20/2/08

Dimecres, 20 de febrer de 2008
RECORDS D'ESCOLA
Eren gairebé les 8:00 del vespre quan he anat a tancar l’escola.
Entrar de nit a una escola buida fa certa basarda. Sents el vent com s’escola pels racons. Les taules cruixien. Les bates penjades esperen als nens de bon matí. Els calaixos plens de llibres, fulls i llapis sempre esperen a caure a terra quan hi ha el màxim silenci.
L’olor característic. El silenci escandalós.
Normalment entro ràpid, poso les alarmes, tanco els llums i marxo gairebé corrents. Avui, en canvi, m’hi he passejat.
Tota la meva vida gira al voltant d’una escola. O he estat alumna o mestra.
Durant 13 anys vaig ser alumna de l’escola de la qual ara en parlo com a mestra.
Tots els racons estan plens de records.
He recordat els entrepans que menjava a l’hora del pati i que trobava boníssims. Les tardes plujoses que feia que els vidres s’entelessin. El moment que deien el meu nom per que em venien a buscar. La Srta. Maria, la meva mestra preferida, que em va ensenyar a llegir, la Srta. Elena amb bata blanca i fent les classes amb micròfon...
Les hores tocant el piano. L’he obert per tocar una estona però, en el silenci, les notes han ressonat massa fort i trencaven la màgia del moment.
He llegit el nom dels nens i les nenes en els penjadors.
Quins records tindran ells de la seva escola? Què és el que recordaran? M’agrada pensar que formo part d’aquests records.
Mentre llegiu ara, de ben segur, estareu pensant en la vostra escola.
Què recordeu?

20 comentaris:

Anònim ha dit...

I tant que estava recordant! i estic emocionada... records entranyables d'un col.legi on tothom et coneixia, desde la senyora Dolores que obría la porta a la "hermana Margarita" que era la mes gran, clases de ballet a les golfes i molt de carinyo en tot el que feien.. la directora, quan ens enfadàvem, quan ja érem
adolescents,ens deia que recordaríem aquells dies i que raó tenia , una fabulosa educació que m'ha servit sempre i uns records que estic segura de la meva filla tindrà.Bon dia a tothom.
Merche

Anònim ha dit...

Estic a la feina i tinc els ulls plorosos.

Anònim ha dit...

Recordo que sempre badava mirant les arrecades que cada dia portaves diferent... ara encara quan et veig m'hi fixo

Anònim ha dit...

La meva era una escola molt vella i molt gran, un antic convent de clausura on la madre Dolores (que quan ens atensàvem a ella sempre deia: "yo no soy madre de nadie") ens ensenyava a cosir punt de creu, les classes de llatí a les aules de dalt de l'escola, la olor de les estufes a l'hivern, les classes d'educació física en les que la Srta. Núria ens feia fer 10 voltes corrent al patí, un patí que de cop i volta es tornava enorme i no s'acabava mai........
Quants records d'una etapa de la meva vida que no oblidaré mai.
Sé que la Judit i el Gerard tampoc oblidaràn la seva etapa a la seva escola.
Cristina

Anònim ha dit...

He tingut unes sensacions especials en el meu cos, en els meus pensaments, que fa temps que no tenia. A mí també se m'han posat els ulls plorosos. Quan llegía, m'anava imaginant l'escena de la Montserrat i m'agradat tant ... llavors, he recordat la meva vida a la meva escola. No sé, però crec que aquesta escola li deixarà molts més records al meu fill que a mí la meva, encara que també en tinc. Aquesta escena de la Montserrat al tancar l'escola ha estat tant bonica ... no sé que més dir. Sonia.

Anònim ha dit...

Llegint el blog d'avui, en pocs segons, m'han passat pel cap molts records de la meva infància i de la meva escola, des del moment de l'entrada a l'escola a les 9 del matí en que ens posaven a tots en files per classes (estil militar), al pati, per anar entrant a toc de pito del Pare Pere (que tant el vaig maleir en el seu moment, i que després fins i tot ens va casar), fins a les reunions que fèiem al pati amb els meus amics per menjar-nos l’entrepà i anar corrent a jugar a futbol o les classes de dibuix lineal del Padre Perez que tan ens agradaven, o tants i tants flashos que m'han vingut al cap....Montserrat, gràcies per incitar-nos a fer aquest bonic viatge al passat!
Que bonic hauria sigut poder-te escoltar tocant el piano amb el silenci de l'escola buida de nens!!! Proposo que un dia ens facis un concert als pares...

Sílvia Z. ha dit...

Per mi l'escola és una part molt important de la meva vida. Era un oasi que em feia sentir segura quan a fora els problemes familiars em sobrepassaven. Recordo amb especial carinyo la meva mestra de 5è, la Carme.Vaig ser una bona estudiant i m'encantava aprendre coses noves.Recordo fins i tot classes concretes (el cicle de l'aigua, els planetes, les supernoves, faltes d'ortografia que no he tornat a fer..), sortides, colònies. I els meus millors amics/amigues són companys meus de l'escola. I tant que l'escola i els mestres formareu part del record dels nens!!

