Diumenge, 7 d'octubre de 2007
COL·LECCIONISTA DE "MOMENTS"
Em trobo una mare i un nen de l’escola pel carrer. Va menjant una enorme ensiamada i té tots els llavis bruts de sucre blanc, els ulls li brillen.
Apa, li dic, quin berenar!!! La mare em contesta que avui és el dia que dediquen a berenar extraordinari, junts van al forn per comprar el que més els hi ve de gust i van lentament, tranquils, menjant i xerrant... còmplices d’una estoneta de goig.
Passejo per la fira d’intercanvi de plaques de cava, tot i ser col·leccionista m’interessa més observar a la gent i no pas trobar alguna placa que encara no tinc. Un nen li diu al seu pare: que bé ens ho estem passant oi?, el pare li passa el braç per l’espatlla i li fa un petó al front.
Arriben amb el temps just a l’escola i segurament ell arriba tard a treballar però el ritual d’acomiadar a la seva filla és entranyable. Baixen de la moto, l’ajuda a treure’s el casc i li acarona els cabells despentinats. L’acompanya fins a la porta, li fa un petó i s’espera a que la nena arribi a la cantonada del passadís, es giri i li digui adéu tot tirant-li un petó amb la mà.
Mentre escric això la meva filla entra al despatx saltant i em diu que per fi li ha sortit un problema d’àlgebra, m’ensenya una llibreta plena de xifres i signes que no entenc però l’escolto amb atenció.
Això són “moments”.
Teniu a la vostra memòria el record de "moments" semblants que hagiu viscut en els últims tres o quatre dies? Si em responeu que si us felicito, expliqueu-me’n algun, si em responeu que no us animo a fer-vos col·leccionistes de “moments”.
17 comentaris:
hola m'agrada molt aquest bloc.
es veritat el de pasar moments en els teus fiils es el millor que et pot pasar,ya que per desgracia els que treballem, sovint ens perdem molts d'aquets momets.jo procuro tenir molts moments i
recordo un de molt entranyable, quan em van operar i la meva filla em va portar a lòspital al seu pelux, en el que ella dormia i em va dir que me'l deixava per que em fes companyia que ella no el necessitaba per que estaba amb el seu pare i que jo estaba molt soleta, casi me la menjo,també os animo a fervos de moments
un peto
Un moment inolvidable el varem passar ahir a la tarda amb el nostre Arnau de 4 anys que per primera vegada li havien posat deures a l'escola (repassar un llibre de sil-labes i paraules per aprendre a llegir). Ens varem posar tots tres, ell amb un interés i amb una il-lusió dignes d'admirar, a repassar les paraules que sortien al llibre i cada vegada que en llegia o escribia una correctament les seves mostres d'alegria eren impressionants i per nosaltres s'han convertit en moments irrepetibles.
Ahir vam compartir un dels moments més divertits de la setmana. Erem fora jugant a la terrassa i de sobte Rosa em pregunta "mama, los tubos de lava ¿son el cementerio?". No donaba credit al que sentía!. Ho vam deixar tot i vam seure una al costat de l'altre.. amb paciència i amb dibuixos li vaig explicar el "funcionament" dels volcans. Desprès li vaig explicar el que eren els cementiris mentre ella no parava de fer-me preguntes....
A la fi vam esbrinar d'on havía sortit l'extranya pregunta... S'està llegint el llibre de la película "Locos por el Surf" i havía llegit la nit anterior que "...desprès de caure dintre dels tubs de lava Big-Z le rescató del cementerio...". Encara ens estém rient!
Joanna
És ben cert que hi ha moments irrepetibles, sobre tot amb els nostres fills. I gairebé sempre, aquests breus instants de felicitat, depenen de la nostra predisposició. No cal complicar-nos gaire la vida ja que sovint els gaudim sense sortir de casa.
Als matins, quan estic a punt de sortir de casa, i ja amb la porta oberta, la crido. Sento com corre ràpid pel passadís (tap tap tap tap), arriba amb un somriure esclatant a la seva cara mig adormida encara.
M'ajupo, li faig un petó, i li dic adeu. Surto al replà i ella, tota somrient, em diu adeu amb una ma, i amb l'altra, tanca la porta.
Ja poden caure llamps i trons, que jo tinc el cor escalfat per tot el matí.
Cada nit quan ja està al llit em crida, li faig un petó i li dic feliços somnis... és un moment màgic
Jo!!! que sensible estabas este domingo.
Jo!!! y que sensible me has dejado ahora.
A mi me gustaria conocer al padre de la niña de la moto, parece tan tierno...Y asi tener "momentos" tambien con el...
Cris
Pd (veras como les gustara leer el Blog hoy a los dos).
