19/4/07

Dijous, 18 d’abril de 2007
NO VULL SORTIR AL PATI
Hi ha coses, en el món de l’ensenyament, que no canvien mai, per molt que ens semblin obsoletes ja que ens recorden les escoles franquistes i repressives de l’època, però que caldria recuperar sense por a ser tractats com a passats de moda.
No tenim més remei que fer aprendre les taules de multiplicar de memòria, i les preposicions i, sobretot, els verbs.
Els temps verbals acompanyen als nens des de 5è de Primària fins a 2n d’ESO. de manera regular i per saber-los hem de posar en marxa la memòria, que mai està de més treballar-la a fons. Aquest esforç que han de fer ens costa molt d’aconseguir, últimament ens hem adonat que fan els deures ja que és un hàbit que tenen molt assolit, però, en canvi, no estudien.
Després de varis controls, amb resultats desastrosos, hem anat posant mesures per fer-los aprendre els verbs (de fet el que volem aconseguir és la disciplina i la rutina de l’estudi diari) i cal dir que l’èxit ha anat augmentat poc a poc.
A l’Helena (recordeu que és la nostra alumna tipus per no vulnerar la intimitat de ningú) els verbs se li resisteixen especialment. No hi ha manera que els aprengui i ja ho havíem provat tot. He explicat la situació a la família i avui hem descobert el que passava: ni els copia ni els aprèn perquè no vol sortir al pati, li agrada quedar-se còmodament a la classe amb la mestra de guàrdia i anar acabant la feina que no ha fet... ara resultarà que caldrà castigar-la fent-la sortir al pati... avui quan l’han enviada al pati ha fet molt mala cara... hi ha dies que no entenc res de res.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

El meu fill,de vegades es queda a l'hora del pati del menjador, marxa a la biblioteca i aprofita per fer els deures, o això es el que explica...

Anònim ha dit...

Curiós. Cada nen és un mòn, ja ho diuen,i és veritat. Al nèixer el segón fill, pensava que tot seria més fàcil; havia agafat els "truquets" de motivació a la nena i vaig pensar en aplicar tot allò que jo veia que tenia resultats positius, però no va resultar. Vaig voler saltar sense adonar-me el pas de conèixer el caràcter del petit; ara ja ens entenem molt bé (nomès té 2 anys), i jo ja he deixat, per fi, de comparar-los.