Dimarts, 23 d'octubre de 2007
ENTRE TONTERIES, SHAKIRA I TXAIKOVSKI...
Anar tan sols un cop per setmana a donar Música als petits suposa que m’agafin confiança poc a poc.
Els de tres anys, al començament, ni em parlen, no volen cantar, ni participar de les cançons mimades... però cada dia la participació és més generalitzada i per fi avui he aconseguit que tots participessin activament de la classe. Tot anava sobre rodes.
Els he ensenyat a ballar “La coqueta de sucre” i com que aquesta dansa és molt tranquil·la he decidit animar-los tot fent un Rock infantil.
Hem ballat, cridat, cantat, imitat que tocàvem una guitarra (sort que no hi ha càmeres a la classe)... i s’ho estaven passant genial mentre jo anava mirant de reüll a tots aquells que per primera vegada gaudien de la Música sense problemes.
Un cop hem acabat ha vingut cap a mi un petit dels que encara no li coneixia la veu i em diu amb la seriositat que el caracteritza (a la foto és dels que també va quedar molt seriós):
- Saps què? El meu pare també fa tonteries!!!
Però això no és tot. Pel carrer m’he trobat una mama que em diu:
- Diu la nena que han de portar música de la Shakira?
- La Shakira? Què? Jo els he demanat música de Txaikovski!
Sort que ja era hora de plegar, necessitava que em toques l’aire.
3 comentaris:
Hola Montserrat,
te de felicitar, ja que la teva tasca com a mestre de música, no la limites a ensenyar les típiques cançons.
Ahir el meu peque (es un ós)no va para de tararajar al Txaikouski i fins i tot jo i la seva germana, també varem acabar cantant-la.
Escoltar les seves explicacions cada vegada que fa música (que si la penta, que si la grama, etc.), cada cop m'agrada més. Ara si que veig que poc a poc s'està fent un homenet.
Els més petits són una "delícia".
¿Qué diria Txaikovski si aixequés el cap? MS
Una vegada un nen de P5 (llavors preescolar 5 anys) me'n va fer una de bona. Era un trapella i el vaig enviar a preguntar una cosa a la mestra de la classe del costat perquè tingués una excusa per moure's. Quan va tornar li vaig dir: ves a dir-li a la Carme que és una mestra molt trempada i que moltes gràcies.
I ell, sense tallar-se ni un pèl, va anar altra vegada a la classe del costat i li va dir a la mestra:
- Diu la senyu que ets una mestra molt tramposa!
I és que élls són així!!!
M'agrada molt el teu blog, em ve certa nostàlgia, ara que ja no exerceixo...
Una abraçada des del meu mar.
Publica un comentari a l'entrada