18/10/07

Dijous, 18 d'octubre de 2007
FOTOS
Un dels dies de més estrès a l’escola és el dia de les fotos.
Els petits ploren i cal que el fotògraf faci tot tipus de veus i gestos per a que agafin confiança.
Al fer l’entrada rebo tot tipus d’instruccions: germans que tenen pares diferents cal que se la facin junts i separats, mames que venen amb nadons per fer-la amb el germà, els cosinets que se la facin junts, la nena gran que queda moníssima a la foto i el petit que rondina i plora i quan aconseguim que el petit calli la gran ja està cansada i no mira a la càmera, els que cal treure les ulleres, cabells deixats anar, cabells recollits, el que no riu per que no se li vegi l’ortodòncia, aquell que se la de fer amb jaqueta, el que cal treure la jaqueta... podeu imaginar tot tipus de combinacions.
He portat als grans al parvulari per poder fer les fotos amb els germans petits.
Al pati havíem muntat l’estudi fotogràfic amb les làmpades, les pantalles, les cadires, el fons, els filtres, el fotògraf, la seva ajudant... uns que ploraven, altres que es divertien, germans i cosins, netejant cares i pentinant.
Estàvem organitzant tot plegat força nervioses i he anat a vigilar la fila que esperava el seu torn de fotos.
Allà estava el Marc, té 11 anys, estava amb el seu germà de 7 i portava agafada de la mà a la germaneta més petita. Els seus ulls miraven el pati amb tendresa i em diu: com recordo les estones passades en aquest pati, com ens amagavem a la cova, ho recordo tot tan bé... Senyoreta Montserrat, que bonic era...
He passat la resta del matí amb un nus a la gola però fent la feina més tranquil·la tot sentint-me còmplice de la felicitat d’un nen.

6 comentaris:

sílvia z ha dit...

Bon dia...Ahir el Pol m'explicava quina cara havia posat per la foto...No sé si descriure-la com un somriure forçat, una gonyota, o una barreja de totes dues...De fet, el més important és el tip de riure que ens hem fet els dos mentre m'ho explicava...Segur que hauran sortit tots guapíssims!

JORDI MARTINEZ ha dit...

Sóc un dels pares que ha demanat que fessin una foto els dos cosinets junts, entenc el trasbals i la feina que aquestes coses suposen, però no sabeu amb quina il-lusió esperem veure les fotos i gaudir del treball que heu fet plegats.

Lourdes Borras ha dit...

De ben segur que es una jornada estressant. Si a nosaltres ens costa fer una foto al nostre fill sol (no et moguis, no tanquis els ulls, no facis ganyotes...)m’esgarrifa pensar els que deu ser fer-la a tots. De tota manera a ells els hi fa molta gracia perquè ahir al mati mentre l'Arnau s’anava vestint amb la roba especial per la foto em diu: Mama com es fa cara de guapo? :-) Segur que ho ha aconseguit i jo estic impacient per veure-ho.

olga ha dit...

ay, ay, ay... crec que un dels casos de nena moníssima i germà guerrer em sona,... de totes maneres segur farem un somriure en veure la foto.

Anònim ha dit...

Montse ha dit: Ahir al matí, quan anavem cap a l'escola el nen em preguntar: mama, quin somriure tinc de fer? així o amb la boca tancada? crec que ells mateixos allò de que els hi fagin una fotografia els hi agradar, doncs es trobem macos i en ganes de veures fotografiats.
Enhorabona per la tasca feta,doncs no es gaire fàcil!.

labruixoleta ha dit...

M'ha fet molta gràcia aquest post, perquè just una amiga que viu a l'altra punta de Catalunya, també explicava anècdotes del dia de la foto del seu fill. I m'ha fet gràcia pensar quantes escoles, de tot arreu viuen coses semblants a la vegada!

Dilluns, 4 de desembre del 2017 ALMA Té vuit anys. Avui ha entrat a l’escola i tot just la he vist li dic: -Ohhhh que bonica que ...