Anònim ha dit...

És molt bonic poder emocionar-se recordant aquesta part de l´infància. Estic totalment segura que els meus fills tambè tindràn aquest sentiment quant siguin grans. A més a més amb aquesta oportunitat que ens doneu a l´escola de seguir tan estretament el que fan els nostres fills, d´aqui uns quants anys, podrem compartir moltes sobretaules amb anècdotes escolars.

Anònim ha dit...

Jo ho recordo amb molta estima. Anècdotes de quan anava a pàrvuls i amb 3 anys em van empunyar sobre l'escala i en van tindre que posar 3 punts, que em castigaven quan tenia 5 amb els nens de 2 i el canvi a EGB son records puntuals, al canviar de pis els meus pares vaig perdre tot el contacte amb els meus amics per això m'imagino que ara que soc mare intentaré per tots el medis que no perdi mai els records tant de l'escola com dels amis. Per lo que voldria aprofitar ja que els nens de la classe dels OSSOS canviaran a la Avd.Madrid si algú pot aportar fotos del l'any 2003 i 2004 per fer un àlbum d'aquest 4 anys. Gracies
Silvia

Berenguer ha dit...

Buff!
Montserrat, saps tocar tecles molt sensibles. Jo estic com la Noemí. M'has "desparaulat" amb el post.

Karmela ha dit...

Jo recordo la olor a escola. L'escola dels petits té una olor especial... També recordo l'hora d'anar al menjador.... i els crits pels passadissos... quins records!!!!

Anònim ha dit...

Llegint els records de tots te'ls fas també teus, jo anava a una escola a Reus que és un xalet modernista, recordo la gran escala de marbre on, a les 6 de la tarda ens posavem un a cada esglaó esperant que la portera, megàfon en ma, cridés el teu nom per sortir, perquè al jardí hi havia ja els pares esperant. Recordo que llarga es feia l'espera fins que deien el teu nom, avui encara vaig com una lela per arrivar el més aviat possible a l'escola a buscar els nens pensant que a ells també se'ls fa llarga l'estona, però no,, ells estan la mar de feliços i surten sempre contents, jo m'enfadava molt si erem els últims en sortir. Es nota que hi estan a gust.
Judit

Anònim ha dit...

Jo anava de ben petita a una escola, que em va durar ben poc, era molt petita quan hi vaig haver de marxar,però tinc records d'una gran escala de cargol,d'una enorme làmpara de llagrimes que il.luminava l'entrada,el gran menjador,que m'havia donat tants malts de cap amb el puré de llenties que no podía ni olorar...,un pati que tenía un gran pi, un petit corral amb uns aneguets i un estany...
També recordo les assamblees que s'hi feien, jo era de l'equip dels dofins, també hi havia els falcons i els isards,també recordo quan el mossén em feia cridar perquè no estava fent la feina com calia o la madamme, que m'ensenyava francés, o la srta. Teresa que m'ensenyava música i surtiem al pati cada dia amb un instrument nou i ella el feia sonar...Encara és ara que m'emociono quan recordo les meves amigues que mai més he tornat a veure,a vegades he intentat buscar sobre ells a través d'internet i no he trobat mai res.De l'altre escola també tinc bons record i moltes anècdotes però no tan importants ni especials com les d'aquella època.
Només una cosa, qui té una amiga té un tresor,no les deixeu escapar com em va passar a mi.
Tinc un nus a la gola...no m'ho facis més!!!
Laia.

Anònim ha dit...

Quina estona mès emotiva he passat,...jo tambè t'he vist caminant per l'escola, realment fas una descripció tan maca i sentida que fas possar el cor estret...i a la vegada evocar els nostres propis records d'infancia a les escoles. L veritat ès que jo tambè tinc un molt bon record de la meva, era la de les carmelites de Puig Gari, ara radio Estel del barri,recordo tambè aquella olor especial a escola, les profes, encara avui estic en contacte amb algunes d'elles i ens veiem de tant en tant, com no de les companyes, que seguim en contacte, inclús una d'elles ès la padrina de la meva filla gran...ès una etapa de la que guardo records que sempre m'acompanyen i sovint comparteixo amb els meus fills.
Tambè he tingut la sort que la Sandra i el Sergi, em consta, han viscut una molt bona experiencia a la seva escola, ... la teva escola, i que tambè els molt bons records van dins del seu equipatge emocional...i aixó amics i amigas ja no ho podran oblidar mai, anira amb ells. al tancar els ulls com dius encara sentim aquella olor especial...que ja sempre mès ens acompanyará,...quina SORT i gràcies per facilitar-nos aquets records.
Realment un blog molt especial i emocionant,GRACIES MONTSERRAT !!!

