18/1/11

Dimarts, 18 de gener de 2011
REFLEXIONEM
Fa estona que tinc el word obert, deu fer una mitja hora ben bona.
Tinc davant meu dos articles i intento decidir-me de quin us parlaré avui.
Les idees s’amuntonen dins el meu cervell. Avui he tingut un dia dur i espès i no encerto a enfilar els pensaments de manera clara i coherent.
Al final decideixo que vosaltres mateixos ordeneu les idees o, si més no, dediqueu una estona a la reflexió
Un dels articles ocupa una plana sencera d’un diari i parla de “Aprendre del desig”. Si l’hagués de resumir us diria que “aprendre del desig” vol dir que uns nens de tres anys fan a la seva escola el que volen, de la manera que volen, quan volen i on “els mestres no ensenyen, els nens aprenen”. Només amb aquesta frase podria escriure una setmana sencera.
Ara que, això si, cada matí porten a terme un “bon dia individualitzat”
Nosaltres el bon dia individualitzat l’hem fet sempre i no hem estat, per aquest motiu, notícia al diari.
L’altre article, signat per Leopoldo Abadia, diu així:
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos.
En muchas de mis conferencias siempre alguién me pregunta: "qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?"
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido:
"y a mí, qué me importa?!"
Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar , se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.
Pero qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro.
Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? Si no se lo podían imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales. Lo que por ahí se llama "buena gente".
Porque si son buena gente harán un mundo bueno.
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación:
que sepan distinguir el bien del mal,
que no digan que todo vale,
que piensen en los demás,
que sean generosos. . . .
En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar.
Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres.
Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado.
Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres Montserrat ara si que m´has fet pensar...buff...la veritat és tan difícil fer de mare i fer-ho correctament i sobretot quan estas sola per tot i per tots, després de tot un dia ple de feina en el qual tots es recolsen amb tú el teu cap, els companys, els subordinats,els pares, els amics..TOTS..arribes a casa morta amb el cap apunt d´esclatar però has de treure totes les forces ja que hi ha una petita personeta que et necessita per fer-se una gran persona i allà estic un altre cop plena d´energia per el que calgui, aquest serà el legat per ella...pot-ser que no ho fagi bé del tot però ho haure intentat. Estic segura que ella serà millor.

Mònica

Mònic

Anònim ha dit...

la meva mare sempre, sempre diu quin futur els deixem amb aquets nens? pero ella no va tenir una vida maravellosa, una guerra civil, una postgerra plena de gana, pero tot i amb aixo, els meus avis van tirar endevant, buscant moment de joia, com el dia de reis que el meu avi treballava fins tard a la gran via perque li regalessin una nina per le seves filles, o cuan el meu pare, que era forner, es posava a la butxaca un llonget per la seva novia, la vida no es facil, no ha sigut mai facil, per axo hem de tirar endevanr amb lo que vingui, pels nostres petits, i procurar sobretot que ells siguin feliços!! es lo mes important!!!!!mayka

Anònim ha dit...

Desconec l´autor del primer artícle, sincerament tampoc m´interessa gaire, pel que descrius tenim poc en comú amb el tema educatiu. L´article del Sr. Abadia ja el coneixia, i la veritat és que al llegir-lo per primer cop hem va impactar. Diu molt de la societat que vivim, que constanment ens hagin de recordar que la responsabilitat dels fills és dels pares, és realment trist. Olga.

Anònim ha dit...

Com sempre, cal que apliquem el sentit comu en l' educació dels fills. Els pares hem de guiar, conduir i marcar un camí clar, de manera que els fills puguin saber què han de fer i què no poden fer. I és que els fills, malgrat es queixin, necessiten que algú els senyali el camí a seguir.
Crec que assumir de forma responsable el paper de pares, és incompatible amb allò que sovint pretenen alguns, que és convertir-se en amics dels seus fills.
Jo veient els meus, crec que ho estic fent força be.
A.P.M.

Anònim ha dit...

Quan la gent em pregunta: -què t'agradaria que fós de gran? referint-se als nens (això al poble s'estila, preguntes de padrins..) jo sempre responc: que es dediqui al que vulgui, però que sigui BONA PERSONA! i espero que ho aconseguim.. pel bé de tots.
Judit

Anònim ha dit...

D'escoles com la descrita al primer article, n'hi ha. Però portar a l'extrem la frase “els mestres no ensenyen, els nens aprenen”, pot ser molt perillós. La nostra escola no és així, per això és la meva escola (la dels meus fills).

Al respecte de l'article del sr Leopoldo Abadía, la meva dona em va regalar pel meu aniversari fa uns dies un dels llibres d'aquest "economista", a on surt íntegrament aquesta reflexió. Aquest senyor té els pebrots de dir coses que poden semblar antiquades, de massa conservadurisme, o fins i tot massa òbvies i que molts cops hom pensa "això és evident i no cal escriure-ho". I llegint-lo és com si hagués estat escoltant a la meva àvia, o als meus pares. La seva lectura és senzilla i divertida, però sobre tot, plena de sentit comú. La meva mare sempre diu que no m'ha pogut donar res més a la seva vida que l'educació. I ja en tinc prou.

