30/11/11

Dimarts, 29 de novembre de 2011
SOLUCIÓ
Una de les coses que em treu de polleguera és quan el dentista, que té ficades les seves mans dins la meva boca i que no se pas que hi està fent, no para de xerrar. Què no veu que no li puc contestar?

Només encerto a dir algun mmmmm, ahhhhhh, i altre so inintel•ligible mentre em vaig posant nerviosa i em controlo per no aturar-lo i dir-li que si vol parlar hem d’estar en igualtat de condicions i sinó que faci el què ha de fer en silenci.
Tot i la meva angoixa ell no calla.
Avui quan ha recordat que jo era mestra ha començat la seva reflexió personal.
Jo pensava: ohhh nooo ara parlarà d’ensenyament i ni tant sols podré replicar-lo. Malgrat tot el seu monòleg ha estat molt interessant. Per un moment he pensat que des de la meva boca podia llegir el meu cervell.
Aquests dies amb un excés de Tutories individualitzades ja que el trimestre està a punt d’acabar, les històries es repeteixen sovint però molts pares, no tots, no acaben d’entendre el missatge. Tot i que soni presumptuós i amb ganes de remoure pensaments, diàlegs, i discussions cordials i enriquidores per a tots, us he de dir que el 95% de vegades que els mestres us diem el que cal treballar, reforçar, corregir... tenim raó.
Quan ens escolteu acostumem a aconseguir l’èxit entre tots però quan no ho feu anem directes al fracàs. Però jo avui el que volia era escriure el que m’ha dit perquè han estat paraules sàvies, plenes de raó i molt interessants de recordar.
Ha anat més o menys així (us recordo que era un monòleg on només de tant en tant es sentia ummm shhhhhhh ajaaaaaaaa yaaaaaaaaa... cal posar també de fons el soroll irritable que tots coneixeu d’aquells artilugis i de l’aspirador)

Mestra oi? Déu n’hi do... no t’ho canvio pas. Tal i com esta tot els nens són cada vegada menys autosuficients, menys autònoms i menys solidaris.
Sobreprotegits al màxim i desconeixedors absoluts de la frustració.
Els pares tenim tantes inseguretats que fem de les seves frustracions ens afectin directament i ens sentim culpables.
Intentem que no s’equivoquin i llavors els nens tenen por al fracàs. El que aconseguim són nens egoistes i exigents. Petits dictadors.
Els pares no volen sentir a parlar de problemes de relació, d’aprenentatge, de nens que no saben perdre... no ho volen acceptar i és una pena perquè tots aquests problemes tenen SOLUCIÓ.

SOLUCIÓ

SOLUCIÓ.

Immersa en aquesta paraula el dentista ha acabat la seva feina i ha posat solució als meus problemes odontòlegs.
De tornada a casa pensava que si confiéssim en els professionals i els hi deixéssim fer la seva feina mo0ltes coses tindrien SOLUCIÓ

10 comentaris:

Pais secret ha dit...

Potser és que no té fills aquest dentista que ho vegi tan clar i no té la bena als ulls que porten posada molts pares.

M´ha agradat molt aquesta entrada.

Bon dia Montserrat.

( m´has recordat que he de trucar al meu)

Anònim ha dit...

Sempre he dit que les coses quan es miran desde fora sempre son molt més fàcils, quan mires les coses de manera objectiva normalment les solucions son sempre més encertades, però quan ets tu la protagonista o son alguns dels teus éssers estimats et deixes portar pel cor en lloc de fer-ho amb el cap moltes vegades. És cert que les coses surtan sempre millor quan les fa un professional, però nosaltres els pares som sempre aprenents, no crec que cap pare arribi mai a ser un perfecte professional, aixó si les lliçons diàries que aprenem a través de les experiéncies própies i a través dels consells de vosaltres ens fan cada dia millors estudiants.
Francesca

Patrícia Borràs ha dit...

