Dissabte, 6 de novembre de 2010
MANIES
Em va fer molta gràcia que m’enviessin aquesta foto que em van fer.
Tinc per costum anar a xerrar amb els xofers dels autocars abans de marxar.
MANIES
Em va fer molta gràcia que m’enviessin aquesta foto que em van fer.
Tinc per costum anar a xerrar amb els xofers dels autocars abans de marxar.
Em presento, els hi dic si els hi cal que els hi imprimeixi el plànol de la casa on anem i els hi recordo que vull que agafin sempre l’autopista encara que sigui el camí una mica més llarg. De vegades fins i tot pregunto quin itinerari faran, tot fent veure que conec les carreteres de Catalunya i que tinc un gran sentit de l’orientació.
Per últim els hi dic que vagin en compte i a poc a poc ja que porten, dalt de l’autocar, els tresors més valuosos de tota la gent que estan allà acomiadant-se.
Les reaccions són diverses. Hi ha xofers molt simpàtics, altres em diuen que estigui tranquil•la i de vegades, molt poques, em trobo amb algun malcarat que no accepta massa bé les meves indicacions.
Jo no dubto de la seva professionalitat. De ben segur el meu comentari no farà que vagin amb més prudència (ja hi van) però em dóna la sensació que el fet de recordar, just abans de sortir, que dins el cotxe porten les nostres millors joies farà que ho tinguin més present al llarg de tot el viatge.
6 comentaris:
per si de cas, tu segueix insistint a cada excursió!certament, són el millor que tenim!! Moltes gracies per demanar prudencia...Rosa
PD Quina gràcia, la foto!!
jejeje...moltes gràcies...no et cansis de ser "pesadeta", el somriguin o et possin cara de pansa....
A veces nos hacemos pesaditas tanto decir las cosas, pero tenemos la necesidad de decirlas.
Al fin y al cabo, como tu dices, son el tesoro más preciado que tenemos.
Gracias por pensar siempre en nuestros niños.
Noelia Massagué.
Veritablement un dels xofers fa cara de pansa i de pensar: que pesadeta!!! pero tan és!!! Recordar que porta grans tresors a l'autocar no està mai de més.
Gràcies
És cert, dins de cada bus hi va lo milloret de cada casa... per tant... cal ser pesat, molt pesat en recordar-los-hi!!
Judit
Mai està de més recordar, així donçs tu segueix insistint, que encara que sempre que hi ha algú que potser no li fa massa gràcia, la malloria segur que ho aprecian, i sino tots nosaltres ho fem.
Francesca
Publica un comentari a l'entrada