7/11/07

Dimarts, 6 de novembre de 2007
EDUCACIÓ DIA A DIA
A vegades perdem el nord. L’hem perdut tant que necessitem que una mena de Mary Poppins (digueu-li súper nany) ens faci entrar en raó, tot recordant que les normes, el sentit comú, la disciplina i els valors han de tornar a les nostres cases i a les nostres escoles.
Em considero una mestra amb facilitat per mantenir l’ordre a l’escola. Els meus alumnes callen quan endevinen, a través del vidre, que estic al passadís; fan silenci només veure’m entrar a la classe; obeeixen als pares quan em troben pel carrer i estan fent una malifeta...
Reivindico fermament el model d’autoritat a l’escola, ja que aquest és compatible amb la bona entesa i la comunicació amb els alumnes.
Us posaré un exemple entenedor:
Ell és un belluguet, molt belluguet. No calla. Malgrat tot no li deixo passar ni una a la classe. No li agrada esperar el torn per parlar però cal que ho faci. Vol ser el primer, però a vegades a d’aprendre a ser el segon o el tercer. Reclama l’atenció sovint.
Amb aquesta descripció segur que molts de vosaltres heu endevinat el perfil del vostre fill. No esteu equivocats. És el vostre fill o filla.
A l’escola continua sent un belluguet però intenta seure. Espera el seu torn. Està aprenent a compartir, a ser educat, i sobretot està aprenent a viure en societat sense crear conflicte. Reconeixeu aquest nen? També és el vostre fill o filla.
La diferència que hi ha entre un i l’altre és la disciplina i l’educació en valors, i saber quan no hem de cedir.
Treballeu cada dia en l’educació, no us canseu, no us torneu còmodes, no cediu als capricis fàcils i gratuïts.
Teniu por de perdre el seu amor, la seva estimació? No patiu. Com més clara sigui la vostra línia educativa i de principis més us estimaran i us respectaran... i tindran l’espontaneïtat de portar-te un dibuix, un regalet, donar-te una abraçada i portar-se com a reis a la classe.
Privilegi? No us ho penseu, tan sols és el treball diari, la coherència i els valors de sempre.

6 comentaris:

Joanna ha dit...

El teu comenentari es del tot correcte a nivell de escola i de directrius de la mateixa, però si et posses en el paper de mare/pare ja no es tan fàcil... a l'escola hi son al teu terreny, però tan aviat arriven a casa es senten més confiats i més forts. La nostre obligació com a pares es donar estima als nostres fills i confiança en ells mateixos. De vegades es molt dur deixar el teu fill/a a l'habitació plorant per una "marranada" que per nosaltres no te sentit, qué hem de fer? Els abraçem i els intentem consolar? (llavors ja han captat la nostre atenció i ho poden repetir) o els deixem sols i esperem que passi?(potser que en aquell moment per ells sigui important trobar el recolçament dels pares..).
Les directius a casa, com tu bé saps, no son tan fàcils quan estàs tant implicat!

JORDI MARTINEZ ha dit...

Estic d'acord amb la Joanna, imposar disciplina i ordre a l'escola és molt més fàcil que a casa, ells són conscients d'on estan en cada moment i de les normes que hi han establertes en cada lloc. A casa no es pot ser tan rígid com a l'escola, els pares estem per ensenyar, però també per donar carinyo i amor als nostres fills i nosaltres comptem amb el factor afectiu que moltes vegades fa que ens deixem "prendre el pél" pels nostres fills, els mestres i en el teu cas la directora de l'escola, per molt que s'estimi als seus alumnes li es molt més fàcil renyar a un nen o inclus castigar-lo per imposar una norma, que no pas els propis pares.

Berenguer ha dit...

Doncs jo no estic d'acord amb la Joanna i el Jordi. Crec que ser ferm vol dir estimar, també, i que això, que no és fàcil, es pot fer a casa. Malgrat que a casa, d'acord, es donen condicions més difícils que a l'escola. Ser ferm no vol dir, naturalment, maltractar, ni menysprear, sinó seguir una línia de coherència amb les decisions que prens, i de sentit comú. No instal·lar-se en la comoditat, posar els límits que s'estableixin com a raonables en cada família.

El problema és que la raonabilitat o el sentit comú s'han d'establir cada vegada, cada vegada que ens posen a prova. I és clar, cansa.

El problema (i la sort!) és que afortunadament ja no ens movem en els esquemes rígids d'educació de fa anys. Era molt més fàcil ser rígid. Però ser ferm no vol dir ser rígid. No és el mateix ser un jonc que una paret de pedra.

Salutacions d'un discrepant...

Lourdes Borras ha dit...

Penso que en aquesta “pel•lícula” cadascú te el seu paper. El paper educatiu de l’escola és indiscutible però els pares hem de recordar que som els professors més importants en el dia a dia de la vida dels nostres fills.
A mi personalment no m’agrada imposar, castigar ni fer el paper de dolenta de la pel•lícula per fer-me respectar, prefereixo el diàleg, ensenyar a disculpar-se quan fa una cosa malament, ensenyar on son els límits, establir unes mínimes rutines i hàbits, uns horaris.
Tot i així, no existeixen els fills perfectes, ningú no els té, i els pares som persones amb limitacions però som imprescindibles en l’educació dels nostres fills.

belen ha dit...

buff..podriam parlar hores d'aquest tema...ojala els nens vinguessin amb un llibre d'instruccions oi?
Fem el que podem, es una de cal i una altra de sorra...hem de castigar les malifetes,enraonar i sobretot premiar i felicitar les bones accions. No es gens fácil,sempre podem tindre un mal dia,estem cansats de la feina,els problemes..però intentem que els nostres fills puguin lo mitjor possible.

Anònim ha dit...

És molt difícil saber en quin moment els hi has de parar els peus i si els hi has de permetre segons que, tot i així l'ajuda de l'escola i dels mestres, en particular, és molt bona.

laia

Dimarts, 17 d'octubre del 2017 COLORS Sense cap dubte el món és de color, si més no els nens i les nenes així ho han descobert avui. ...