Dimecres, 22 de novembre de 2006
Fa anys l’escola tenia llogats uns locals a l’altra vorera de l’Av. Madrid.
Quan els vam agafar varem penjar un gran cartell que deia: “Locales adquiridos para la ampliación del colegio Ntra. Sra. Del Carmen” , tot un luxe per una escola que anava creixent dia a dia amb esforç i el convenciment de fer la feina ben feta. La meva mare, la Srta Elena, estava molt orgullosa d’aquesta ampliació.
Allà vaig començar jo a fer de mestra. Hi ha tres alumnes, d’aquella primera classe que jo vaig tenir, que porten ara els seus fills a l’escola, fet que m’alegra moltíssim però que em fa sentir estranya. Però no ens posem melangiosos, jo avui volia parlar d’altres coses, un altre dia ja parlaré d’antics alumnes.
Tornem als entresols. La porta d’entrada era una escala de veïns i cada vegada que fèiem l’entrada baixàvem amb una llibreta per apuntar tots els encàrrecs del dia.
En aquesta escala hi havia un porter, bastant (molt) rondinaire, que quan sentia xivarri pujava a queixar-se, i recordo que havia pujat força vegades.
Hi havia dues terrasses on els nens feien el pati. Era curiós veure que ells s’havien organitzat distribuint-se les terrasses: una pels nens i l’altra per les nenes; millor dit, en una es jugava sempre a futbol (majoria nens).
Amb el temps vam adquirir el parvulari i vam fer obres a l’edifici de Primària i llavors vam prescindir dels dos entresols.
En el seu lloc ara hi ha una casa particular i uns advocats, però aquelles parets són el testimoni de l’aprenentatge i de les hores d’infantesa viscudes per molts joves, i no tan joves, d’avui.