Dilluns, 30 d’abril de 2007
MSTISLAV ROSTROPÓVICH
La mort del violoncel·lista i Director d’orquestra Rostropovich em va saber molt de greu.
Hi ha personatges que no saps ben bé perquè et transmeten bones vibracions, simpatia i bon rotllo, que dirien els meus alumnes.
A part de ser considerat un dels millors violoncel·listes del món era un gran defensor de la democràcia i de la llibertat fet que li va provocar que hagués d’exiliar-se.
La primera vegada que vaig sentir a Rostropovich va ser quan es va posar a tocar davant de les runes del que quedava del mur de Berlín. Aquell home tranquil, amb cara d’avi carinyós i aparentment fràgil, tenia unes mans àgils i brillants quan les passava per damunt del violoncel. Sentir aquelles notes magistrals davant del mur destrossat em va impactar molt.
Vaig tenir el plaer de saludar-lo el dia de la inauguració de la Vil·la Casals de Sant Salvador, al Vendrell. Com si d’un cantant de rock o un actor de Hollywood es tractés em vaig acostar fins a ell amb la meva filla, que llavors deuria tenir uns 10 ó 11 anys. Deuria veure la nostra emoció ja que va venir a saludar-nos, tot deixant la comitiva que l’acompanyava que era la dona de Pau Casals, El Rei Joan Carles i la Reina Sofia. Amb molta naturalitat li va fer un petó a la nena mentre que jo li deia que estava coneixent al millor violoncel·lista del món. Sempre els hi explico aquestes anècdotes als meus alumnes amb l’esperança de que, amb els temps, les recordin i així vagin adquirint coneixements que d’altra manera desconeixerien.
Crec que va ser Einstein qui va dir que la cultura és allò que queda quan hem oblidat tot el vam aprendre a l’escola, jo afegiria que la cultura és quan oblidem el que hem après de memòria, el que ens queda és el que ens transmet un mestre quan ens explica allò que estima.