2/7/08

Dimarts, 1 de juliol de 2008
CONTINUEM AMB FELICITATS PETITES...
M’agrada molt escoltar les converses dels nens quan juguen amb les joguines.
No parlo de quan juguen al pati a jocs lliures de pilota o esport, sinó quan estan compartint tranquil·lament les joguines de l’aula.
Durant el curs no tinc massa ocasions de fer-ho però durant el casal sovint tinc l’oportunitat.
Cal però que ells no s’adonin de la meva presència i molt menys han de notar que els estic escoltant.
Un grupet de nens i nenes de P4 jugaven amb una casa de nines enorme que tenim. És una nova adquisició i tots estaven força entusiasmats.
Jo els escoltava com s’organitzaven per parar la taula, col·locar les cadires, buscar plats, culleres...s’ho passaven d’allò més be.
Quan gairebé ja ho tenien tot a punt han trobat el piano de la casa de joguines i han decidit que posarien música mentre els personatges, herois i princeses, sopaven.
- Escoltarem música de Beethoven!
- No, de Mozart!
- Va, escoltarem dels dos!

Tot rient han començant a taral·lejar una de les simfonies de Beethoven que els hi he fet escoltar durant el curs.
M’he afegit als seus cants i malgrat que al començament m’han mirat sorpresos, hem acabat tots cantant.
De nou felicitats petites.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A casa quan jugen els dos junts a cuinetes, a mestres, a casetes,... és com més aguanten sense barellar-se ni discutir, i realment els seus diàlegs no tenen desperdici. Bàsicament són imitacions de papas, mamas i mestres, però també van deixant anar tots els coneixements que van adquirin... més d´un cop ens hem trobat el meu marit i jo sentats al sofà sense tele i escoltan-los, felicitats, petites?

Anònim ha dit...

Aquest matí durant al viatje en cotxe, la Neus i el Sergi anavant discutin, el tema era el seguent:
mama, em deia la Neus, tenim una casa nova a la nostre classe, i el Sergi que es un lloro de repetició deia i jo també, la Neus li deia tu no sols els ossos, els cargols no la teniu, i ell anava dient jo també , i l'altra cada cop mes nerviosa. Ara ja se qui tenia raó.
Francesca