EL PARAIGÜES ROSA
Plou sobre l’olivera del pati.
Els vidres de les classes entelats i les finestres ben tancades.
De lluny sento els nens cantant.
Les tardes de pluja tenen un encant especial i em posa feliçment melancòlica.
La pluja acostuma a portar-me bon records.
Tardes d’escola recitant taules de multiplicar. Ara també sento als de tercer que reciten la taula del 8, entre rialles. Les veus es confonen amb els de 2n que diuen la del 4.
M’assec a les escales del vestíbul de Saleta i recordo quan esperava a que la iaia em vingués a buscar.
Jo mirava entre els vidres i desitjava que no parés de ploure. Si seguia plovent em portaria el meu bonic paraigües rosa que em van regalar quan vaig fer la Comunió. Jo trobava aquell paraigües preciós. El color rosat deixava passar una llum tènue que em fascinava i em feia fer-lo rodar fins que la iaia em deia que parés.
Realment feliç.
Sento la pluja que cau.
Els nens recullen i surten a penjar la bata i agafar l’abric.
Me’ls miro distretament.
- Srta, encara plou?
- Crec que si...
- Què bé!!! Si plou podré obrir el meu paraigües. Mira que bonic és.
El nen agafa el seu paraigües i l’obre.
Oblido per un moment que no m’agraden els paraigües oberts dins l’escola. Al cap i a la fi ser supersticiós porta mala sort.
- Mira’l!!!
Em diu amb orgull i amb il•lusió.
Espero trobar-me amb un preciós paraigües de color rosa com el meu de quan era petita però el que veig són uns dibuixos, molt lletjos, de l’Spiderman.
Somric.
- T’agrada el meu paraigües?
- És molt bonic. Jo quan era petita en tenia un de color rosa.
- Rosa? A mi no m’agrada el color rosa. Un paraigües rosa?
Em mira burleta. Francament feliç.
He d’anar a fer la sortida. Quan plou és complicada.
Estic a la porta i la iaia, des d’allà on és, em pica l’ullet i em dóna, a la porta de l’escola, el meu preciós paraigües de color rosa que m’acompanya i em protegeix.
Sóc francament feliç.
Davant meu camina el nen amb l’spiderman.
És francament feliç.
Encara no us agrada la pluja?
23 comentaris:
a mi no m'agrada la pluja ni el meu paraigües verd, però saps que? sóc feliç.
Laia
Sincerament? gens no m'agrada gens la pluja... què hi vols fer
Judit
A mi no m'agrada portar paraigües, no m'agrada gens; tampoc m'agraden els dies de pluja.
El que sí m'agrada es l'olor que deixa la pluja quan cau en el poble on anem. Aquesta olor tan especial que fa i que no us puc descriure, es tan especial.
No suporto els dies de pluja.
Sonia
Entrada molt bonica la d'avui.
Gràcies
Jo en contes de nostalgic em posare romantic.
Els dies de pluja son ideals per mirar una peli amb la parella, al sofa ben comodes amb una manteta i alguna cosa per picar.
Pel demes només hi veig inconvenients.
Pero ja ho diu el refran "Mai plou a gust de tothom".
Joan
Quin escrit més bonic has fet avui Montserrat. Crec que t'has superat.
M'ha agradat molt la forma d'expressar els sentiments i les situacions.
Per un moment has aconseguit emocionar-me i traslladar-me en el temps, i m'he vist allà, assegut al vestibul de l'escola, esperant la teva iaia amb el paraigues Rosa.
Crec que et podries dedicar perfectament a la literatura.
Pedro
Sóc mediterrania al 100%. Em prova més l'estiu que l'hivern, adoro els dies llargs de primavera, l'escalfor del sol, una bona conversada d’una nit d’estiu i viure amb les finestres ofertes.
Pero sempre sempre al mal temps
bona cara!
Jo també sóc de primavera i estiu amb sol i calor. La pluja no em molesta, No m'agrada el vent però si puc triar un bon sol!! Rosa B.
Doncs jo sóc nòrdica al 100%. Em prova més l'hivern, adoro els dies curts de tardor, l'escalfor suau del sol d'hivern, una bona conversa d'una nit d'hivern i viure amb les finestres tancades per resguadar l'escalfor de la llar de foc.
però sempre sempre al bon temps bona cara!
