Dilluns, 9 de juliol de 2007
LA MIREIA I JO
Aquesta foto me la van regalar fa uns dies. Evidentment no guanyaria cap concurs fotogràfic però jo trobo que és una foto molt bonica ja que és la plasmació d’un instant d’una conversa entre la Mireia i jo.
Anàvem a l’entrega de Premis dels Jocs Florals del Districte i ens vam trobar pel carrer, gairebé quan ja arribàvem. La nena va agafar la meva mà, tot deixant als seus pares, i plegades vam fer el recorregut que ens quedava fins l’Auditori. Aquest gest espontani sempre agrada als mestres, forma part d’una complicitat entre mestres i alumnes que cada cop és més difícil d’aconseguir.
Recordo perfectament la conversa que vam tenir: jo li vaig dir que duia un vestit molt bonic, amb les sabates del mateix color que les floretes de l’estampat i, ella em va dir que era per anar a un casament però se l’havia posat per pujar aquell dia a l’escenari. Aleshores li vaig dir que l’acte que anàvem a veure era molt important i l’ocasió s’ho valia.
Viure aquests moments absolutament quotidians de la vida és precisament el que ens dóna sentit a tot plegat.
No deixeu que se us escapin aquests instants senzills amb els vostres fills, no correu tant anant pel carrer, no correu tant posant-los a dormir... gaudiu del plaer de tenir una conversa, d’agafar-los la mà... tot s’esmuny ràpidament i el temps s’emporta tot allò que no heu fet per córrer massa.
Sempre hi ha un instant com el de la foto, sempre hi haurà un record a la memòria i sempre hi haurà algú, com la mama de la Mireia, que en deixa constància i ens fa reflexionar amb una foto tan senzilla com aquesta.
Anàvem a l’entrega de Premis dels Jocs Florals del Districte i ens vam trobar pel carrer, gairebé quan ja arribàvem. La nena va agafar la meva mà, tot deixant als seus pares, i plegades vam fer el recorregut que ens quedava fins l’Auditori. Aquest gest espontani sempre agrada als mestres, forma part d’una complicitat entre mestres i alumnes que cada cop és més difícil d’aconseguir.
Recordo perfectament la conversa que vam tenir: jo li vaig dir que duia un vestit molt bonic, amb les sabates del mateix color que les floretes de l’estampat i, ella em va dir que era per anar a un casament però se l’havia posat per pujar aquell dia a l’escenari. Aleshores li vaig dir que l’acte que anàvem a veure era molt important i l’ocasió s’ho valia.
Viure aquests moments absolutament quotidians de la vida és precisament el que ens dóna sentit a tot plegat.
No deixeu que se us escapin aquests instants senzills amb els vostres fills, no correu tant anant pel carrer, no correu tant posant-los a dormir... gaudiu del plaer de tenir una conversa, d’agafar-los la mà... tot s’esmuny ràpidament i el temps s’emporta tot allò que no heu fet per córrer massa.
Sempre hi ha un instant com el de la foto, sempre hi haurà un record a la memòria i sempre hi haurà algú, com la mama de la Mireia, que en deixa constància i ens fa reflexionar amb una foto tan senzilla com aquesta.
9 comentaris:
una gran fotografia, reflexa la sencillesa d'un acte tan simple com agafar-se de la ma, caminar poc a poc,sentint-se bé amb qui tens al costat, ni més ni menys
que una nena, mudada per a la ocasió. Saps, nomes veure la foto m'han crida't l'atenció les sabatetes vermelles.ja veus quina bajanada, però és en el primer que m'he fixa't.
Bones vacances, quan en facis.
Gràcies per recordar-nos que de tant en tant hem de parar per viure.
Es difícil escapar del ritme accelerat que marca la vida a cadascú. Tots passem hores mirant fotografies per poder reviure moments que en el seu dia se`ns van escapar.
M.S.
....He pensado en los momentos magicos que vivo con mis hijas, pero tambien me ha hecho pensar en los cientos que se me han escapado produciendome un sabor agridulce en mi interior, supongo que siempre existira esa dualidad imposible de contentar en su totalidad...( tal vez es el consuelo que me doy a mi misma..)
QUE TE VOY A CONTAR QUE TU NO SEPAS!! CUANDO FUISTES CON ALEXANDRA AL AJUNTAMIENTO A LA ENTREGA PREMIOS DE LOS PREMIOS DE LA GUARDIA URBANA. AUN LLORO DE PENSARLO. ESE DIA ME DI CUENTA DE QUE HABIA LLEGADO AL LIMITE, Y NO POR LLEGAR TARDE, SINO PORQUE LO QUE TU COMENTAS, HEMOS DE SENTARNOS Y VALORAR LO QUE NOS PERDEMOS POR SEGUIR EL RITMO QUE LOS DEMAS NOS IMPONEN, Y RECAPACITAR, PORQUE YO ME LO PERDI, Y ELLA AUN SE ACUERDA DE LA NOCHE QUE PASE. POR ELLO, CUANDO VEO QUE NO LLEVO EL RITMO QUE DESEO, PARO, PIENSO EN AQUEL DIA, Y REACCIONO. DESEO QUE NO OS OCURRA, PARA ELLA FUE UN DIA MUY IMPORTANTE...Y YO NO ESTUVE ALLI. TU, MONTSERRAT SI TUVISTES LA SUERTE DE ESTAR Y ELLA DE CONTAR CONTIGO, TUVO LA MISMA MANO QUE MIREIA. GRACIAS, COMO SIEMPRE POR ESTAR AHI.
CRIS
És ben cert això que dius.. Viure aquests petits moments i capturar-los en la memòria és una veritable joia.
Ahir quan vaig posar el meu fill de 3 anys a dormir ell em va dir una frase que li dic jo sovint: "què faria jo sense tu?"
No tinc paraules per expressar la meva felicitat...
Una vegada més has conseguit que m'emocioni.
No només hem d'aprofitar els moments amb els nostres petits, sinó que també amb els nostres grans,abans que sigui massa tard.
Sóc la mare de la Mireia.
Quan vaig veure la foto i el títol em vaig quedar de pedra. Us poc assegurar que no m'ho esperava.
Va ser un "subidon". Els que em coneixeu sabeu que soc especialment aficionada a les emocions. Em va encantar. Al mateix temps em va fer una miqueta de vergonya, entenent-la com que no sé la gent qué pensarà (soc massa patidora).És un tema que em fa molt respecte. La veritat és que la manera com va anar tot va ser tan senzill, tan simple....que m'agradaria pensar que tots ho veieu així, simplement bonic. Buscant fotos va sortir aquesta i em va fer gràcia, i passats uns mesos de dia aquell em vaig decidir a enviar-la sense pensar que sortiria a la llum. Era un moment especial entre la Monserrat i la Mireia. Hem d'aprofitar aquests moments especials perque tots en algun moment hem pasat de dolents. Em fi, gràcies a tots.
Per cert Montserrat, l'escrit era preciós.
Bonic post ple de sentit comú i de tendresa.
Salut
Publica un comentari a l'entrada