Dijous 20 de gener de 2011
UNA GRAN XERRADA

Avui han vingut a l’escola la Marta amb el seu gos Tenor i la Pepa amb l’Iwok.
Elles són dues persones cegues que ens han estat explicant com és el dia a dia d’una persona sense visió. Les dificultats i els inconvenients que es troben, el llenguatge Braille i a ensenyar-nos com treballa un gos guia.
Si dic que la xerrada ha estat interessant em quedo curta. Ha estat didàctica, emotiva, divertida, enriquidora i molt educativa.
Una de les frases que més m’ha cridat l’atenció és quan ens han dit que elles son cegues però no sordes.
La majoria de gent té tendència a agafar un cec del braç, sense avisar, per creuar un carrer. Abans de fer aquest gest cal preguntar si necessiten ajut ja que elles si que hi senten i parlen, i si ens acostem sense avisar el més segur és que els hi donem un espant.
Els hi ha mostrat el seus rellotges que parlen, el mòvil que els hi diu l’agenda en veu alta, l’ordinador que utilitzen i que avui ens podran llegir el blog. Com ho fan per menjar, per vestir-se, per orientar-se i per llegir, amb gran rapidessa, amb Braille.
La percepció que tenen dels colors i els recursos per tenir cura d’un nadó o d’un animal.
L’exhibició dels gossos ha estat impressionant.
Ens han explicat que mai s’han de tocar quan estan “treballant”.
La seva obediència ens ha deixat meravellats. Atenien les ordres, guiaven i salvaven els obtacles i no s’han mogut mentre feiem la xerrada.
Al final de tot els han deixat lliures que voltessin entre els nens, seguint l’ordre: aneu a jugar amb els nens.
Tots els tocaven i ells passejaven, joganers. Semblaven uns altres gossos. En aquell moment no estaven treballant i eren gossos “normals”.
Només ha calgut dos cops de mà de les seves mestresses que al moment han deixat de jugar i han corregut cap elles i de sobte tornaven a ser el gos guia a punt d’ajudar.
Francament, a hores d’ara, encara estem meravellats.
Moltes gràcies, Marta i Pepa, per la vostra visita. Sens dubte esperem que aviat ens tornem a VEURE.