Dimarts, 15 de febrer de 2011
PINTANT I ESCOLTANT
Grans artistes fent un dibuix lliure.
La dificultat consisteix en prémer ben fort la cera al paper i utilitzar el màxim de colors possibles.


Gran músics coneixent el triangle mentre sona de fons “El Danubi Blau”.



Pintem, toquem i escoltem.

Dilluns, 14 de febrer de 2011
MÀSCARES

Si una cosa és divertida i al mateix moment impressiona és fer una màscara de la teva cara amb benes de guix.
Això és el que han fet avui el grup de manualitats.
Imagineu que et posen tota la cara amb benes mullades, fredes i que de mica en mica el guix es va secant i comença a tibar.
Val a dir que aquestes agosarades artistes han estat molt valentes i han fet unes màscares impressionats però... espereu a veure-les pintades.
Quan les tinguin acabades us ensenyarem el resultat, quedareu impressionats.
De moment ho han passat genial, tot i estar una mica espantades.
Feia gràcia quan anaven dient:
- Marta, tu també has fet màscares a la teva cara?
- Siiiiiiiiiiiii, quan era petita m’agradava molt fer-ho,
- No es quedarà enganxat això, oi?
- Si es queda enganxat què passa?

No patiu. Totes les nenes tenen la cara sencera i les màscares s’estan assecant. Pintades seran espectaculars.

Setè cap de setmana de 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA
Simpàtica reflexió de com anar superant els problemes dia dia, un darrere l'altre.

Divendres, 11 de febrer de 2011
CARNAVAL
S’acosta Carnaval i ja gairebé ho tenim tot a punt.
Tots amb la nostra disfressa, jo la primera, anirem a la Rua el divendres, 4 de març.
Quina serà la nostra disfressa aquest any?
S’accepten apostes. Qui ho encerti tindrà l’honor de portar el nostre Carnestoltes.

Dijous, 10 de febrer de 2011
MÀGIA
- Què esteu fent?
- Màgia!!!
- Com? Què voleu dir?
- Mira... pleguem un paper, el retallem per les puntetes, el despleguem i ... mira que surt!!!
- Ohhhh que bonic que us queda.
- Ens fas fotos?
- I tant!!!
- Ho fem bé, oi?, ens ha quedat molt bonic. És MÀGIA.

El més bonic és tenir 5 anys i meravellar-se tot retallant un paper i fent una composició.
Però encara és més bonic tenir bastants anys més i seguir meravellant-se davant la màgia quotidiana i senzilla.
La màgia m’entusiasma i em fascina. Ells em donen màgia i jo m’alimento d’ella.
La màgia és força, és il•lusió. Amb ella em moc i sóc capaç de moure muntanyes.
Màgia és saber fer gran una cosa petita. És el plaer d’aconseguir un somriure. Màgia és sentir-se bé malgrat estar al mig d’una turmenta o a ple sol.
La màgia són ells, sou vosaltres, ets tu.

Dimecres, 9 de febrer de 2011
EXÀMENS AL SETEMBRE
La Consellera Rigau té intenció de introduir de nou l’examen de recuperació del setembre.
El reforç a l’estiu, diu, és un element clau contra el fracàs escolar.
Jo penso que més aviat és un pedaç. Recuperar uns quants nens en aquesta segona oportunitat incrementarà l’estadística d’aprovats però el que realment interessa és saber si aquests nens superen així els coneixements que cal tenir i fa canviar els hàbits escolars.
Si no s’estudia durant el curs difícilment es farà a l’estiu quan tothom està més relaxat, la gent fa vacances i les rutines familiars canvien.
Tothom necessita vacances i recuperar energies. Els nens i nenes amb dificultats d’aprenentatge i que s’hagin d’examinar al setembre no pararan mai. Aniran els 12 mesos de l’any amb els llibres a sobre, amb un munt de deures i avorrint l’estudi a tothora.
Tindran ànims d’estudiar si no ho han fet quan les classes seguien el seu curs normal?
Si amb el mestre davant no han aprovat els exàmens, sols a casa, entendran els conceptes?
Caldrà que les famílies paguin professors particulars?
Fent una altra lectura me n’adono que potser recordar als estudiants que si no aproven no tindran vacances i es passaran l’estiu amb llibres de text i deures farà que alguns reaccionin i treballin.
També és possible que els pares pateixin davant la possibilitat de quedar-se ells sense vacances i d’aquesta manera s’impliquin més amb els resultats acadèmics durant el curs.
Sigui com sigui no ho veig clar i caldrà veure, el curs vinent, que passa. De tota manera a la nostra escola no ens toca d’aprop, perquè aquesta reforma no inclou als nens de Primària.

