el català ràpidament, ensenya amb dedicació absoluta i les aules s’omplen a la mateixa velocitat que la seva fama.
La família comença a créixer amb l’arribada de la primera filla i molt aviat de la segona, però, lluny d’abandonar la tasca de mestra, compagina la família i l’escola.
La Guerra Civil estronca la vida de tots aquells a qui va tocar viure-la i ella no en va ser una excepció. L’escola és tancada i clausurada i Doña Elena, gens disposada a claudicar, aconsegueix la direcció d’una escola nacional de Montjuïc. Cada dia agafa les seves dues filles i puja, muntanya amunt, cap a l’escola que vol tirar endavant. Els nens d’allà passen gana i ella, amb la decisió que la caracteritzava, demana a la caserna de militars que hi havia a la plaça d’Espanya que li portin menjar. La veuen tan decidida que des d’aquell moment cada dia dos soldats pugen a l’escola dues tines plenes de menjar i diverses barres de pa. Quan acaba la dura jornada encara es queda per repartir entre tots el menjar que ha sobrat i així poder sopar.La guerra s’acaba i també la tasca educativa a Montjuïc.
Hauria estat molt més còmode quedar-se de mestra nacional, amb plaça fixa, que no pas començar de nou a Sants, però la comoditat no era un tret característic de Doña Elena. Reobre l’escola i comença la seva lluita per aconseguir que les famílies portin les nenes a l’escola tants d’anys com sigui possible.
Tant li fa que no puguin pagar, ella les accepta sense cobrar. Tant és que treballin, ella els fa classes a la nit.
Tot això ho continua compaginant amb la vida familiar, on hi ha tres criatures i un marit poc donat a cooperar en les tasques domèstiques.
Aquesta és la història de Doña Elena, una dona que gràcies a la seva vocació, a la seva generositat, a la gran paciència que va tenir i a la seva bondat va continuar treballant per totes aquelles nenes que en un futur calia que aprenguessin a llegir, a escriure sense faltes d’ortografia i a comptar sense fer servir els dits, com sovint deia.
Sempre tenia temps per escoltar aquelles dones maltractades per la vida, per la guerra o pel marit. Sempre tenia temps per anar a ajudar una família on hi havia la dona malalta. Sempre tenia temps per anar a convèncer un pare de la importància que portés la seva filla a escola. Doña Elena va ser una dona, com moltes, que va lluitar en una societat trencada per una guerra. Una mestra, com moltes, que va treballar per les seves alumnes. Però també va ser la meva àvia i per això li he volgut dedicar aquest homenatge.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

M´agrada la Història perque és plena d`histories petites com aquesta que amb el pas dels anys esdevenen grans histories. M´agrada llegir el relat d`una dona que no s`arruga per res i es creix amb les dificultats. Tant de bo la vida de totes les persones lluitadores i de bé fossin com aquesta reconegudes.
MS

Anònim ha dit...

És una història emocionant i sempre va bé recordar que hi ha persones que lluiten per les bones causes inclús en els moments més difícils. Veig que la força de l'àvia ha passat de generació en generació.
(Bxta.)

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una història i no és la ùnica que nomes podeu protagonitzar les dones, de força, tossuderia,voluntat i entrega.
Ah! he intentat clicar al link que poses al post i em dona error.

Bon dia

Anònim ha dit...

és una bonica història.... Felicitats

Striper ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Una bona historia amb sentiments i records.
Striper

Odalric ha dit...

Molt maco...

Tot un orgull i far per la família i amics.

Una inspiració universal.

Anònim ha dit...

Quina dona Donya Elena! Aquest estiu vaig tenir el gust d'escoltar l'entrevista en directe per Catalunya Radio i em vaig quedar amb les ganes de saber mes coses. M'ha agradat poder-ho llegir detingudament.

Unknown ha dit...

bonica història!

Anònim ha dit...

Una vegada a l'autobús em vaig trobar una senyora gran (una gran senyora) d'aquelles que et veuen amb nens i ja inicien conversa.Era mestra del temps de la guerra i em va explicar la seva història. Quan vam baixar de l'autobús el meu fill em va dir: "mama,has parlat amb una desconeguda i potser era una boja o una dolenta" I tenia raó, però ojalà tots els dolents fossin com ella. Hi ha una classe de persones que lluiten pel que és just amb la única satisfacció que fan el bé i potser poques vegades es reconeix la seva labor, potser moltes vegades es diu que estan bojos.
Sort tenim que encara en queden uns quants.

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'historia es emocionant lleguir-la i com sempre et fa que pensar les histoires perdudes, sobretot a la guerra.

Felicitats

Berta

Jesús M. Tibau ha dit...

Gràcies per posar un enllaç al meu bloc. M'agradaria molt saber si els joc sliteraris que proposo poden arribar als vostres alumnes.

salutacions

Anònim ha dit...

Fins ara estava content i orgullòs que el meu fill anés a l'Escola del Carme però després de coneixer els inicis d'aquesta escola encara ho estic més.

Anònim ha dit...

Preciós, Montserrat, una història preciosa!!! M'agradat molt i em recorda a les històries que m'han explicat de l'avia del meu marit, també una dona amb molta força i que fins i tot va arribar als 102 anys. Jo la vaig connèixer i les seves històries (que me les han explicat el meus sogres i el meu marit) són tan interessant com les de Doña Elena. Quines dónes!!! Ara no hi han dones com aquelles. Felicitats a Doña Elena per la seva tasca al nostre barri. Sonia.

Anònim ha dit...

Quan em vaig quedar en estat de la Raquel, casi tothom em preguntava a quina escola la portaría, jo tenía casi 19 anys i no coneixía cap escola, i cap em donava aquella confiança que nosaltres com a pares necessitavem.Un bon dia una clienta, que ja no hi és, em va explicar la hitòria de la seva filla.
Tenía quatre fills,la més gran de cinc anys,quan de cop i volta, i per accident laboral, es va quedar vidua.No podía permetres el luxe del menjadors, ni de llibres, ni de moltes altres coses, així que va deixar de portar els nens a escola, i la mestre la va anar a buscar a casa a l'hora de sopar, i no va marxar fins que la va convèncer de portar els nens, sense cap tipus de problema,a l'escola,on dinaven, apreníen i a més, amb l'ajuda d'altres mares aconseguien roba i ajudes de tot tipus.
Saps com es deia aquesta mestra??
Doña Elena.
No sé si la srta. Elena, sap alguna cosa d'aquesta història, però si voleu saber més no tingueu cap dubte en preguntar.

Felicitats.

Laia

Anònim ha dit...

La meva àvia, va coneixer a la teva i quant encara es podia enrecordar de les coses , m'explicava històries que em feien riure molt del seu pas per l' escola de Doña Elene.La meva Àvia també ha sigut la dona més bona del món que he conegut mai. M' ha agradat molt l' escrit ,però sobre tot ,m' ha agradat molt l' amor i el carinyo que d' ell es despren.

Felicitats

Judit (mare de la Carla i tieta de la Júlia i la Bruna)