Dimecres, 28 de gener de 2009
REPRENENT EL FIL GRÀCIES A TU
Quan vaig començar a escriure el blog no tenia ni idea el gir que donaria amb el temps, ni la difusió, ni tan sols sabia massa bé a qui l’interessaria. El que tenia clar és que obria un blog per que m’agrada escriure i m’interessa compartir fets i anècdotes que visc a l’escola.
També tenia clar que era un blog personal. No vull que passi a ser només un enllaç d’informació de les activitats del col·legi. No vull que sigui un full informatiu aliè a sentiments, idees, vivències i opinions pròpies i personals.
Fa temps vaig escriure un post dedicat a una nena que es va fent gran. Està escrit pensant en ella però el sentiment de fons és el que a vegades sento quan veig als meus alumnes créixer i fer-se grans a l’escola.
Quan va ser el moment de penjar-lo no ho vaig fer. Feia dies que el blog estava agafant aquest gir, que no m’agrada, de ser només informatiu i, sense voler, vaig deixar l’escrit aparcat.
Per una sèrie de coincidències que ara no venen al cas, li vaig ensenyar l’escrit a una amiga meva fa un parell de dies i li vaig explicar que era un post que no havia penjat. Em va dir que no entenia per què no ho feia i que de la mateixa manera que els compositors dedicaven cançons plenes de sentiments jo podia dedicar un post a la persona que més estimo. La comparació em va agradar.
Tot i està dedicat a la Marta espero que tots vosaltres llegiu entre les paraules el sentiment que expressa el moment de adonar-te com els nens i les nenes que ens envolten es fan fantàstica i meravellosament grans.

MARTA
Sempre que miro els seus ulls foscos, recordo la primera vegada que els vaig veure i em va mirar.
Era un dia ennuvolat i fred d’hivern però el meu cor estava calent i feliç. En aquell instant vaig saber que estàvem unides per sempre. Res ni ningú podria trencar la màgia que vam crear just en el moment que va néixer.
Somriu.

Els seus cabells negres cauen com una cascada de rínxols entremaliats. Es mou suament.
Quan la mires endevines la noia que serà, deixant al darrera una infantesa tranquil·la, tendra i feliç.
Somriu.

L’abraço. Fa olor a matí, a sol, a frescor... una olor que només pot fer la joventut.
És més alta que jo i els seus braços em dominen físicament però emocionalment la meva abraçada és mes forta. Es deixa estimar i abraçar per mi.
Somriu.

Mira el paisatge que l’envolta, és el nostre lloc preferit. Els avets ens protegeixen, alts i majestuosos. El rierol ens dona vida, clar i transparent. Les muntanyes ens acullen, esveltes i imponents. Els camins, estrets i complicats, ens donen seguretat i llibertat.
Somriu.

El Sol l’escalfa i l’acarona. Juga entre els seus cabells, el seu gest, el moviment de les seves mans i amb la seva mirada.
La preciosa nena es transforma com el paisatge. La primavera esclata a cada pas, com ella.
Els colors brillen, com ella. La vida li somriu, com ella.
Somric.