Dimarts, 8 de febrer de 2011
COMPLICITAT
Una de les diversions d’aquests petits "Peixos" és cridar-me divertits, quan em veuen amb la càmera, i amagar-se a la caseta o a la “cova” del pati.
D’aquí quatre dies ens barallarem plegats per que estudiïn, facin deures, es comportin i siguin responsables i honestos. De moment gaudim el moment i em dediquen aquests somriures còmplices que tant m’agraden.

Dilluns, 7 de gener de 2011
TREBALLEM EN SILENCI
Així de treballadors estan els nostres nens i nenes, concentrats i fent la feina ben feta.




Hàbits essencials d’aconseguir de ben petits.
Aquest ambient de treball cal fomentar-lo també a casa quan fan els deures.
Els nens han de tenir un espai propi.
Una taula neta de papers i sense joguines. Una bona llum i el màxim de silenci possible. Cal que la televisió estigui tancada quan es fan els deures i s’estudia la lliçó.
Reviseu cada dia els seus deures i les agendes.
Preguntar la lliçó és una bona manera de crear vincles i ampliar els coneixements que han adquirit a l’escola.
Aquests hàbits seran molt útils al llarg de tots els seus estudis posteriors però si no els adquireixen a Infantil i al començament de la Primària més tard tot es complica.

Sisè cap de setmana del 2011
COMPARTIM HISTÒRIES I REFLEXIONS, CONTES I CANÇONS
Tot i que el conte d’avui parla de compartir una Coca-cola, (de fet jo no tinc res en contra d’aquesta multinacional i en sóc consumidora habitual) i que el grup que en va escriure la versió original és Oasis i són un parell de germans irrespectuosos, insolents, descarats i amb poca educació, he de reconèixer que la cançó és molt bona.
El missatge que han posat en el vídeo, que no és la lletra de la cançó, m’agrada molt.
Per això aquest cap de setmana és el que vull compartir amb vosaltres.

