23/10/07

Dimarts, 23 d'octubre de 2007
ENTRE TONTERIES, SHAKIRA I TXAIKOVSKI...
Anar tan sols un cop per setmana a donar Música als petits suposa que m’agafin confiança poc a poc.
Els de tres anys, al començament, ni em parlen, no volen cantar, ni participar de les cançons mimades... però cada dia la participació és més generalitzada i per fi avui he aconseguit que tots participessin activament de la classe. Tot anava sobre rodes.
Els he ensenyat a ballar “La coqueta de sucre” i com que aquesta dansa és molt tranquil·la he decidit animar-los tot fent un Rock infantil.
Hem ballat, cridat, cantat, imitat que tocàvem una guitarra (sort que no hi ha càmeres a la classe)... i s’ho estaven passant genial mentre jo anava mirant de reüll a tots aquells que per primera vegada gaudien de la Música sense problemes.
Un cop hem acabat ha vingut cap a mi un petit dels que encara no li coneixia la veu i em diu amb la seriositat que el caracteritza (a la foto és dels que també va quedar molt seriós):
- Saps què? El meu pare també fa tonteries!!!

Però això no és tot. Pel carrer m’he trobat una mama que em diu:
- Diu la nena que han de portar música de la Shakira?
- La Shakira? Què? Jo els he demanat música de Txaikovski!

Sort que ja era hora de plegar, necessitava que em toques l’aire.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Montserrat,

te de felicitar, ja que la teva tasca com a mestre de música, no la limites a ensenyar les típiques cançons.

Ahir el meu peque (es un ós)no va para de tararajar al Txaikouski i fins i tot jo i la seva germana, també varem acabar cantant-la.

Escoltar les seves explicacions cada vegada que fa música (que si la penta, que si la grama, etc.), cada cop m'agrada més. Ara si que veig que poc a poc s'està fent un homenet.

Anònim ha dit...

Els més petits són una "delícia".
¿Qué diria Txaikovski si aixequés el cap? MS

Montse ha dit...

Una vegada un nen de P5 (llavors preescolar 5 anys) me'n va fer una de bona. Era un trapella i el vaig enviar a preguntar una cosa a la mestra de la classe del costat perquè tingués una excusa per moure's. Quan va tornar li vaig dir: ves a dir-li a la Carme que és una mestra molt trempada i que moltes gràcies.

I ell, sense tallar-se ni un pèl, va anar altra vegada a la classe del costat i li va dir a la mestra:
- Diu la senyu que ets una mestra molt tramposa!

I és que élls són així!!!

M'agrada molt el teu blog, em ve certa nostàlgia, ara que ja no exerceixo...

Una abraçada des del meu mar.