16/4/11

TRADICIONS DE CASA NOSTRA

DIUMENGE DE RAMS
El diumenge de Rams es commemora l'entrada de Crist a Jerusalem amb un acte com és la benedicció dels rams, d'olivera o de llorer, les palmes i els palmons.

Les padrines compren els palmons i les palmes als seus fillols.
Els rams, palmes i palmons beneïts aquest dia es guarden a casa com a elements de protecció.
Abans es penjaven als balcons. Ara gairebé ningú ho fa.

Recordo l’últim any que vam anar a beneir amb la Marta, que sempre havia portat una bonica i enorme palma molt treballada, va voler anar amb palmó.
Amb la padrina vam anar al mercat del ram de Rambla Catalunya tal i com acostumàvem a fer i era tota una tradició.
Una volta per les parades fins que la nena s’enamorava de la palma més bonica que veia, i després anàvem a berenar.
Aquell any vam anar de parada en parada fins que va trobar el palmó més llarg.
La primera dificultat va estar entrar a la cafeteria amb aquell palmó però els problemes no havien fet res més que començar.
Vam berenar i quan estàvem a punt de cridar un taxi per tornar a casa ens vam adonar que portàvem aquell enorme palmó que no entrava en un cotxe.
Estàvem lluny de casa i tornar a peu era impensable.
La nena no volia sentir ni parlar de retornar el palmó que havia triat i canviar-lo per un que entrés dins el vehicle.
Vam anar a buscar el nostre cotxe i mentre el seu pare conduïa jo el portava agafat per fora, ja que més de la meitat sortia per la finestra.
Només pensàvem que si ens trobàvem amb un guàrdia urbà la multa seria segura però la Marta només pensava en que no se li trenqués el palmó.
Un cop a casa va caldre pujar-lo per les escales i tenir-lo a terra perquè tocava al sostre.
Contenta i il•lusionada el diumenge va agafar el seu palmó que tal i com no parava de dir “mama... serà el més alt de tots”.
Ja us imagineu que el palmó el va portar dos minuts perquè pesava i era tan alt que li feia contrapès i se li anava enrere i es va cansar de seguida.
Em va tocar carregar el palmó tot el matí.
Crec que no he tornar a anar a beneir des d’aquell any. No m’han quedat més ganes de fer-ho.
Potser aquest any m’animo i vaig a veure la processó de la Plaça Can Mantega que dóna la sensació que els personatges són els mateixos de tota la vida.


10 comentaris:

Pais secret ha dit...

Avui he entrat a l´esglèsia d´un poble blanc a la vora del mar.Prop de l´altar ja estaven preparats els rams per a demà, de llor i palma. No m´he pogut reprimir de tocar-los i olorar-los, em porta records de quan l´anava a beneir. Una parella de turistes estrangers m´han mirat encuriosits, com si creiessin que es tractava d´un ritual.Quan me n´anava he vist que feien fotos als rams.

Aquesta entrada teva m´ha fet somnriure i recordar les meves palmes. Bona Setmana Santa Montserrat!

Anònim ha dit...

Aquest any és el primer que els meus fills no han volgut ni palma ni palmó. Tinc una mica de nostàlgia. Sortirem a fer un passeig i així veurem l´ambient. Sí és veritat que a la Plaça Can Mantega el diumenge de rams sembla que el temps s´ha parat tant per la plaça en si mateixa com pel decorat de la processó.

Marta ha dit...

jejeje quins bons records!!! va ser tota una embarcada però que després va valdre la pena!!!

Anònim ha dit...

A nosaltres ens agrada seguir les tradiciones, com sempre a la plaça can mantega i despres tots junts a dinar a casa la iaia. Son tradicions que ens agrada seguir i aixi tambe fem familia.

Quina il·lusio tenen els nens amb les sevas palmes i palmons.
Es un dia per disfrutar.

Noelia Massagué.

Anònim ha dit...

Tenim nens de diferents edats i palmons de totes les mides, del més petitó fins a l'indomable. A Can Mantega els personatges són els de sempre. La meva iaia avui feia broma: fa 60 anys que vinc a beneir i sempre són els mateixos!!!

Anònim ha dit...

Nosaltres beneïm amb rames d'olivera, els rams s'adornen amb galetes, caramels, xocolates, que, mentre el mossèn va dient.. els nens van menjant. És tota una tradició adornar els rams i.. si les palmes pesen.. imagineu el que pesa un ram d'olivera i a més carregat?
Judit

Anònim ha dit...

Els meus germans i jo sempre hem anat a beneir a Can Mantega, i nosaltres hem seguit la tradició amb els nostres fills, així donçs, ahir com cada any vam anar a la plaça i com cada any va estar tot igual. Fa gràcia comprobar que hi ha coses que mai cambian, i també veure que tots els nens son igual de capritxosos amb les palmas i els palmons.
Francesca

Anònim ha dit...

M'agradat molt l'escrit perquè, a part de l'anecdota del super palmó de la Marta que és molt divertida, ho has escrit com a "mama Montserrat".
M'explico...molts cops oblidem que ets dona,amiga...a part de la directora de l'escola... I aquest escrit és com els que nosatres podem escriure en el blog sobre els nostres fills. Bè,jo no puc parlar del palmó del Marc d'aquest any ja que em va dir que no el volia. Nosaltres tambe anavem a Can Mantega.
Marta Sanromà.

Anònim ha dit...

Buenos días,

Nosotros somos también de costumbres y de tradiciones.
A mi me parece precioso el dia de ramos, me trae grandes recuerdos. Me acuerdo que mi madre ese día nos hacia estrenar vestidos, ropa de verano.

Este año no hemos ido a Can Mantega,y he de decir que desde que nacieron vamos siempre allí. Hemos ido a otra iglesia y a la Leyre le ha estrañado muy mucho que no habia escenificación como allí. Nos comentó muy seria que ella quiere volver a la suya el año próximo.

Buenas vacaciones a todos.

Nuria R. E.

Anònim ha dit...

Jajaja si es verdad! Los personajes no lo sé, pero los disfraces son los mismos seguro! Y alguien debería decirles que hicieran algo con la megafonía, porque si no te pones delante mismo, no se oye nada de nada. Pero aún así y todo yo no la cambiaría por ningún otro sitio. También soy persona de tradiciones.

"En Tierra Extraña"

Dilluns, 4 de desembre del 2017 ALMA Té vuit anys. Avui ha entrat a l’escola i tot just la he vist li dic: -Ohhhh que bonica que ...