Lluís R.

Anònim ha dit...

Mira, voy a decir una cosa que a lo mejor es políticamente incorrecto, pero me da igual. Cómo demonios vamos a educar bien a nuestros hijos si nosotros somos los primeros maleducados?? Por poner un ejemplo, algo básico para empezar, estoy cansada de cruzarme con gente por la calle que se hace la despistada (en el mejor de los casos) o te gira la cara directamente para no tener que decir ni un triste "Hola" (lo de "Buenos días" ya resulta un esfuerzo sobrehumano) o entrar en cualquier recinto, saludar, y que te conteste tu propio eco... y podría seguir enumerando infinidad de ejemplos.

Nuestros hijos son un fiel reflejo de nosotros, así que cada uno que haga lo que pueda... o quiera.

"En Tierra Extraña"

Anònim ha dit...

Per un moment he intentat imaginar-me com seria l'escola del carme si fes cas del primer article, i la imatge que he tingut no m'agradat gens, així que prefereixo no perdre el temps intentan compendre aquesta "filosofia".
Pel que fa a l'article del Sr.Abadía, quina raó té. A casa aquesta frase de quin món deixarem als nostres fills o als nostres nets, li sentit un munt de vegades, pero la veritat es que jo ni la he pensat, perque sincerament jo crec que la societat es monta a través de les persones, si formem bones persones,bons ciutadants futurs, es el que es trobaran al dia de demà. A casa el que ens preocupa no es al que es dedicaran als nostres fills quan siguin grans, jo desitjo que es dediquin a alló que realment els faci feliços, pero a vegades una cosa es el que vol i una altra cosa el que tens, el que realment importa es poder anar a dormir amb la conciéncia tranquil-la pel que has fet per tu i pels altres durant al dia. El que realment importa és ser honrat, generós,bon company, poder sentir-te orgullós. Així donçs si nosaltres com a pares formen "persones" no ens tindria que preocupar com serà la societat dintre de 20 anys, pero evidentment fa falta que formen persones, així que millor que ens preocupem dia a dia de l'educació dels nostres fills que aixó si que està a la nostra mà i deixem de preocupar-nos d'un futur que tant sols ens podem imaginar.
Francesca

Patrícia Borràs ha dit...

Aquest article diu veritats com a temples... però realment trobo molt trist que s´hagi de recordar a alguns que vol dir ser i fer de pares (sincerament no m´incloc en aquest grup), ets pare perquè tu i la teva parella així ho heu decidit i com tot, té els seus moments bons i els seus moments dolents; sino estàs disposat a passar una mala nit, a tirar-t´he per terra per jugar, a sacrificar el teu temps d´oci per estar amb ells, pendents dels deures i de que no s´enganxin a la caixa tonta... per mi no et mereixes el calificatiu de pare.
No m´agrada pensar el món que els hi deixem, perque el món que els hi deixarem serà el que estem construint nosaltres, i m´agradaria pensar que amb aquesta generació s´ha canviat una mica el xip i tornem a infundar-lis uns valors que semblava que es començaven a perdre, només volem bona gent!

Patrícia

Anònim ha dit...

Del primer tema...sense comentaris...Del segon...
Buf!!! Quin tema més difícil...A mi sinceramnet si que em preocupa. Però sobretot l'adolescència. Jo vaig saber sempre separar-me de les males companyies,de saber el que era bo o dolent,de no fer patir els meus pares...Vaig deixar els estudis i em vaig posar a treballar però sempre,com ja s'ha dit "sent bona persona". Jo només demano, que el Marc, estudii o treballi, sigui bona persona. Que no em faci patir quan arribi tard i no sàpiga on està, que no em faci cas... Molts pensareu que si fa això és perque les sabut educar. Conec molts casos de fills que "s'han torçat" per mil motius tenint una educacio exemplar. Segur que tots coneixem algun cas. A mi em fa molta por... només pensar-ho s'em neguen els ulls.
En fi... fora pensaments negatius!!! ANEM A FER TOT EL POSSIBLE PER A QUE SIGUIN "UNES SUPER BONES PERSONES".
Marta Sanromà.

Elia ha dit...

Montse me estremeció la publicación. Mi padre fue Profesor, Fundador de una Universidad en México, Historiador, y un mil etcéteras y mi madre fue Profesora de Primaria, y siempre nos decían que la mejor herencia que nos iban a dejar era nuestra educación y nuestra formación. Que esa iba a ser la mochila que cargaríamos en la espalda y que nos acompañaría toda nuestra vida. Y lo mejor es, que han acertado en ello.

Saludos.

Noemi Massague ha dit...

Exigència i tolerància, confiança i sinceritat, les coses clares tal com són, la vida no és justa ni fàcil, hi ha coses bones i dolentes, tot té diferents perspectives, hi ha mil matissos però també existeixen els extrems, no tot és defensable ni excusable, empatia, les bones maneres i molt molt molt carinyo i paciència.