Dijous, 3 de febrer de 2011
CONCEPTES, PROCEDIMENTS I ACTITUDS
Aquesta setmana ha estat "setmana de despatx". Això vol dir que he passat més temps al despatx amb reunions, entrevistes, ordinador i burocràcia que dins les aules. Quan passa això el blog se’n ressent i el meu estat anímic també.
Ahir un pare em preguntava perquè calia recitar les taules de multiplicar i donar tanta importància a l’operativa. Ho trobava una pèrdua de temps i una feina inútil quan d’aquí molt poc el seu fill agafarà una calculadora per multiplicar tot i que serà capaç de fer una llarga equació i un logaritme neperià.
Vaig pensar que potser la resposta podia interessar a molts de vosaltres.
Cal aprendre a sumar, a restar i les taules de multiplicar perquè el que de veritat interessa és el procediment.
Si volem que els nens sàpiguen fer coses en un futur cal treballar els procediments, és a dir, la manera de fer les coses.
Un procediment és un conjunt d’accions ordenades i orientades cap a una meta a aconseguir.
Amb l’aprenentatge de procediments aconseguim que els nens aprenguin a fer coses quotidianes, senzilles, inútils potser, importants segons com es miri i necessàries per la seva educació integral. El nen, i tots nosaltres, oblidarà les taules, les poesies, els noms dels rius, les característiques dels minerals i els valors de les notes musicals de ben segur però l’esforç, el treball, l’ús de la memòria, la rutina, l’ordre i el procés d’aprenentatge quedarà gravat i això és el que volem aconseguir.
No hem d’oblidar que cal treballar de la mateixa manera el concepte, el procediment i l’actitud.
Per exemple, el concepte és aprendre les lletres, el procediment és saber ajuntar-les per formar paraules amb sentit i entendre el que llegim, l’actitud és estimar la lectura, tenir cura dels llibres i ser respectuós i tenir una gran admiració pels nous coneixements que ens poden donar els llibres.
Cal aprendre les taules, cal repetir-les de memòria, cal preguntar-les a diari, cal copiar-les si no les saben... i cal fer tot això perquè els nens d’infantil i primària estan en un procés d’aprenentatge on tan important és repetir les coses com intentar tirar amb una pilota peces de fusta.
Esforç, repetició i treball amb això aconseguirem disciplina, recursos i resultats. És així de senzill. És així de complicat.
Però per guanyar només conec una paraula: esforç.

Dilluns, 31 de gener de 2011
LLEGIR EN VEU ALTA I ESCOLTAR
Aquests dies de moltes visites per informar a famílies que el curs vinent començaran l’escolarització dels seus fills, reflexionava sobre les pedagogies de moda.
L’ensenyament és massa seriós i important com basar-se en noves corrents que no fan res més que moure’ns a tots plegats de manera capritxosa.
Hi ha coses que per molts anys que passin no han de canviar: memoritzar, aprendre a llegir coneixent les síl•labes, estudiar fent colzes, llegir amb veu alta, recitar les taules de multiplicar, fer deures i recordar que les coses s’aconsegueixen amb constància i disciplina són importants i cal tenir-les en compte.
Jo entenc l’ensenyament i l’aprenentatge com un llarg camí d’esforç. Si algú coneix un altre sistema que funcioni, que no sigui una utopia bonica i que doni resultats, estaré encantada en escoltar i aprendre.
A les escoles darrerament s’ha perdut l’hàbit de llegir en veu alta. És un recurs didàctic obsolet en les pedagogies de moda però jo penso que és imprescindible.
Nosaltres encara ho fem.
Llegir en veu alta ens dóna la possibilitat d’escoltar-nos, d’estar atents, de respectar el silenci, de tenir paciència amb qui llegeix lentament i, fins i tot, d’avorrir-nos. Sobre l’avorriment dels nens en parlaré un altre dia ja que penso que els nostres nens actualment s’avorreixen poc.
Escoltar és complicat, no ho sabem fer, i fer aquest exercici a les aules pot ser molt interessant.
Les noves generacions escolten poc i això ho hem de treballar, estigui o no de moda.
Recuperem l’hàbit de llegir en veu alta. Llegiu contes als nens però feu també que ells us els llegeixin, us adonareu amb quina facilitat us distraieu i ben aviat desconnecteu. L’esforç d’escoltar ens costa a tots.

Us convido a escoltar aquest meravellós, increible, preciós i únic poema de Salvador Espriu

Cinquè cap de setmana del 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA

Divendres, 28 de gener de 2011
INFLUÈNCIES DEL FUTBOL A TOTA HORA
Entro a la Classe de P5 per fer Música.
- Bon dia!
- Srta, una cosa: ja sé que vol dir que siguis Directora!. Em diu un petit
- Primer Bon dia!
- És que ja sé que vol dir!. Insisteix.
Intrigada en sentir la seva explicació li dic:
- A veure... explica’m què vol dir
- Ets com el Sandro Rosell!!! Però en comptes d’estar al barça estàs a l’Escola del Carme!

