Dilluns, 6 de setembre de 2010
CAPVESPRE ABANS DE COMENÇAR
Poc a poc els dies s’escurcen. Ja comença a fer-se fosc aviadet. M’agrada, per què negar-ho.
Estic sola a l’escola. Està silenciosa, neta i ordenada.
Fins i tot les parets estan buides de dibuixos, tot esperant que arribin demà els nens i omplin amb alegria, rialles i diversió tots aquests espais.
Les persianes deixen entrar una miqueta de llum per les escletxes. És una llum tènue. Una llum preciosa de capvespre que em fa recordar que ben aviat arribarà la tardor, la millor època de l’any.
Ressegueixo les taules amb els meus dits mentre jugant, gairebé en la foscor, ballo amb l’ombres.

Abans em feia por està sola a l’escola. Les taules cruixeixen, el vent s’esmuny pels passadissos i udola. Les classes, sense nens, tenen una buidor aclaparadora.
Ara ja fa temps que no tinc por. Al contrari. Em reconforta i m’hi trobo a gust.
Passo entre aquestes parets la major part de les meves hores i me les estimo. Aquí he viscut, i seguiré vivint, alegries, tristeses, emocions i experiències úniques.
M’assec a les escales del vestíbul.
Silenci.
Avui m’han dit que la nostra escola era eixerida i al recordar aquesta expressió somric.
Una escola singular i eixerida. M’agrada.
Sola amb els meus pensaments i la satisfacció de poder gaudir d’aquest moment íntim amb l’escola.
Les rialles d’uns nens en el carrer del darrere m’han tornat a la realitat.
M’aixeco i els espio per les escletxes de les persianes.
Mita’ls!!! Com han crescut i que morenets que estan.
Juguen tranquils i feliços. Aliens a la serenor de la seva escola que demà ompliran amb aquestes rialles, i potser algun plor.
Entremaliats em criden. Segur que si ara obrís la finestra de sobte tindrien un bon ensurt. Poc imaginen que jo estic dins.
Els deixo amb els seus jocs. Demà al matí ja us diré a tots Bon dia!
Avui acabaré de gaudir, jo sola, el moment íntim entre l’escola i jo.