Dijous, 24 d'abril de 2008
ELLA...
Darrera la seva bonica i encantadora aparença és feble, fràgil… potser trista.
La seva actitud et desespera. No treballa, fa el mínim esforç i sap com fer la guitza.
Malgrat tot, jo no tiro la tovallola fàcilment. Mai dono una causa per perduda i molt menys si es tracte d’una alumna meva.
Parlo amb ella, pico allà on fa mal i de seguida brollen les llàgrimes als seus ulls.
Són llàgrimes fàcils, ho sé, però no lliures de pena.
Recordo, quan hi parlo, que la seva vida ha estat un garbuix d’incidents. Alguns, la majoria, no massa agradables.
No és una nena trista però en els seus ulls no hi ha cap espurna de felicitat.
No és una nena maltractada però l’amor no traspua per la seva pell.
El seu encant és proporcional a l’exasperació. Francament, em treu de polleguera.
La miro.
Sempre he pensat que és com un cadellet petitet que ningú vol. No és el preferit de ningú, de fet l’ignoren.
La indiferència és el pitjor que et pot passar.
Si algú el mirés bé hi veuria alguna cosa, però a vegades, tots plegats, no sabem veure bé.
No és fàcil.
8 comentaris:
Suposo que n'hi han nens molt difícils pel seu caràcter o les seves circunstàncies a la seva vida familiar, jo no ho sé però ... què es fa en aquests casos? com els hem de tractar per dirigir-los? Sabeu que també és molt trist que entre els mateixos nens a vegades són molt cruels: tú ets un gordo, i tú petit, i tú massa alt, etc... es poden dir coses dolentes que els hi pot afectar si la seva autoestima no està bé. No sé però suposo que tot forma part de com són i de com es comportan els nostres nens. Qué dur és poder ensenyar a estar bé a tothom i amb nosaltres mateixos. Sonia.
El primer que he sentit al llegir el post d'avui ha estat una gran pena cap aquesta criatura perque crec que deu estar patint molt i perque sempre he pensat que allo que vivim en la infantesa ens marca el que som com a adults. Per sort te una mestra que no tira facilment la tovallola i que el fet de dedicar-li el comentari significa que el seu comportament no li es indiferent.
Gens fàcil...Suposo que la seva actitud és una forma de cridar l'atenció (o d'enviar un SOS?)...És una pena que la manca d'amor i les experiències que li ha donat la seva curta vida li facin seguir aquest camí...Però aquest camí no és l'únic en la seva situació, però qui li pot fer entendre això?Què difíl que és la feina de mestre!Sílvia Z.
Ningú hauria de ser indiferent als altres, tots tenim alguna cosa que oferir. No conec la historia d'aquesta nena, peró probablement el fet de no esforçar-se sigui per cridar la atenció. Espero que entre els seus pares, amics i mestres aquesta nena trenqui la closca i digui per fi aquí estic jo.
Francesca.
Apassionant i difícil, això de fer de mestre. Jo dubto que servís per fer-ne. Ara, no tinguis dubte, Montserrat que el teu paper és molt important per ella.
Molta empecta, molt de tacte, molta sort, i felicitats per la feina.
Sembla estar clar que aquesta nena demana a crits ser ajudada, els nens acostumen a demanar a traves de la seva conducta, i a expresar com es senten per dins amb el seu comportament; et felicito per el comentari que dius de no tirar la tovallola, dons l'escola la pot ajudar molt, i és a l'escola on moltes vegades es detectan situacions de risc, de manera que encara que de vegades pugui ser dificil, que no caigui en la indiferència com dius ...
Aprofito per dir-te que et desitjo que tinguis un molt bon dia del teu sant, felicitats Montserrat.
Una forta abraçada.
Dolors
Terrible realitat com la manca d`estima condiciona una vida. He plorat. MS
hola senyoreta monserrat sóc l´ismael bull que bagis siusplau al ca afet aixo ili donis la mes gran anorabona de part de anonim bull que no osapiga adeu pefavor
Publica un comentari a l'entrada