Li vull explicar que hi ha més d’una diferència important en aquesta comparació però em mira tan content que decideixo dir-li:
- Més o menys...

Fem la classe i en un moment comento que pel dia de la seva Graduació han de venir molt molt mudats.
- Què vol dir anar mudats? Pregunta un nen
- Jo ho sé, jo ho sé... respon entusiasmat el “futbolista” d’abans
- Doncs va, explica que vol dir
- Saps com van vestits els jugadors del barça quan els hi donen un premi??? Dons això és anar mudats!

Una nena espantada em diu:
- Amb corbata haurem de venir?
- Noooooo ens posarem un bonic vestit!!! Li dic per calmar-la
- Aahhhhhhhhhh

Dimecres, 26 de gener de 2011
MAL HUMOR
Avui hem fet la reunió informativa de la ESO pels pares i mares de 6è.
Acostumo a tenir un estat d’ànim molt animat, molt positiu i sempre optimista. Els problemes no m’angoixen més del necessari, si més no sempre intento que sigui així.
No tinc alts i baixos existencials i oblido molt fàcilment els moments negatius i les males experiències. El fet d’oblidar amb tanta facilitat no sé mai si és un avantatge o un inconvenient.
Poques coses, molt poques coses, em posen de mal humor però he de confessar que la reunió de 6è per informar sobre la ESO em posa de MOLT MAL HUMOR.
Aquesta reunió ens apropa al fet de que una etapa acaba.
Si les famílies que marxen deixen un germà a l’escola no passa res, però el fet d’acabar del tot amb moltes d’elles m’entristeix.
No puc evitar mirar-los i recordar el dia que els vaig conèixer. Això és un fet curiós. No sé per què però de la majoria de vosaltres recordo el dia que us vaig conèixer, el dia que vau venir per primer cop a matricular o la primera entrevista formal que vam tenir.
Avui us ho recordava a alguns de vosaltres i he notat com s’entelaven els ulls i se’ns feia un nus a la gola, oi?
Tinc un conte preciós que em va enviar un de vosaltres i que us explicaré aquest proper cap de setmana. Compara la vida amb un viatge amb tren. Uns baixeu del tren, altres continueu i per sort altres veniu amb noves il•lusions. Cal fer que tots tinguem cabuda.
Carpe diem.
Si més no demà tornarà a sortir el sol.

Dilluns, 24 de gener de 2011

XERRADA SOBRE ENERGIA I CONSUM RESPONSABLE

Els de 5è han tingut una xerrada sobre energia i ells han escrit l'entrada d'avui:

Avui els de 5è hem rebut la visita de la M. Antònia, una noia que treballa a Gas Natural i que ha estudiat Ciències Ambientals.

Ens ha explicat que era l'energia i els diferents tipus que hi ha. Algunes ja les coneixiem però d'altres com la geotèrmica no.

Hem après que totes provenen de la natura i que hi ha de renovable i d'altres que no, per això hem de procurar no malgastar-les.

Ens ha sorprès que nosaltres en produim i en gastem, fins i tot quan dormim.

Ha estat molt interessant.

Curs de 5è

Quart Cap de Setmana de Gener 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA
Aquest és un dels meus contes preferits.



