Dimecres, 17 de gener de 2007
PERMANÈNCIES
Avui a les 18.15 encara teníem una nena a l’escola sense que ningú la vingués a buscar.
Feia tres quarts d’hora que intentàvem, sense èxit, trucar a tots els telèfons que tenim a la fitxa. Al final de tant insistir, la mare, que estava en una reunió, ha decidit mirar qui la trucava tantes vegades i quan ha vist que era l’escola ha tingut un bon ensurt.
Li hem dit que encara teníem a la nena allà i no s’ho creia. Ens ha dit que el pare l’havia de venir a buscar però ell tenia el mòbil desconnectat o fora de cobertura, el cas és que la mare ens ha enviat a una veïna i al final hem pogut tancar l’escola.
Poques coses em posen més nerviosa que trucar a un mòbil i que aquest estigui fora de cobertura o tancat, però el pitjor de tot és quan algú canvia de mòbil i no ens ho comunica a l’escola. Quan necessites parlar amb els pares i no els localitzes és una sensació força desesperant.
Tant una cosa com l’altra ens passen més vegades de les que voldríem.
La veritat és que ara és molt més fàcil trobar a les famílies, però recordo que una vegada eren les 21:00 i encara teníem un petit d’uns tres anys amb nosaltres. Entre l’avi, la mare i la tieta s’ho combinaven per venir a buscar-lo fins que un dia, quan tots van arribar a casa, es van adonar que ningú tenia el nen... i allà a l’escola estàvem nosaltres força malhumorats amb el nen malhumorat del tot.
Des d’aquell dia cada vegada que triguen en venir a buscar algú sempre comentem: a veure si passarà com l’Ares!