16/1/08

Dimecres, 16 de gener de 2008
CONVERSES
Un petit de tres anys em diu:
- Saps què? Demà és el meu cumple
- Ah si? Que bé! I quants en fas?, li dic

Després d’un llarg silenci…
- Ara no me’n recordo..
- Quants en tens ara?, li pregunto

Torna el silenci...
- No me’n recordo...
- Apa seu que començarem la classe de Música.

Al cap d’una estona, a mitja cançó, torna cap a mi.
- Saps què? Demà no és el meu cumple. No me’n recordo quan és.
- Mira, ja n’hi ha prou. Si no m’escoltes tampoc te’n recordaràs de la cançó que estem aprenent.
- Si que me’n recordo
- Ah si? Quina cançó és?

Llarg silenci...
- “Martí, el Dofí"! Em diu tot rialler i amb cara de triomf

Quina sort que tenen en recordar més fàcilment les cançons que la seva edat, he pensat. Això sí que és prioritzar amb simplicitat.
Els meus pensaments entraven perillosament en el món filosòfic quan el soroll de la classe m’ha fet tornar a la realitat. Els he fet callar.
He tornat a engegar el CD mentre intentava recordar quina cançó estava ensenyant, al mateix moment que jo si que recordava perfectament la meva edat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

jajajajaj els nens son genials!!!
Mireia

Anònim ha dit...

És ben cert, que jo també recordo perfectament l'edat que tinc, i cada vegada més sovint...

També és veritat que cada època de la nostra vida està marcada per una cançó, o una música, o un grup musical en concret.De la meva infantesa recordo 'tengo una muñeca vestida de azul...', el cocherito leré..',de la meva adolescència Take That, Mecano i ara en la meva etapa d'adulta podría dir que m'agraden els mateixos grups que abans, tot just després d'haver tornat; i que continuo cantant les mateixes cançons, i unes altres que ells m'han ensenyat,als meus fills.
No és curiós??
Laia