Voy andando por un sendero. Dejo que mis pies me lleven. Mis ojos se posan en los árboles, en los pájaros, en las piedras.
En el horizonte se recorta la silueta de una ciudad. Agudizo la mirada para distinguirla bien. Siento que la ciudad me atrae.
Sin saber cómo, me doy cuenta de que en esta ciudad puedo encontrar todo lo que deseo.
Todas mis metas, mis objetivos y mis logros. Mis ambiciones y mis sueños están en esa ciudad.
Lo que quiero conseguir, lo que necesito, lo que más me gustaría ser, aquello a lo que aspiro, lo que intento, por lo que trabajo, lo que siempre ambicioné, aquello que sería el mayor de mis éxitos. Todo eso está en esa ciudad.
Sin dudar, empiezo a caminar hacía ella.
Al poco de empezar a andar, el sendero se hace cuesta arriba. Me canso un poco, pero no importa. Sigo.
Diviso una sombra negra, más adelante en el camino. Al acercarme, veo que una enorme zanja impide mi paso.
Temo... Dudo.
Me enoja que mi meta no pueda conseguirse fácilmente. De todas maneras, decido saltar la zanja. retrocedo, tomo impulso y salto... Consigo pasarla. Me repongo y sigo caminando.
Unos metros más adelante, aparece otra zanja. Vuelvo a tomar carrera y también la salto.
Corro hacía la ciudad: el camino parece despejado.
Me sorprende un abismo que detiene mi camino. me detengo. Es imposible saltarlo. Veo que a un lado hay maderas, clavos y herramientas. Me doy cuenta de que están allí para construir un puente. Nunca he sido hábil con mis manos. Pienso renunciar.
Miro la meta que deseo... y resisto.
Empiezo a construir el puente. Pasan horas, días y meses. El puente está hecho. Emocionado, lo cruzo y al llegar al otro lado... descubro el muro.
Un gigantesco muro frío y húmedo rodea la ciudad de mis sueños. Me siento abatido.
Busco la manera de esquivar-lo. No hay forma. Debo escalarlo. La ciudad está tan cerca... No dejaré que el mur impida mi paso. Me propongo trepar. Descanso unos minutos y tomo aire.
De pronto veo, a un lado del camino, a un niño que me mira como si me conociera. Me sonríe con complicidad. me recuerda a mí mismo... cunado era niño.
Quizá por eso me animo a expresar en voz alta mi queja.
- ¿Por qué tantos obstáculos entre mi objetivo y yo?
El niño se encoge de hombros y me contesta:
- ¿Por qué me lo preguntas a mi?
LOS OBSTÁCULOS NO ESTABAN ANTES DE QUE TÚ LLEGARAS... LOS OBSTÁCULOS LOS TRAJISTE TÚ.

Dijous 20 de gener de 2011
UNA GRAN XERRADA

Avui han vingut a l’escola la Marta amb el seu gos Tenor i la Pepa amb l’Iwok.
Elles són dues persones cegues que ens han estat explicant com és el dia a dia d’una persona sense visió. Les dificultats i els inconvenients que es troben, el llenguatge Braille i a ensenyar-nos com treballa un gos guia.
Si dic que la xerrada ha estat interessant em quedo curta. Ha estat didàctica, emotiva, divertida, enriquidora i molt educativa.
Una de les frases que més m’ha cridat l’atenció és quan ens han dit que elles son cegues però no sordes.
La majoria de gent té tendència a agafar un cec del braç, sense avisar, per creuar un carrer. Abans de fer aquest gest cal preguntar si necessiten ajut ja que elles si que hi senten i parlen, i si ens acostem sense avisar el més segur és que els hi donem un espant.
Els hi ha mostrat el seus rellotges que parlen, el mòvil que els hi diu l’agenda en veu alta, l’ordinador que utilitzen i que avui ens podran llegir el blog. Com ho fan per menjar, per vestir-se, per orientar-se i per llegir, amb gran rapidessa, amb Braille.
La percepció que tenen dels colors i els recursos per tenir cura d’un nadó o d’un animal.
L’exhibició dels gossos ha estat impressionant.
Ens han explicat que mai s’han de tocar quan estan “treballant”.
La seva obediència ens ha deixat meravellats. Atenien les ordres, guiaven i salvaven els obtacles i no s’han mogut mentre feiem la xerrada.
Al final de tot els han deixat lliures que voltessin entre els nens, seguint l’ordre: aneu a jugar amb els nens.
Tots els tocaven i ells passejaven, joganers. Semblaven uns altres gossos. En aquell moment no estaven treballant i eren gossos “normals”.
Només ha calgut dos cops de mà de les seves mestresses que al moment han deixat de jugar i han corregut cap elles i de sobte tornaven a ser el gos guia a punt d’ajudar.
Francament, a hores d’ara, encara estem meravellats.
Moltes gràcies, Marta i Pepa, per la vostra visita. Sens dubte esperem que aviat ens tornem a VEURE.

