21/3/11

Dilluns, 21 de març de 2011
CONVIVÈNCIES
Avui hem donat la circular per apuntar els nens i les nenes a les convivències.
Aquesta estada de tres dies és molt positiva pel seu desenvolupament personal, per fomentar responsabilitat i aprendre independència i a espavilar-se sols davant petits conflictes.
La vivència que es té de les convivències són records immillorables.
Ho passen molt bé, conviuen amb la natura, fan activitats que a la ciutat no tenen oportunitat de fer, comparteixen espais i s’ajuden entre ells perquè allà tots són iguals.
Nosaltres no en fem cada any per tant el curs que toca anar ho esperen amb més ganes.
Ho valoren molt i ho recorden tot al detall.
Espero que tots hi vagin. De fet els que es queden es perden unes vivències que quan siguin grans els hi sabrà greu no haver viscut.

Patir patim tots però de vegades cal deixar anar la corda poc a poc. Si sabem fer-ho no es trencarà pel lloc equivocat.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

No tinc cap dubte de que tot el que ens expliques es cert; però l'utima paraula la tindran els meus fills. De cap manera els puc obligar a que vagin de convivencies; ademes ens suposa una despesa molt important i vull que n'estiuguin ben convençuts.
De tota manera gracies pels teus raonaments.
APM

Anònim ha dit...

Bon dia,
El patiment apareix des del primer moment que els hi veus la carona,i crec que és un sentiment que ja no s'abandona, però hem de saber viure-hi i pensar amb tot el que guanyen fent les coses sobre el que no farien si es quedèssin a casa. Així que,comptant en que aquells 3 dies no me'ls treuré del cap i estaré enganxada al bloc, s'ho passaran tant bé que compensarà el meu patiment !!!
Bones convivències,
Isabel

Anònim ha dit...

ES MOLT MACO LO DE DEIXAR ANAR LA CORDA, PERÒ SI ELLS NO VOLEN EL QUE NO POTS FER ES TRENCARLA A LA FORÇA.

Anònim ha dit...

Jo recordo perfectament unes paraules que vaig tenir amb el meu germà quan estaba embaraçada de la Neus, encara no m'havian fet la primera ecografia i parlant amb el meu germà li vaig comentar, tinc ganes de fer-me l'ecografia i que el ginecóleg em digui que tot està bé, llavors em quedaré tranquil-la. El meu germà a l'altra banda del teléfon em va dir no, no et quedaràs tranquil-la, a partir d'ara sempre patiràs, quan tingui mocs, quan caigui, quan porir el novio a casa, sempre patiràs pero el més important es que aprenguis a que son etapas de la vida, que has de deixar-los creixer, has de donar-lis llibertat, principis,valors i confiar en ells i en el que els hi has ensenyat. Ara amb els anys valoro les seves paraules i son totalment reals, amb els fills sempre es pateix, pero has de deixar-los volar. Crec que el tema de les excursions,de les convicències a certa edat han de ser ells qui han de triar si volan anar, obligar-lis a aquesta mena d'activitats no crec que sigui convenient. En el nostre cas tots dos van sortir amb la il-lusió d'anar, així que tant ells com nosaltres tenim clar la decisió.
Francesca

Anònim ha dit...

Tinc molt bon record de quan jo anava de convivències, però si la meva mare m'hagués deixat triar, els primers anys li hagués dit que no hi volia anar i m'hagués perdut un munt de bons moments amb els meus amics. Després de la reunió de començament de curs el Pol deia que no hi volia anar de convivències, i nosaltres l'hem anat animant. Ara feia molts dies que no parlavem del tema i ahir em vaig posar molt contenta quan el Pol em va dir que portava el paper de les convivències i que l'havíem de signar ràpid per donar-li a la Senyoreta.Sílvia Z.

Anònim ha dit...

Es veritat encara men recordo de les meves primeres colonies van ser a P5 mu vaig pasar molt bé era txuli estar sense els pares i fr l'excursió de nit era molt guai.
Una cosa pero no era un any si un any no. Bueno vui desitjar als nens i nenes que sen van de colonies que so passin d'alló més be i que corrin.
Molts recorts a tothom.
happy mills

Anònim ha dit...

Es veritat encara men recordo de les meves primeres colonies van ser a P5 mu vaig pasar molt bé era txuli estar sense els pares i fr l'excursió de nit era molt guai.
Una cosa pero no era un any si un any no. Bueno vui desitjar als nens i nenes que sen van de colonies que so passin d'alló més be i que corrin.
Molts recorts a tothom.
happy mills

lydia lopez 5è ha dit...

Lo bo de les convivències es conviure amb la natura, estar amb altres persones que no conexies tant i no damanar res els pares per que no astaran .

Anònim ha dit...

Totalmente de acuerdo, pero a veces no se trata de que los niños no vayan a convivencias por la inquietud que a nosotros los padres nos van a suponer, mi hija fue a sus primeras convivencias cuando apenas había cumplido 4 años, dudaba en momentos pero fue contenta, pero volver..... su carita lo decía todo, nunca dijo nada, y empezó a contar cosas de aquellos dias al cabo de muchos meses, durante el año siguiente no quiso ir a ninguna de las simples salidas que se organizaron durante el curso. Creo que cada niño tiene su momento y el de Marta sencillamente no lo era todavía. Ahora y ya hace tiempo, disfruta de cada salida de forma impresionante. No soy partidaria de que los niños lo pasen mal cuando de lo que se trata es de que disfruten de todo lo que ofrecen esos dias. Si veo una mínima duda en mi pequeño Daniel de 4 años no irá a las convivencias, esta vez no me lo perdonaría. Se que se perderá muchas cosas pero vendrán mas momentos y seguro que los disfrutará como se merecen.
Nuria

LAIA GISPERT SERRANO 5è ha dit...

Ohhh!!!!!!!!!Convivencies de nou , aixó significa una mica d'independència durant 3 dies estar tots junts compartint habitació , menjador i el mes important, felicitat.
Tinc moltes ganes d'anar de convivencies i estar durat el dia amb contacte amb la natura.Espero endurme molts bons records d'aquestes convivencies ja que seran les meves ultimes i n'estic segura que serant les millors de totes!!!!!!!!!!!!

LAIA GISPERT 5è

Anònim ha dit...

Jo penso com la Silvia, a la meva escola no feien convivències i els meus pares em van apuntar a uns campaments d'estiu. Jo no les tenia totes, de fet jo no habia demanat anar-hi, 15 dies i en tendes de campanya. Aquells campaments em van marcar, vaig apuntar-me al Casal i més tard vaig ser monitora.... encara ara conservo amics.
D'altre banda, potser fer les còlonies amb 3 anys, si el nen no esta preparat....
Les meves filles estan molt ilusionades i només pateixo perque no es posin malaltes per aquestes dates.

Laura

Anònim ha dit...

Jo ancara recordo quan feia de monitora a l´escola que vaig treballar duran uns quans anys mentres estudiava, va ser l´etapa més bonica de la meva vida, treballar amb nens es dur i cansat però és la feina més agraïda que mai he fet.Quan marxavem de colonies els nens gaudien molt i nosaltres també preparan totes les activitats...sabeu jo també marxaria amb vosaltres...per això vivin unes colonies desde un altre angle com ho veuen molts pares ho recomano sense cap dubte.La Martina ha anat desde que té 3 anys i crec que és una manera de que sigui més independent i autosuficien i sobretot que s´ho passi bomba amb els companys i tingui sempre bons records de la seva infantesa que és el millor legat que li puc deixar.Deixar volar i donar espai els seus moments és deixar-los creixer i creixa amb ells...
Mònica