Dilluns, 28 de maig de 2011
ANA
Semblava una dona fràgil però la seva fortalesa no tenia límits. Quan la vaig conèixer transmetia una força, una llum i una senzillesa que m’agradava.
Discreta, sempre amb un somriure.
Vinculada a l’escola quan calia, al nostre costat quan la necessitàvem i sempre recolzant les nostres iniciatives.
Va lluitar ferotgement amb la malaltia cruel que se la menjava, guanyant batalles dia a dia però perden la guerra final. Malgrat tot mai va defallir.
Pel seu fill es llevava cada dia, l’acompanyava a l’escola, s’arreglava exquisidament i per un moment enganyava al monstre silenciós que lluitava sense perdó.
És injust.
Un nen de 10 anys no es pot quedar sense mare però aquest cop la mort ha guanyat la partida.
Et trobarem a faltar. Descansa en pau.



Quan vaig escriure aquesta entrada no sentia pena, només sentia ràbia. Ràbia pel que penso que no és just.
Una de les coses més dures que he fet com a mestra és posar-me davant de 22 nens i nenes de 10 i 11 anys i explicar-los que la mama d’un company ha marxat per sempre.
Vaig estar a punt de no fer-ho. Però ho vaig fer perquè ella s’ho mereix.
Els vaig mirar a tots i darrera d’ells vaig veure a totes les mames, a totes vosaltres, i em vaig veure a mi i a la meva filla i a la meva mare.
Jo no puc explicar a un nen que ha passat i perquè ha passat perquè ni jo ho sé però si que puc parlar de sentiments, d’amor, d’empatia i de sinceritat.
Jo no vull fer sentimentalismes, ni vull escriure per l’Ana coses boniques només vull aconseguir que la meva ràbia passi a ser pena i la meva pena passi a ser força per seguir endavant.
Gràcies a tots pels comentaris. Jo la coneixia i sé, sense cap dubte, que ella ho agraeix allà on estigui de tot cor.