Dimarts, 28 de juny de 2011
UN DIMARTS DE JULIOL...
M’agrada llevar-me d’hora i esmorzar en una cafeteria. Un bon cafè, un entrepà boníssim i diari. De vegades canvio el diari per una bona conversa, com ha estat avui.
Estiu o hivern, lectiu o festiu... aquesta estona és una de les meves favorites del dia.
Obrir el casal i obrir la venda de llibres.
Venda constant i sense conflictes. Potser algun pare que rondina en excés i es queixa de l’horari. Conciliar la vida laboral i escolar no és feina fàcil i no està sota la meva jurisdicció. Tot un descans no haver de solventar jo aquest problema.
Nens al pati rient i jugant, baralles per gols, faltes i penalts.
Nens al gimnàs muntant un trencaclosques.
Nens a la sala polivalent buscant peces que han estat amagades com si d’una gimcana es tractés.
Nens al parvulari aliens a tot.
Samarretes pintades.
Reunions de claustre ràpides però molt concretes.
Intento preparar la pintura per pintar el pati amb els nens i que ho passin bé. Me n’adono que això serà més complicat del que em pensava. No sé per on començar, ni tan sols sé muntar la pistola i en prou feines remenar un pot amb 25 Kg de pintura i aconseguir el color que he decidit.
Conversa entre amigues sota els arbres de Saleta amb el so llunyà de nens que juguen.
Entrevistes al despatx i valoració de curs.
Tanco la venda de llibres. Les persones que han venut els llibres em diuen que en aquesta escola hi ha molt bon ambient. Les famílies són agradables i hi ha molt “bon rotllo”. Reflexió que em fa pensar que tots plegats formem un bon equip.
Tanco l’escola. Acostumo a tancar Av Madrid sense clau, i sortir per Saleta tancant les dues portes.
Vaig a veure la segona nena que han operat de l’apèndix en dues setmanes. No hi ha dos sense tres, diuen.
Torno a l’escola, ja tard i com a faig a diari, a posar alarmes i tancar definitivament i per sorpresa meva trobo la porta d’Av. Madrid tancada amb clau. No m’agrada. Les senyores que netegen em deixen les portes tancades d’una manera concreta que elles i jo coneixem ja que saben que jo torno a darrera hora del dia a revisar.
Decideixo trucar al Sr Pinyol i preguntar si ha vingut ell:
- Has tancat tu l’escola?
- Demà l’Anna i la Mercè et mataran. Les has deixat tancades amb clau a dins l’escola! No et localitzaven al mòbil i estaven preocupades de com sortir. Passar la nit en una escola no sedueix a ningú.
- Què dius? Es veritat que a la Clínica he sentit el mòbil però no he fet cas. Les he tancat a dins? Estic malament eh?

Són les 23:00 hores i em disposo a escriure el blog. Tinc fotos del dia per tant avui serà rapidet però me n’adono que he oblidat la càmera a l’escola, fet estrany en mi que no oblido mai ni el mòbil ni la càmera.
Les fotos caldrà penjar-les demà.

El meu admirat Director d’orquestra i home genial Herbert von Karajan va dir: L’art de dirigir consisteix en saber quan cal deixar la batuta per no molestar a l’orquestra.
Frase extraordinària però fins el 23 de juliol no puc deixar la batuta. Caldrà llimar-la, apedaçar-la i mimar-la.
El somriure, les rialles i les abraçades dels “meus” nens ho faran possible sobretot quan em diuen amb ulls brillants:
- ens ho estem passat “xaxi piruli”