Dissabte, 23 d'octubre de 2010
MATÍ DE CINEMA
Matí familiar de pel·lícula.
La meva primera idea era anar amb moto fins a la Maquinista però no ho he pogut combinar bé i m’he quedat sense aquest mitjà de transport. El pla B era agafar el cotxe però el meu sentit d’orientació és absolutament nul. Pensar que podria aparèixer a qualsevol lloc menys al correcte a l’hora en punt i que les famílies m’esperessin sense poder entrar ja que les entrades les tenia jo, no era una bona idea.
Finalment només em quedava l’opció del transport públic.
He consultat el Google maps i un cop m’he apuntat les línies, les parades i els transbordaments he marxat cap l’aventura.
I quina aventura!!!
Moltes parades de metro m’han portat a una estació futurista. M’he adonat de seguida que estava davant la porta equivocada. Just en aquella estació es sortia per la porta contraria.
Per sort el metro era pràcticament desert i gairebé ningú m’ha vist com dissimuladament em canviava de porta per poder sortir.
He baixat i a l’andana estava sola.
He buscat les indicacions per fer el canvi de línia i m’he ubicat.
Calia baixar les escales automàtiques, cap problema.
Agafo la primera quan he entrar en un món d’escales, fluorescents, càmeres que em seguien, silenci i soledat.
Una segona escala m’esperava.
M’he girat... estava absolutament sola.
Quan he agafat la tercera escala no sabia si començar a córrer o somriure a la càmera que em vigilava burleta.
La quarta escala m’engolia cap a les profunditats i la solitud em produïa recel. L’escena m’ha recordat a “Gattaca”.
La cinquena escala m’ha portar a un passadís, la situació empitjorava.
Continuava sola però potser era millor, qualsevol persona en aquell moment m’hauria semblat sospitosa de segrest.
He continuat pel passadís, al cap i a la fi retornar a les escales no em seduïa tampoc gens.
De sobte una andana blindada al meu davant.
El metro ha arribat en un parell de minuts i m’he adonat que no hi havia conductor.
Jo estava al final de tot i he anat de punta a punta per arribar a la finestra del davant.
El trajecte de les dues parades ha estat molt divertit. Donava la sensació que jo conduís el metro per un túnel ampli, net i molt il·luminat.
M’he girat per preparar-me per sortir i la poca gent que hi havia em miraven amb mala cara. Suposo que estaven acostumats a aquest metro i el meu somriure divertit els hi deuria semblar força ximple.
Per fi he sortit de les profunditats.
La situació no ha millorar: no tenia ni idea d’on em trobava.
Carrers llargs i amples, plens de naus industrials i evidentment ni una ànima.
He vist un senyor que netejava un cotxe i li he demanat si anava bé per arribar a La Maquinista. Deuria ser sord perquè ni m’ha mirat. Però era l’únic ser viu en aquell entorn i he insistit en la meva pregunta.
Ha aixecat el cap i ha fet un gest tot mirant cap endavant.
He suposat que havia de seguir per allà.
Un soroll familiar m’ha cridat l’atenció i he mirat per una porteta. Davant meu un camp de futbol sala, amb gespa, feia les delícies de dos equips infantils.
Nens!!! Gent!!! Estic salvada.
Un gran cartell davant meu deia: Benvinguts a La Maquinista.
A partir d’aquí tot controlat.
La pel·lícula molt bonica. Us la recomano.
Els nens ho han passat molt bé. Estaven molt contents. La meva aventura ha valgut la pena.

Per sort hi ha hagut voluntaris per tornar-me a casa i he tornat ben contenta, escoltada per dues petites preciositats que estaven encantats de portar-me dins els cotxe. I jo encara més.