Dolors Casanovas.
P/ com pots veure no puc deixar de veure cada día el teu blog, aixó tambè ratifica tot el que he expressat, oi?. Ja que per l'informació de tots els meus fills ja son antics alumnes de l'escola i encara ens sentim lligats a ella. Una abraçada a tots i totes.

Anònim ha dit...

quins records!!!!!!!!!recordo el profe de química, Sr. López, el meu favorit, quan ens castigaven per pujar a l´ascensor, la botiga del costat on compravem xuxes, el profe de BUP que era ben guapo.vaig ser molt feliç estudiant, tant, que m´en recordo de tot menys de la meva parella. el dani i jo van anar a la mateixa escola durant 5 anys i jo no recordo res. tindrà la culpa el profe de BUP? ja ja ja
sònia serret

Anònim ha dit...

Viviem al C/ Galileu per això el pre-escolar
el vaig fer en una escola molt petita que estava a la Rambla Brasil fundada per un besavi meu on les professores eren tietes meves. Tan petita que en una mateixa aula hi havia més d`un curs. Hi penso sovint doncs ara visc no massa lluny d´on era l`escola.
Després vaig anar a una escola religiosa de Sarrià. Els records més bons són aquelles dues hores i mitja d`esbarjo que gaudiem les que ens quedavem a dinar. Sento els crits de tantes nenes entre gomes, cordes i cromos. Recordo l`hora terrible i divertida del menjador intentant llençar el menjar sense que ningú s`adonés. També em ve al pensament el pes de les faldilles plisades de l`uniforme, la trenca al fort de l`hivern i els mocasins sempre plens de pols.MS

Anònim ha dit...

Me imagino subiendo la escalera del colegio cuando estaba en la Avenida de Madrid en frente de la escuela de ahora, ¡Que grande me parecía esa puerta! después de treinta y algún año soy capaz de recordar metro a metro el entresuelo: sus lavabos, sus clases , el patio, las paredes, el olor, las señoritas.... nunca he olvidado a la señorita Margarita, y sigo queriendo a la señorita María casi tanto como entonces. Recuerdo la preparación de la 1ª Comunión, catecismo en mano con la señorita Teresa,las clases de dictado,el lunes siguiente al accidente de Elenita Asensio, las tardes de los viernes jugando a plastelina.... Más recuerdos,estos en el lado mar, el profesor Joaquin y sus castigos de 4.000 veces,las clases de Historia y Arte del profesor Jaime, a la señorta Pilar y su voz rota, el primer dia de Verónica, la guitarra de la señorita M.Teresa, sus tejanos,sus canciones, las clases de ética de la señorita Elena,Sant LLorenç de Morunys, la pierna rota de Robert, fin de curso en Mallorca, Teatro Romea, y sobre todo recuerdo no solo el rostro, también los nombres y apellidos de casi todos mis compañeros de la E.G.B en la Escuela del Carmen..... Demasiado como para no emocionarse....

Anònim ha dit...

Quan he llegit el teu comentari he vist com jo anava fent el mateix recorregut a la meva memòria i quins records...el pati de l'escola, les classes de música que me encantaban!! els metodes del Jaume per fer-nos entrar l'historia com un joc, la Ray,la Rosa, la Dolors..tots el mestres..el respecte que ens feia la Srta.Elena.
M'enrecodo molt també de les meves primeres colonies a Tuixent a la neu i que vaig caure a la vora d'un precipi i menys mal que la srta.Elena anava darrera meu...El Quim que feia de profesor de natació i es va espantar un dia que vaig sortit de l'aigua com un pebrotet i es pensava que amb faltava l'aire..la festa que vam fer a 8º per els mes petits a carnalstoltes..quan tocavem i cantavem per les comunions al maristes...puff tinc la carn de gallina son tants i tants records de tot..només espero que els meus fills disfrutin tant i en el futur s'enrecordin emocionants com jo de la seva escola.
Belén ..alias fernandez que es com amb deia el Jaume!!

Anònim ha dit...

Ara mateix llegint els comentaris, he descobert que la Crsitina i jo anavem a la mateixa escola, pequé jo també recordo a la monja dolores, i el punt de creu que per cert no soportava, quina gràcia m'ha fet troba una ex-alumne del Santa teresita. jo recordo amb molt carinyo a la Mariví, era una mestra molt dura donç la primera setmana d'escola ens feia un control que valia doble, es a dir, si treies un 8 eran dos vuits, pero si suspenies imagineu que passava?. teniem molts bons mestres, i bons amics, que encara conservo després de molts anys, i que els meus fills ara juguen amb els seus fills.
Francesca.

Anònim ha dit...

mencantaria que quan fos gran recordes tot el que he viscut en aquesta escola berta