Com sempre, hi ha "pares amb títol" i "pares de títol" com jo dic, costa pujar-los, i segur que tothom ho intenta fer el millor que sap, però veus cada cosa..... estic d´acord amb el teu dentista, prou de petits dictadors i nens que es frusten amb un no com a resposta, la vida és molt dura com per no saber enfrontar-la, és una feina que s´ha de treballar de ben petits.
Com deies ahir. s´hi hi ha pinya hi ha un bon castell.
Patrícia

eva pando ha dit...

Jo que he jugat al dos equips, m´ extressa menys una classe de 20 que les dos que tinc a casa. Es més complicat educar com a pares, deu ser això de la confiança......a l´ escola son uns angelets, a casa ja és una altra història.

Anònim ha dit...

Jo sempre he confiat amb vosaltres i mai,com bé saps,he estat de les mares que no us ha fet cas i sempre he seguit els vostres consells. Estic molt contenta de formar part d'aquesta petita-gran escola i de tenir-vos sempre al costat per lo bo i dolent. Crec que els pares que no veuen els fallos dels seus fills,tenen una vena els ulls que tard o d'hora s'han de treure. Ni el bo es tan bo,ni el dolent es tan dolent. Sempre he reconegut el que té de bo i el que té de dolent el meu fill,peruqe encara que sigui el que més estimo,perfecte no hi ha ningu i el que hem de fer els pares es mirar de corregir el errors i per sort, la SOLUCIÓ,la tenim a ma cada dia...els nostres PROFESSIONALS...VOSALTRES. GRACIES PER SER COM SOU. Tot i que necessiten ajut ja que sols no ho poden fer. EL PILAR DE TRES.
Marta Sanromà

Berenguer ha dit...

Hi ha alguna cosa que sempre m'ha sorprès de molts pares, i és que que si confies l'educació dels teus fills a uns professionals, no se'ls pot anar retirant la confiança cada dos per tres!

Ah, per cert, i amb el dentista sempre tens la possibilitat, just abans que es posi mans a l'obra, d'agafar-lo per alguna banda, i, fitant-lo, dir-li: "Oi que no ens farem mal, Doctor?"

Anònim ha dit...

Es veritat, nosaltres confiem l'educacio del nostre fill a una professional, per aixo tenim que fer cas a tots el comentaris de les professores.


Noelia Massagué.

Anònim ha dit...

SOLUCIÓ! Quan he llegit aquesta paraula he sentit una petita alegria dins meu. Crec que necessitem ser més positius i és difícil quan el que sentim dia rera dia són les paraules crisi, ERO, acomiadaments,...etc.És cert que costa acceptar els problemes dels nostres fills (o les seves limitacions), però si no els volem acceptar, mai no els hi podrem trobar solució. I SEMPRE HI HA UNA SOLUCIÓ, el que passa és que a vegades ens costa de veure-la. Sílvia Z.

Anònim ha dit...

I què passa quan descobreixes alguna cosa que creus que el professional que et tracta hauria d'haver detectat i no ho ha fet?
Cal retirar-li la confiança? Jo crec que no (en principi). Llavors ... cal restar impassiu? Crec que tampoc.
Trobar el punt d'equilibri, acceptant i assumint els errors que cometem, és l'única forma de que aquests no es tornin a produir.

LluísR

Anònim ha dit...

quin nen mes bo, mes educat!! es pot anar amb ell a tot arreu,NOOOO, els nens no neixen educats i bons, per arribar aqui es nesesari uns pares que hi estiguin dispossats a educarlos i a corretgirlos, i sobretot uns mestres amb MMMMMMMMMOOOOOOOOLLLLTTTTTTAAAAAAA paciencia per fer dells uns nens bons i educats crec que entre tots i si no es torcen o estem aconseguin!!! mayka

Dimarts, 19 de setembre del 2017 FELICITATS PETITES Sóc col·leccionista de felicitats petites. Com a mestra tinc moltes possibilitats ...