Dimecres, 19 de setembre de 2007
TRANS-ÓPERA
Els que em seguiu en el blog ja coneixeu la meva mania de que els nens aprenguin a escoltar tot tipus de música, arribin a tenir criteri sobre la que més els hi agrada i tinguin la valentia de no avergonyir-se pel fet de què els hi agradi la música clàssica, cosa que a vegades costa de reconèixer davant els altres companys.
Els meus alumnes em porten sovint CD’s per escoltar i sempre intento aconseguir uns minuts de la classe per compartir amb tots ells la música que ha portat el company. Els que l’han portat es senten protagonistes i em facilita la feina d’aconseguir que s’interessin en buscar músiques de manera voluntària.
El fet és que avui m’han portat un CD de TransÓpera (és una música eclèctica que fusiona la música barroca i el jazz amb ritmes electrònics), força complicada d’escoltar, sobretot per a nens i nenes de 4rt., però això no m’importa massa, jo vull aconseguir que les seves oïdes s’acostumin a escoltar de tot.
Després del desconcert inicial i els somriures en sentir la veu poderosa de la soprano barrejada amb la música electrònica, els he deixat opinar i xerrar entre ells.
Quan ja estava a la porta per marxar una nena, (9 anys) ve i em diu molt seriosa i amb tota la naturalitat del món (transcric gairebé literal): - mira senyoreta, aquesta música no es pot comparar amb l’òpera tradicional. A mi m’agrada escoltar un altre tipus de soprano, sobretot si canten en italià, que tu sempre dius que és l’idioma de la música. Aquestes coses tan modernes no tenen mai èxit.
M’he quedat muda d’admiració i només he encertat a dir-li: - ja ho crec, tens molta raó.
Sóc la seva mestra de música des de que tenia 5 anys... quan els meus alumnes em donen aquestes opinions són injeccions de moral que em recorden la satisfacció diària de ser mestra.