27/2/08

Dimecres, 27 de febrer de 2008
Pressing Catch
Aquest post d’avui vol ser un atac directe (ja que parlaré de violència utilitzaré vocabulari adient) a tots els pares que compren als seus fills la col·lecció de SmackDown o Pressing Catch.
Com es pot fomentar, des de casa, a que els vostres fills tinguin aquesta afecció que només desencadena violència?
En quin moment del dia perdeu els papers i, esteu tan cansats i desmotivats, que us gasteu els diners en cromos, on surten homes i dones, mig despullats, amb cares violentes?
Com podeu veure, amb tranquil·litat, que els vostres fills fan que aquests lluitadors siguin els seus ídols?
Què penseu quan els veieu que passen hores mirant aquesta mena de dones i homes, musculats artificialment, i no hi ha cap llibre per llegir a la tauleta de nit?
Com podeu permetre que portin aquests àlbums a l’escola, i què només vulguin jugar a barallar-se al pati?
Com a mestra necessito que algú m’ho expliqui i em doni raons de pes.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Es complicado, pero espero que esos papis les expliquen a sus hijos que son actores y que lo unico que hacen es actuar.
Pero que decir entonces de los que les dejan ver segun que peliculas, jugar a la Ds, estar delante de la tele...muchas horas para que se sepan la musica de los anuncios.
Nosotros pecamos como todos, por lo que el que este libre de culpa que tire la primera piedra.
Eso si, nuestra niña creera que tendra un principe azul cuando sea mayor, aunque el solo quiera ver SmackDown o Pressing Catch...
Cris

Anònim ha dit...

es curioso. nosotros hemos visto el efecto y hemos reaccionado a tiempo. victor se pasa el dia hablando de pressing catch pero en casa no lo vemos, ni squiera sabemos donde lo dan........... mi hermano tuvo la genial idea de traerle unos muñecos pero el no quiere jugar, lo que quiere es pelear cuerpo a cuerpo. asi que hemos guardado muñecos por que generan una violencia en el........... entiendo a los padres que caen en la tentacion de lo mas facil pero hay que estar atentos
sònia serret

Francesc ha dit...

Crec recordar que el primer cop que ho vaig veure, era un dissabte amb un horari de tarda o migdia. La primera reacció va ser, primer, tancar la televisió,i explicar als meus fills, Guillem i Arnau que no era un programa per a ells. El segon va ser pesar com un cadena, que sincerament no recordo quina era, feia un programa com aquest a l'hora que el feien.
La sorpresa va ser que em varen explicar que tots els nens de l'escola ho coneixien i ho veuen ??, aixó últim ho poso en dubte,però si et fa reflexionar sobre el fet de la seva vulnerabilitat envers dels imputs externs als que estant sotmesos. A aquestes edats, la "acceptació social", dins el grup d'amics, es molt important, i si no segueixes el grup, estàs fora. També s'ha de dir que tots dos van fer esment, que ja sabien que no era real i que tot era un muntatge, evidentment la resposta per la nostra part, va ser "ens dona exactament igual, no es programa per vosaltres". No han tornat a insistir en el tema.

Noemí Massagué ha dit...

Al principi vaig ser de les que li vaig comprar cromos i algun ninot de plàstic.Però després volia veure els combats per la tele. I aquí ja va ser quan vam haver d'explicar que tot és teatre. A l'escola de futbol han prohibit als nens mirar, jugar o parlar dins les instal.lacions esportives d'aquest "esport" per anar en contra dels valors que volen ensenyar.Ha casa hem parlat sobre aquest tema i cap problema.
Ara ens passem el dia cantant i ballant High School Musical.

Lourdes Borras ha dit...

Als EEUU consideren el Pressing Catch com un esport!!!!, jo francament no ho entenc i tampoc hi trobo la gracia. Em costa creure que pugui interessar a ningú i menys a les criatures. El vestuari el trobo ridícul i la pinta dels protagonistes.... (sense comentaris)
Una cosa es la violència dels personatges reals i una altra la que s’insinua en els dibuixos animats com per exemple Tom i Jerry, Correcaminos, La Pantera Rosa…
Facin el que es facin l’un a l’altre, mai no passa res. La víctima ressuscita en l’acte. No hi ha ferides, ni sang, ni morts. Els seus actes no tenen repercussió i no hi ha culpables.
Encara ara m’hi enganxo :-)
I les pel•lícules de Disney són genials; jo no em puc imaginar la meva infància sense elles.

JRoca ha dit...

Tot el que envolta aquesta farsa és patètic. Hem de partir que això ho televisen en horari infantil, si ningú des de les institucions "competents" hi fa res estem ben arreglats.
Salut

Anònim ha dit...

ES una bogeria estan tot el dia igual i els nens petits també berta

Dilluns, 23 d'octubre de 2017 EDUQUEM AMB SENTIT COMÚ Interessant article a La Vanguardia. Crec que ens pot servir de reflexió C...