19/4/11

Dimarts, 9 d'abril de 2011
VACANCES?
Dimarts al migdia. Estem dinant en un bonic i acollidor restaurant.
Dinar fora és una de les meves debilitats. Sempre estic a punt per anar a provar qualsevol cuina. Tot m’agrada i no faig mai lleig a cap plat.
Gaudeixo de les meves vacances. De veritat que les necessitava.

Sona el telèfon.
Miro la pantalleta del mòbil i veig que és una de les mestres de l’escola.
- Déu meu! Ara què vol? Estic de vacances!
Decideixo no agafar-lo (ho sento Rosa), amb el beneplàcit dels meus comensals.

Sona un missatge.
- Perdoneu, però hauria de llegir-lo.
- Fes, fes... em diuen acostumats a aquestes interrupcions.
És un missatge de la Rosa. Com que no he contestat em diu que ja es troba millor i que em desitja unes bones vacances.
Pobre, penso, hauria d’haver contestat.

Sona, de nou el mòbil. És la meva mare.
- Holaaaaaaaaaa què vols? Li contesto
- Estàs be?
- Siiiii... perquè no hauria d’estar be?
- Saps que venien els fusters arreglar coses a l’escola?
- Siiiiii clar que ho sabia
- Com és que no has vingut cap dia?
- És dimarts!!! És el meu segon dia de vacances!
- Uiiiii tens raó. Descansa, descansa que prou t’ho mereixes però ens ha estranyat molt i estàvem preocupats
- Tranquils que estic molt bé i no em passa res.

Hem acabat de dinar en pau i sense més interrupcions. Tot i que val a dir que he decidit posar el mòbil en “modo avión”. Això de “modo avión” em fa gràcia. És com tancar-lo però sense arribar a fer-ho.

Un cop acabat el dinar us podeu imaginar que he anat cap a l’escola.
Els fusters ja recollien les seves eines i he tingut temps just per mirar per sobre la feina que havien fet i fer una xerradeta sobre la feina ben feta.
M’han explicat que el seu taller el va començar l’avi i ara estaven el cinc germans. A mi les històries sobre l’amor a l’ofici i a la feina em fascinen i m’admiren.
Aquests dos fusters han passat dos dies arreglant calaixos, penjadors, seients, portes, taules... un munt de coses simples però imprescindibles. M’agrada molt valorar el treball que es fa ben fet, és un bé escàs i costa poc felicitar per la feina ben feta.
Avui l’escola feia olor de fusta nova. Ja no fa olor de xocolata però si et quedes una estona quieta al vestíbul sense moure’t, es torna a percebre l’olor de guixos, llibres, llibretes, bates i nens.
El més meravellós d’aquest silenci és que aviat tornarà a haver-hi activitat i soroll.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs si avui vols sopar tranquil·la fes-ho abans no comenci el partit perquè potser no serà ni la Rosa ni la srta Elena però si el Ronaldo i el Sr.àrbitre...je,je.
L'ofici de fuster,un gran ofici, però en queden pocs com els d'abans. Jo quan penso amb un fuster sempre em ve la imatge d'un senyor gran i manetes. Com el pare d'en Pinocho.
Marta Sanromà.

Anònim ha dit...

Ui Montserrat, ja veig que no has descansat prou, almenys del blog, he estat uns quants dies desconectada de l'ordinador que falta feia i em conecto i veig tots els dies que has escrit. No m'estrenya que la Srta Elena es penses que alguna cosa et podia passar, a mi també m'estranya que tenin gent treballant a l'escola tu no et passis, pero tothom mereixem unes petites vacançes.
Francesca

Dilluns, 23 d'octubre de 2017 EDUQUEM AMB SENTIT COMÚ Interessant article a La Vanguardia. Crec que ens pot servir de reflexió C...