8/5/08

Dijous, 8 de maig de 2008
POBRETS!
Ha vingut a demanar-me la meva opinió sobre la seva filla adolescent.
No estudia, no s’esforça, arriba tard a casa, li contesta i no li explica res de res.
Fuma porros i fa botelló. Ha tingut tres o quatre nòvios. Porta un pírcing i es deixa manipular per la pressió del grup.
Us esteu alarmant? Doncs aquest és el perfil de la majoria dels adolescents que ens envolten.
En educació tot està relacionat. El jove rebel no apareix d’avui per demà, no és un canvi sobtat i inesperat. Tot allò que esteu sembrant és el que recollireu ben aviat.
És tan còmode deixar que facin el que vulguin per no sentir-los!
És tan còmode signar les notes de l’agenda per continuar sense posar solució!
És tan còmode que estiguin a l’ordinador... al menys no molesten.
És tan còmode que surtin i arribin tard...
Vol això? Dóna-li!
No vol menjar? Què no mengi!
No vol fer deures? Què no els faci!
La qüestió és que ens deixin tranquils.
És tan fàcil pensar que els mestres no entenen als nens, que posen massa deures, que exigeixen massa, que els renyen massa...
Pobrets.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot aixó de coses semblants a aquesta nena adolecent o sento jo molts dies amb els meus companys de feina que els seus fills ja tenen de 10 a 15 anys. Estàn molt preocupats a vegades i jo els sento patir i discutir entre ells de: què li faig? Començo a preocupar-me jo també perquè el meu té 3 anys (farà 4) i no sé qué passarà, però no m'agrada. A les meves èpoques era una mica diferent tot: ni piercings, ni arribar tard a casa, ni ordinadors (també havíen altres problemes d'adolescent és clar). Sonia.

Anònim ha dit...

A mi també em preocupa veure els problemes dels adolescents tot i tenir un nen petit. Sincerament jo no em sento bé quan li dic al meu fill: "Aquí a casa qui mana soc jo". També he de dir que enmig d'una negociació llarga a les 8 del dematí, amb llàgrimes incloses, per agafar la bossa de la piscina (aquest dematí sense anar més lluny) hi ha moments que et venen ganes ganes de llençar la tovallola...Avui l'exemple que expliques al blog em fa reafirmar que hi ha batalles que no podem deixar que els nens guanyin. Perquè amb 4 anys conseguirien no anar a la piscina, però i amb 15?Sílvia Z.

Anònim ha dit...

Jo us haig de dir que jo també vaig ser una noia rebel. Rebel amb molts sentits. Però lo meu ja venia de petita. La meva mare amb mi sempre va tenir molts malts de cap. Però també us haig de dir que gràcies a déu i amb el temps las coses es van possant al seu lloc.

La meva mare era de les que ens feien passar per el "tubo" moltes vegades i aixó tampoc va resultar.

Només dir aquesta família que tot aixó es passatger i que el que poden fer es estar allà per quan s'adoni que tot el que fa no té sentit.

Tan sóls una paraula: confiança.

Anònim ha dit...

L`adolescència preocupa a tos els pares i és la nostra obligació posar bons fonaments quan són petits, però penso que tots els extrems són dolents(ni massa rigids ni massa permissius) i la individualitat de cada nen-a passa per sobre de generalitzacions.
D`altra banda el jo de cadascú té molta força en si mateix i a vegades educant correctament et toca veure coses que no t`agraden com aquesta mare desesperada.MS

Anònim ha dit...

Jo tinc 4 nebots grans entre 13 i 18 anys, la veritat es que els meus germans tenen baralles gairabé cada dia amb ells, ( perque no puc arribar tard, els meus amics surtan fins a les 11 del vespre, perque no puc anar amb aquesta roba a l'escola, tothom ho porta i un llarg etc, pero la veritat es que haig de dir que els meus germans i cunyats estan fent una feina ben feta amb els meus nebots, perque encara tenint baralles, no cedeixen, i els meus nebots encara que no els hi agradi tenen molt asomit que a casa tenen una serie de regles que s'han de cumplir i ho fan. Amb els meus fills passa al mateix, la veritat es que la Neus es molt bona i no acostum-ho a tenir problemes perque sap escoltar i entendre, amb el Sergi sent més petits es molt més capçut i em costa no tirar la toballola a vegades, peró quan estic al límit en que penso que faci el que vulgui, llavors, aspiro aire a fons, intento tranquilitzar-me i continuo amb la batalla. Anims
Francesca.
¿ com va el tema de les votacions?
Faig un crit a la gent que encara no ha anat a votar que ho faci.

Anònim ha dit...

He tenido que sufrir a un grupito de adolescentes que durante muchos meses, se hicieron dueños de la entrada de mi casa. En ocasiones he tenido hasta que pedir que se apartaran para poder entrar en el portal. La situación cada dia se me hacía mas cuesta arriba, amen de dejarlo todo sucio, he soportado sus porros, sus motos, sus grafitis, sus cenizas y sus miradas amenazantes, no tienen mas de 16 años y son del barrio, a las niñas (las peores sin duda)las he visto salir muchos dias de los maristas y pasear con sus padres como angelitos... Me fui a quejar al ayuntamiento del distrito porque la situación se hacia insostenible y que me dijeron!! que no había hablado con ellos que eran niños, necesitaban sus putnos de reunión y tenían ese punto de rebeldía, en fin que era una intransigente. Me fui de allí humillada, le había explicado que tenían a mis vecinos atemorizados que a punto estuvieron de partirme la cara y que cada dia a la misma hora mi hija de 4 años veía como dicutía con los niñatos que no nos dejaban entrar en casa. Por supuesto era madre de hijos adolescentes y ella si los entendía. Cada dia rezo para no tener que llegar a esa clase de entendimiento con mis hijos......

JRoca_Font ha dit...

Gran post amb molta raó, les coses no arriben a aquests extrems per casualitat, també pot haver-hi mala sort però en un percentatge molt alt els pares han estat massa permissius.
Salut

Anònim ha dit...

No estic gens d'acord amb el que es desprèn d'aquest escrit d'avui. Es cert que hi ha molts nois i noies com els que descrius, però no tots són així perquè els seus pares els ho hagin consentit tot. Per altra banda, n'hi ha molts que són ben normals, però que per això mateix, passen desapercebuts.
Jo també tinc una filla adolescent i per sort, no em sento gens identificada amb aquesta descripció dels adolescents d'avui dia, ni amb la suposada "mala gestió" dels pares.

Anònim ha dit...

Avui, com et deus imaginar el que dius al comentari del blog no m'ha deixat indiferent, donat que a la meva feina, com ja saps,el tracte amb adolescents és diaria, i amb nois i noies com els que descrius, és veritat que afortunadament molts poden i saben per on anar, pero d'altres estan perduts i els hi cal ajuda. Dir que és molt important que ja de petits, tinguin referencies clares,es fan grans i de vegades és massa tard, cal parlar, escoltar, observar, no baixar la guardia, i deixar que l'escola ens acompanyi durant aquesta etapa, que és una bona font d'informació i formació.
La historia i el cas que expliques no és gens irreal, jo ho veig cada día al Hospital de Dia per a adolescents; de manera que el que si que afirmo es que tots els pares
fem una reflexió, i sobretot ESCOLTEM als fills, mestres, educadors...a mí m'ha servit com a mare i com a terapeuta.

Dolors Casanovas