6/4/11

Dimarts, 5 d'abril de 2011
VALOREM EL QUE TENIM
Estava escrivint un post sobre els psicòlegs quan m’han cridat que feien un programa a la televisió sobre autisme que de ben segur m’interessaria.
He deixat l’escrit a mitges i he anat a veure’l.
Ara he tornat a seure davant de l’ordinador i tinc el cor encongit i un nus a la gola.
He esborrat el post que tenia a mig fer per escriure aquest.
Els testimonis dels pares i mares m’ha impactat. He escoltat la lluita diària per que el teu fill t’abraci, entenguis el que et diu, sàpigues que vol i coneguis les coses que li agraden.
No saber si prefereix un color o altre, una llaminadura o altre i ni tan sols saber si és feliç ha de ser de les coses més dures que et poden passar a la vida.
En aquests moments qualsevol crítica a un psicòleg amb poca educació del post que havia començat, els comentaris gratuïts, malintencionats i amb ràbia, l’enveja i la falta de sentit de l’humor davant qualsevol broma em resulten d’una futilesa ridícula, ignorant i mediocre.
Els nostres problemes amb els nostres fills, els nostres alumnes, són que recordin dir bon dia a l’entrar, que facin els deures, que no oblidin l’agenda i que treguin bones notes.
Els que heu vist el programa entendreu el que intento transmetre.
Gaudiu del que teniu i assaboriu lentament els resultats que tenim.
Cada dia fem un pas endavant, n’hi ha que fan un pas un cop a l’any.

L'autisme
Els trastorns de l'espectre autista (TEA) són trastorns del neurodesenvolupament, crònics i que habitualment es detecten durant els primers 30 mesos de vida.

Els símptomes fonamentals són tres:

•alteracions de la comunicació,
•alteracions de les competències socials i de la imaginació,
•i un patró d'interessos i activitats molt restringit i estereotipat.
A més, s'observen sovint conductes anormals, com a moviments de balanceig i obsessions insòlites cap a alguns objectes o esdeveniments.

El nivell d'intel ligència de les persones afectades és molt variable, però la majoria (75%) presenten una deficiència mental associada de grau divers. La major part d'aquesta població requereix una gran ajuda durant tota la seva vida.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo vaig veure el programa i quan va acabar vaig anar a veure les meves filles i vaig passar uns minuts mirant-les i pensant que era molt afortunada.
Laura

Anònim ha dit...

Amb la frase que comences el post vem anar a dormir ahir. Durissim, sobretot el tema de l´expressió de sentiments...i encara un dels pares va dir que eren "afortunats" perquè hi havien nens amb problemes pitjors. Són d´admirar aquets pares, segurament si ens toquès no tindriem un altre que tirar endavant, però és realment important l´esforç, principalment emocional que fan, amb totes les renuncies que implica a la vida pròpia. Olga.

Anònim ha dit...

Sóc molt conscient de l’afortunada que sóc, del tresor tan gran que tinc. I no em canso de donar les gràcies.

Anònim ha dit...

Es molt difícil, i no puc imaginar la situació que viuen aquests pares, també ho he passat molt malament mirant aquest programa, tinguent en compte que no es un cas tan apartat com ens pensem. També ha sigut interessant la reacció dels pares uns amb una fortalesa admirable i altres que encara no han arribat a l'acceptacio, evidentment difícil.

Anònim ha dit...

Vaig veure el programa i realment va ser molt dur, per un moment vaig intentar imaginar que faria jo en el cas d'aquests pares, i realment no pots imaginar-t'ho. Suposo que al principi ha de costar molt acceptar-ho, després imagino que has de treure forces d'on sigui i tirar endevant. Al anar a dormir, quan vaig entrar a les habitacions a fer-lis un petó, els vaig mirar i vaig pensar quina sort que tenim. Aquests pares son admirables.
Francesca

Anònim ha dit...

Jo tambe vaig veure el programa i s'em van negar els ulls pensant que egoistes i tontos que som. No valorem moltes vegades,la gran sort que molts tenim. Jo tinc una amiga que la nena te l'edat del Marc i a l'any va tindre un vessament cerebral i pobreta,no ha quedat massa bé. Dons bè,moltes vegades quan m'enfado amb el Marc pels deures o perquè no es porta bè penso amb l'Olga,la meva amiga,i lo que donaria per enfadar-se amb la Julia per aquests motius.
L'altre tema que tambe van parlar en el programa es el patiment pensant que serà d'ells quan faltin els pares. Ha de ser un patiment horrible. Molta forÇa per tots aquests pares,que us puc assegurar per la meva amiga,que la tenen i és admirable l'esforÇ,dedicaciò i l'amor que els hi dediquen. Els grans problemes nostres que3den petits al costat dels d'ells.
Marta Sanromà.

Anònim ha dit...

tots els problemes que tenim, es fant petits al veura aquets pares com lluiten pels seus nens, i sempre acabo donan gracies a deu i demanan que l,angel de la guarda estigui sempre al seu costat. mayka

Anònim ha dit...

Si és que tot és relatiu ...

LluísR

Anònim ha dit...

Vaig veure el programa perque a més tinc una companya de feina amb qui tinc molt contacte diari que te un fill de 3-4a autista. Quan em parla del que aconsegueix amb el seu fill penso el molt afortunats que som els que tenim una criatura "normal" i el poc que a vegades ho valorem... Rosa B

Anònim ha dit...

I tant que hem de valorar el que tenim i donar gràcies per aquest nens i nenes sans que tenim.Jo ancara recordo amb molt de carinyo una de les époques més boniques de la meva vida, en aqueslls anys maravellosos jo treballava mentres estudiava en una escola, durant dos anys seguits vaig tenir la gran sort de treballar amb dues personetes molt especials, el Sergi i la Júlia, ell era defisien físic i ella tenia el Sindrome de Dawn.Em van ensenyar a valorar molts espectes de la vida, vaig creixer i vaig madurar molt cada dia era una experiéncia maravellosa, ells van fer que fos la persona que sóc ara. Recordo la tristesa d´aquells pares que no sabien com agrair tot el que feiem pels seus fills.Dono les gràcies al Sergi i a la Júlia per formar part de la meva vida per deixar que els estimes i per el seu amor incodicional cap a mi.Quan estava enbarassada de la Martina tenia tanta por, potser perque tenia molta informacio i havia viscut els problemes d´uns nens especials de molt aprop. Un petò molt gran per tots els nens i nenes especials...i un gran respecte per aquest pares, persones entregades, coratjoses i molt, molt valentes...
Mònica

Dilluns, 23 d'octubre de 2017 EDUQUEM AMB SENTIT COMÚ Interessant article a La Vanguardia. Crec que ens pot servir de reflexió C...