M´agrada la meva filla. Es tria el paraigües d´un vermell intens que trenca qualsevol malenconia. Encobertes en aquest paraigües vermell¨i lluent, aquest matí gairebé un cotxe ens atropella. Jo em lamento intensament de l ´ensurt i ella crida: El passat, passat està!!!!!Ara hem de viure el present!!! Viu el present!!!. Jo soc nostàlgica però m´agrada veure com la tristor del dia de pluja no trenca la seva vivacitat ni el seu optimisme. MS
M´agrada la meva filla. Es tria el paraigües d´un vermell intens que trenca qualsevol malenconia. Encobertes en aquest paraigües vermell¨i lluent, aquest matí gairebé un cotxe ens atropella. Jo em lamento intensament de l ´ensurt i ella crida: El passat, passat està!!!!!Ara hem de viure el present!!! Viu el present!!!. Jo soc nostàlgica però m´agrada veure com la tristor del dia de pluja no trenca la seva vivacitat ni el seu optimisme. MS
Jo recordo un paraigües especial, pero no perqué fos molt maco, més aviat era una mica cursi pero m'ho va portar el meu pare en un viatje que va fer, recordo quan el vaig veure per primera vegada, era tot blanc amb uns volantets i amb unes lletres roses que posavan Francesca, que voleu que us digui no era el més maco del mon, pero per mi era especial per l'amor que mostraban els ulls del meu pare quan m'ho va regalar. A mi m'agrada la pluja un, dos dies, pero aixó que plogui durant uns quants em possa una mica de mal humor, i a més els paraigües son una incomoditat. Gràcies per fer-me recordar aquell paraigües especial.
Francesca
Per mi la pluja també te regust de melangia,però de tristesa vaga, que ben bé, no saps perquè... ja que m’ agrada mullar-me quan és plugim i això es un petita felicitat .
Si és tormenta també em recorda la Iaia , a ella li feien por els llamps i trons ,i recitava allò de "Sta. Bàrbara, Santa Creu, …". i pensar en l' àvia també sempre em fa feliç .
De fet la melangia deu ser per la grisor de la llum .
Bonic escrit el d' avui .
Judit P ( Mare Carla Pont )
A mi la pluja no m´agrada prefereixo mil vegades el sol, el bon temps...pero avui m´has fet recordar que quan jo era petita passava els estius en un poble maravellos de la Costa Brava, les tardes de pluja eren especials ja que quan parava sortia tota la familia a buscar cargols, la iaia portava una bossa vermella on anavem posan els cargols, ella nomes deia Nuri aqui, Jaume allà, nois ajudeu a la Mònica que es petita i jo em feia la consentida...bufff com anyoro aqueslls dies i com l´anyoro a ella. Hi han moments. situacions i llocs que et porte´n records, que no hem d´oblidar mai...
Mònica
Un escrit preciós...Jo més que amb la pluja em quedo amb la "iaia". Tinc el seu adeu molt proper,com bé saps...com la trobo a faltar...com la trobaré a faltar,plogui,nevi o fagi sol...T'ESTIMO IAIA.
Marta Sanromà.
A mi m'agrada quan plou per la nit i des del llit sento la pluja, o quan estic a casa i podem veure una peli amb una manteta però no quan he d'anar a buscar els nens a l'escola amb l'entrada colapsada de paraigües, les motxilles, el berenar.... m'estressa una mica. Prefereixo els dies de sol i ara després de tanta pluja ja em falten piles. El que si que m'ha encantat és la teva entrada d'avui, m'ha transportat i emocionat. Aquest records són una joia.
Precioso el post de hoy, yo lo siento pero odio la lluvia, llevar paraguas y no soporto las botas de agua.
Pero el olor que desprende la tierra después de la lluvia es una de mis sensaciones favoritas.
Nuria Alonso
M'agradat molt el post, però soc de les persones que prefereixen el sol.
laura
Avui plou, demà vent, passat demà calor, ens queixem sempre del temps que fa, i si ens parem, cinc minuts,a pensar tot porta records d'infancia molt bonics. Quan feia fred i no teniem calefacció, dormiem amb 6 mantes i el xandall a sobre del pijama, i quan feia una calor sofocant... al terra amb el matalàs en direcció al balcó perque pases una mica de fresqueta. Espero que els nostres nens, amb totes les comoditats del món, tinguin els mateixos records tan bonics com els nostres.
Mayka
Precioso relato...
Me has transportado a mi niñez en Madrid y a mi fabuloso paraguas regalado por mi madrina.También era rosa pero con canciones típicas catalanas y las niñas de la clase me decian que no conocian esa lengua, y yo decía toda orgullosa, es la de mi mama!
Nuria R.E
A mi el que m'agrada és recordar a la meva àvia. Ho sento per les dones de la meva família, però no hi haurà cap com ella. Quants cop m'he penedit de no haver anat més a veure-la a casa seva, a dinar, a sopar, o només a estar amb ella una estona!!
Quanta saviesa en aquell cos arrugat de cabells blancs!
Com l'estimo...
LluísR
Hola a tots,
m'ha agradat molt aquest post. A mi m'agrada molt veure i sentir ploure i tronar. Abans de ser mare, no m'importava mullar-me quan plovia, però ara, amb el pollet Adrià, quan plou tot es complica: que si el plàstic pel cotxet, vigilar que no tregui les mans, no podem anar al parc i quan hi podem anar, encara hi ha tolls concretament sota el tobogan que és el que més l'agrada.
Dimecres al matí, el primer que va dir l'Adrià al llevar-se, fou: Ui no po (avui no plou) i només per haver-lo escoltat i veure com mirava la pluja des de la finestra, aquests dies grisos han estat diferents.
Ah, jo sóc més de barret que de paraigües.
Helena Palau
mare pollet Adrià
Publica un comentari a l'entrada