Dimarts, 18 de gener de 2011
REFLEXIONEM
Fa estona que tinc el word obert, deu fer una mitja hora ben bona.
Tinc davant meu dos articles i intento decidir-me de quin us parlaré avui.
Les idees s’amuntonen dins el meu cervell. Avui he tingut un dia dur i espès i no encerto a enfilar els pensaments de manera clara i coherent.
Al final decideixo que vosaltres mateixos ordeneu les idees o, si més no, dediqueu una estona a la reflexió
Un dels articles ocupa una plana sencera d’un diari i parla de “Aprendre del desig”. Si l’hagués de resumir us diria que “aprendre del desig” vol dir que uns nens de tres anys fan a la seva escola el que volen, de la manera que volen, quan volen i on “els mestres no ensenyen, els nens aprenen”. Només amb aquesta frase podria escriure una setmana sencera.
Ara que, això si, cada matí porten a terme un “bon dia individualitzat”
Nosaltres el bon dia individualitzat l’hem fet sempre i no hem estat, per aquest motiu, notícia al diari.
L’altre article, signat per Leopoldo Abadia, diu així:
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos.
En muchas de mis conferencias siempre alguién me pregunta: "qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?"
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido:
"y a mí, qué me importa?!"
Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar , se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.
Pero qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro.
Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? Si no se lo podían imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales. Lo que por ahí se llama "buena gente".
Porque si son buena gente harán un mundo bueno.
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación:
que sepan distinguir el bien del mal,
que no digan que todo vale,
que piensen en los demás,
que sean generosos. . . .
En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar.
Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres.
Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado.
Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

Dilluns, 17 de gener de 2011
COLORS
Sempre em meravella el goig d’un nen davant d’una caixa de colors nova.
Els Reis han vingut carregats de mil joguines. Moltes d’elles ni les miraran, ni jugaran, ni tan sols les han demanat. Poques coses fascina tant a un nen com una caixa de colors.
A la classe de 1r els hi demanem cada any que els Reis els hi portin una caixa de colors i una de retoladors.
El dia que ho estrenen és un dia màgic.
Es miren les caixes uns als altres. Tots els colors tenen punta, no en falta cap i reposen en ordre meticulós.
Pintar amb colors de “fusta” és un privilegi per ells.
Des d’avui fins a final de curs cada vegada que els hi diem: “ja podeu pintar” ells pregunten entusiasmats: “amb colors de fusta?”
Pintar amb plastidecors és de nens petits.
Tot plegat no durarà massa temps així de nou. La punta es trenca, els colors es perden, la capsa és malmet però la il•lusió d’estrenar colors nous és una felicitat petita per aquests nens.
Moment curt però intens.
Al cap i a la fi tot és efímer, tant si és felicitat com tristesa.

Pensa que el teu futur és una aquarel•la i la teva vida la tela on pintar-la

3r Cap de setmana de gener 2011
EL CONTE DEL CAP DE SETMANA
Sense voler, el guerrer de la llum fa un pas en fals i cau a l'abisme.
Els fantasmes l'espanten, la solitud el turmenta. No es pensava que això li podia passar; però li ha passat. Envoltat per la foscor, es comunica amb el seu Mestre.

- Mestre, he caigut a l'abisme -diu- Les aigües són profundes i fosques.
- Recorda't d'una cosa -li respon el mestre-. El que ofega no és pas la capbussada sinó el fet de romandre sota l'aigua.

I el guerrer fa servir les seves forces per sortir de la situació en què es troba.
Paulo Coelho