Hola el Marc te 2 anyets i te una il.lusió amb la gent gran....la meva avia te 93 anys, es pasa el dia sentada amb un sofa aburrida no li agrada res, ni fer ganxet ni mirar la tele ni llegir...segons ella fa temps esperant que algú se'l endugui... la seva devosió es el Marc, tindrieu que veure com pasa de 93 a 18 anys en un moment, es al.lusinant... Balla...canta... ES LA IAIA GRAN....hi ha una magia....ES veritat aixo que quan ens fem grans tornem a ser nens... Per ell es la super iaia Gran. A la meva mare li diu que es la iaia petiiiiita. Per saber diferencia una de l'altre i aixo ho a pres ell, encara que jo soc la mare petita i el seu pare (de la mateixa edad que jo) el pare gran "Com ens veuen dins dels seus caparrunets" ells aprenen cada dia i nostres amb ells.
Berta
dissapte mentre esperavam les dues a la pelu sentadetes en un banc amb diu: Mami fins a on m'estimes, i li dic com sempre (frase disney) fins a l'infinit i més enllà i ella amb contesta doncs jo guanyo perquè t'estimo fins al sol,la lluna i tots els planetes 34.556 vegades...
l'altre dia jo no tenia pas un bon dia, tenia mal de cap i tot em sortia al revés, estava a la cuina
preparan al dinar, i la meva filla em cridar desde el menjador i em diu, mama mama vina siusplau que haig de dir-te una cosa molt important, jo esclar deixo tot vaig on esta ella i em diu baixa mama baixa. jo em poso de genolls al terra i ella m'abraça i em diu mama t'estimo molt pero molt. com podeu imagina el dia a partir d'aquell moment va ser maravellos, es com si el mal de cap marxes sol. la veritat es que tinc sort amb els meus dos fills, perqué encara que tots dos son força petits i quan arriba la nit estic esgotada, son moments com aquests els que em recordan que ser mare es el millor regal del mon.
Intentaré ser col·leccionista de moments cada dia, a cada passa...
Tinc una nena de dos anys, per mi, ara, tota l'estona hi ha moments per a col.leccionar..., per ella tot es nou.
Petons.
sembla mentida que el tema d´avui sigui aquest. a mitja tarda m´ha trucat una amiga dient que la nena (12 anys) s´ha escapat del cole a l´hora del menjador i no saben on està. he tancat a la feina i he anat corrent amb la mare que estava... m´han passat tots els moments del món en un segon. al arribar a casa l´he fet una abraçada el victor. crec que encara l´estimo més. per cert, la nena ja està a casa
Quin post més maco! Ens poses uns deures difícils escollir un sol moment per explicar-te. Hi ha moments de tot tipus: els que trobes, els que busques, els feliços, els tristos, individuals, familiars, els que queden gravats en la memòria, els que es desperten amb un estímul sensitiu(una olor, un soroll,...), però hi ha un tipus de moments que coneixem i sabem que no són eterns, per tan els hem de valorar molt i disfrutar-los. Un d´aquets moments per mi és quant creuem la porta de casa i deixem enrera el caos matinal: despertar-se, vestir-se, fer llits...i fem el petit trajecte a l´escola, cada un a una mà, amb l´energia del bon matí m´expliquen coses, riem,...un bon petó i alguna que altra abraçada i fins el retorn a la tarda.
Aprofito per tornar-te a agraïr que comparteixis els "moments" de l´escola amb nosaltres. Olga.
El moment màgic que us explicaré jo és el moment que passo amb el meu avi.
Un cop a l'any, el meu avi i jo ens dediquem un dia mútuament. Sortim d'hora pel matí i tornem a la tarda. Ell sempre em porta a llocs diferents i que no conec: un museu d'art, noves exposicions, etc. Sempre acabem la jornada passejant per racons insòlits de Barcelona. Ell m'explica moltes anècdotes d'anys enrere i jo, entusiasmada, donaria el que fos per retrocedir en el temps i veure la situació descrita.
És un dia màgic: Barcelona, el meu avi i jo.
Marta
M'agrada molt el teu bloc.
Tot just faig una primera aproximació als blocs.
Es dificil escoger un momento.Hay tantos....Llevarla al colegio por la mañana algo excepcional por mi trabajo, por eso la gusta: faltan diez minutos para las nueve, mismo recorrido, mismos cruces,bien cogida a mi mano, por el camino, me doy cuenta que me mira y sonrie,
-"¿que pasa Marta?"
-"nada" me dice y sigue sonriendo,
-"¿estás contenta mama?"
-"mucho ¿y tu?",
-"yo también" y vuelve sonreir. Está encantada, simplemente feliz. Durante un tiempo he disfrutado de este ritual, tardaré en volver a sentirlo, lo espero con más impaciencia que ella. Ahora me conformo cuando sale del cole, me busca, me ve y sonrie...
Publica un comentari a l'entrada