8/11/07

Dijous, 8 de novembre de 2007
RUBÉN
Camino tranquil·lament pel carrer, és tard i ja és fosc.
Em criden des d’una moto, em giro i veig un motorista, que tot treient-se el casc ve directament cap a mi. No sé si començar a córrer o a cridar, però com que m’ha cridat pel meu nom penso que em deu conèixer. El meu cap pensa ràpidament mentre intento esbrinar qui és.
Em saluda efusivament i de sobte reconec, en la seva cara contenta de veure’m, a un ex-alumne.
Era un trastet simpàtic, bon nen, però va ser impossible que agafés un llibre per estudiar.
Quan va arribar a l’escola, deuria tenir uns 8 anys, i al veure que jo feia l’entrada i la sortida em cridava: Portera! Portera! Li vaig explicar que jo era la Senyoreta, per tant llavors em deia: Senyoreta portera!
Poc temps després va descobrir que jo era la Directora per tant vaig passar a ser la Senyoreta Directora; vaig desistir en dir-li res més i sempre més em va cridar així.
Tot i que avui m’ha cridat pel meu nom, a mitja conversa ha tingut l’espontaneïtat de dir-me: quina il·lusió em fa tornar-te a veure, Directora!
M’ha explicat que és cuiner en un Restaurant de la Diagonal, s’ha comprat un pis i està estalviant per comprar-se un cotxe... res malament per un noi amb dificultats d’aprenentatge, però treballador i amb uns pares que sempre van col·laborar conjuntament amb l’escola.
Recordeu que en un post us vaig animar a col·leccionar moments amb els vostres fills?
Jo tinc la satisfacció de també col·leccionar moments amb alumnes i aquest ha estat un d’aquests moments.

3 comentaris:

una lingüista elitista ha dit...

Aquests moments sempre són una alegria... És una recompensa a la dedicació dels mestres: per molts anys!

Anònim ha dit...

recordo que fa uns quants mesos vaig trobar-me amb la meva profesora de matemàtiques de quan jo estudiava EGB. vaig camviar de cole quan anava a sisé i fins llavors las mates no havien estat mai el meu fort. recordo que la meva mare va anar la primera setmana de curs a parlar amb la tutora i amb la profesora de mates que es deia mariví. li va comenta que era molt bona estudiant però que las mates no sabia perquè no hi havia manera no suspenia però comparat amb altres asignatures em costavan molt. la senyoreta mariví li va dir, no es preocupi senyora però aconseguiré que a la seva filla li acabin agradan, segons ella si a les altres asignatures jo era una bona estudiant no era un problema principalment meu . recordo que ademès dels deures habituals que emviava a casa per fer, a mi em feia fer cuaderns rubio (suposo que sabreu quins son) i haig de dir que va ser una senyoreta molt dura però que amb ella vaig apendre molt i el més important de tot és que no sols va conseguir que m'agredesin las mates sino que avuí dia la meva feina principal són els números i és fantàstic. no haig de dir que em va fer molta alegria veura-la i a ella li va agradar molt saber que havia contribuit a la meva felicitat. suposo que la gran recompensa de tots els mestres és que els seus alumnes els recordin de bon grat.
francesca

Carme Fortià ha dit...

sempre és agradable retrobar-se amb cares del passat, i més si són cares a qui potser els has pogut transmetre moments d'una vida!

fa relativament poc em vaig trobar la que fou la meva tutora d'EGB, i encara somric, alegrament quan veig aquella persona que tant em va mostrar!

Dimarts, 17 d'octubre del 2017 COLORS Sense cap dubte el món és de color, si més no els nens i les nenes així ho han descobert avui. ...