13/11/07

Dimarts, 13 de novembre de 2007
L'OFICI DE SER PARES
Avui hem tingut la reunió de les famílies de la Classe dels Pollets.
La majoria d’ells novells en l’ofici de ser pares, tot i que he de reconèixer que mai deixem de ser aprenents.
Els observava a tots com escoltaven les explicacions de la Isabel. S’interessaven per saber quines rutines feien els seus fills i filles, quines eren les joguines més adients, les cançons que cantaven... tot era alegria i motivació.
Jo em preguntava: quan perden els pares aquest interès i aquesta il·lusió per dedicar temps als nens?
Dediquem hores als nostres nadons i després ens trobem que quan cal preguntar la lliçó, o les taules de multiplicar, o a mirar l’agenda CADA dia hem perdut les ganes i les forces.
Gastem massa energia al començament de ser pares i després ja estem cansats?
És més fàcil jugar a pilota que preguntar una lliçó? Evidentment que si.
Els nens entre 8 i 12 anys són els grans oblidats.
No són ja els nostres “bebès” i no ens donen els problemes dels adolescents.
No porten notes desastroses, ni es revelen massa en contra nostra.
No els hi donem una línia clara i acaben sense arrelar en els hàbits d’estudi i constància.
El camí és llarg, recordeu cada dia no caure en el cansament i en la llei del mínim esforç donant-los totes aquelles coses que, precisament, no requereixen esforç.

5 comentaris:

Lourdes Borras ha dit...

Jo també penso que l'interès i la il•lusió per dedicar-nos als nostres fills no l’hem de perdre mai tinguin l’edat que tinguin. Es tracta de ser responsables, generosos i cuidar dia a dia la relació amb els nostres fills i filles igual que fem amb la nostra parella, amb la família, amb els amics, amb la feina.

BELEN ha dit...

Amb va agradar i sorpendre molt totes les cosses que fan el pollets. Com mare veig dia a dia els progresos que fa l'Enric i ahir sapiguen les seves rutines entenc moltes de les coses que ens fa a casa. Nosaltres tenim paciéncia,però deu n`hi do de l'Isabel i a la Marta, Felicitats x la vostre feina.
Ah! Sapigueu que ahir al vespre amb va dir vermell i va senyalar un tambor de aquest color.

Anònim ha dit...

És veritat que a aquesta edat les coses en les que has d'estar per ells són més "feixugues": l'hem d'ensenyar a ser reponsable amb els deures, a tenir constància amb l'estudi, l' has d'ajudar quan està estudiant i no entén el que ha de dir i et pregunta constantment com pot canviar aquella frasse que no li surt per dir-la d'una altra manera, li has de preguntar la lliçó i has de respondra-li a preguntes que abans no feia, de forma que ella et pugui entendre bé. I de vegades se li ha d'insistir en tot això perquè no deixa de ser una nena i depèn del dia se li fa una mica costa amunt. Peró, al menys en el meu cas, la majoria de les vegades, tota aquesta insistència es veu molt recompensada.
Cristina

Anònim ha dit...

Espero que quan als meus fills arribin a aquesta edat,algú em recordi aquest post.
Laia

Iolanda Rodriguez ha dit...

Em va emocionar molt assitir a la primera reunio de la nostra nena Elena, ja voliem demanar una visita amb la senyoreta i tot!!;

teniem una gran necesitat de saber que era el que feia la petita a classe, per poder, arrel d'aixo fer-nos una compossicio i començar tambe amb rutines a casa similars o complementaries, per sopossat, ens hem inspirat molt en les vostres "técniques" o.. millor "táctiques??"", bé, ha sigut un exit!! tot i que no vam parlar llarga estona ni es va individualitzar, va ser enriquidor i sobretot molt tendre, jo m´emociono moltissim amb tot el que toca a l'Elena, i fins i tot en Babu em va arrivar!!, també m'ha arrivat la reflexio de quan es el moment que baixem la guardia amb el petits.. clar, quan comencem a no veurel's tant petits, ..... Pero, no deien les nostres avies que nosaltres seriem sempre els seus petits encara que tinguessim 60 anys??? a mi quan em deia aixo la Yaya em semblaba que sempre seria petita, perque 60 anys son una eternitat als ulls d' un nen!!!, aixi doncs, hem de fer com les yayes i aixi sempre estarem per ells ja que sempre seran "els nostres petits". Penso que ara hi ha molta informacio i tendencies molt noves per criar als nostres fills i potser el que hauriem de fer es mirar una mica enrera i recuperar coses de la forma de criar que es tenien fa anys, pot ser que tanta informacio ens facin fixar massa en l'arbre i no ens deixin veure el bosc??

Dilluns, 4 de desembre del 2017 ALMA Té vuit anys. Avui ha entrat a l’escola i tot just la he vist li dic: -Ohhhh que bonica que ...