Divendres, 14 de maig de 2010
PARTIT AMISTÓS
La cantera de futbol de l’escola segueix entrenant i fent partits, de moment amistosos.
Els més grans ja han acabat la lliga escolar. Si dura un parell de mesos més remuntem la classificació seguríssim. L’esport ja ho té això.
Vagi per endavant que penso que els nens han de fer esport, han de competir i han de saber perdre i saber guanyar.
Malgrat tot em vaig passar bona part del partit animant i motivant als porters que havien estat golejats. Baixant els fums de la victòria als que ho van fer millor i recordant que l’objectiu era passar-ho bé i gaudir, amb les famílies, d’una tarda esportiva.
Fins aquí res a destacar que no sigui conegut i habitual en partits de futbol de nens que estan aprenen.
El més sorprenen de tot va ser descobrir que per allà corria un individu que buscava fitxar a dos dels nostres millors jugadors. Jo no donava crèdit del que sentia.
De vegades rebo crítiques per la meva manera de dir les coses.
El meu to fort, segur i tallant no agrada a tothom. Fins i tot algú arriba a sentir-se incòmode.
Crec que les coses s’han de dir pel seu nom.
Felicito, admiro, renyo, em disculpo, m’alegro, em meravello, discrepo... però tot ho faig amb sinceritat.
Les meves cartes estan sobre de la taula i sabeu quin joc estic jugant.
La meva veritat no és més veritat que la dels demés però és la que jo ofereixo amb espontaneïtat i transparència.
El missatge que vull transmetre acostuma arribar i dic coses que potser altres callarien o mentirien per no tenir problemes.
És cert que a vegades no tinc massa tacte en dir les coses, però en canvi en altres ocasions en tinc molt.
Aquesta dualitat em fa reflexionar en què quan la gent s’ofèn davant un comentari clar i sincer vol dir que no l’accepta, no el vol veure o què potser té moltes manies i analitza punyentment.
La sinceritat ja ho té això, no agrada a tothom.
El divendres vaig utilitzar aquesta manera de fer davant del personatge que volia endur-se els “meus“ jugadors.
Dir les coses clares i pel seu nom em dóna més alegries que disgustos.
PARTIT AMISTÓS
La cantera de futbol de l’escola segueix entrenant i fent partits, de moment amistosos.
Els més grans ja han acabat la lliga escolar. Si dura un parell de mesos més remuntem la classificació seguríssim. L’esport ja ho té això.
Vagi per endavant que penso que els nens han de fer esport, han de competir i han de saber perdre i saber guanyar.
Malgrat tot em vaig passar bona part del partit animant i motivant als porters que havien estat golejats. Baixant els fums de la victòria als que ho van fer millor i recordant que l’objectiu era passar-ho bé i gaudir, amb les famílies, d’una tarda esportiva.
Fins aquí res a destacar que no sigui conegut i habitual en partits de futbol de nens que estan aprenen.
El més sorprenen de tot va ser descobrir que per allà corria un individu que buscava fitxar a dos dels nostres millors jugadors. Jo no donava crèdit del que sentia.
De vegades rebo crítiques per la meva manera de dir les coses.
El meu to fort, segur i tallant no agrada a tothom. Fins i tot algú arriba a sentir-se incòmode.
Crec que les coses s’han de dir pel seu nom.
Felicito, admiro, renyo, em disculpo, m’alegro, em meravello, discrepo... però tot ho faig amb sinceritat.
Les meves cartes estan sobre de la taula i sabeu quin joc estic jugant.
La meva veritat no és més veritat que la dels demés però és la que jo ofereixo amb espontaneïtat i transparència.
El missatge que vull transmetre acostuma arribar i dic coses que potser altres callarien o mentirien per no tenir problemes.
És cert que a vegades no tinc massa tacte en dir les coses, però en canvi en altres ocasions en tinc molt.
Aquesta dualitat em fa reflexionar en què quan la gent s’ofèn davant un comentari clar i sincer vol dir que no l’accepta, no el vol veure o què potser té moltes manies i analitza punyentment.
La sinceritat ja ho té això, no agrada a tothom.
El divendres vaig utilitzar aquesta manera de fer davant del personatge que volia endur-se els “meus“ jugadors.
Dir les coses clares i pel seu nom em dóna més alegries que disgustos.
5 comentaris:
Potser per el meu tarannà semblant ho entenc perfectament.
Ja m’ho deia la meva avia “dient les veritats, es perden les amistats”
Va ser una jornada esportiva on tots ho varem passar bé. Tot i que l'equip rival era força superior al nostre, futbolísticament, però els nostres jugadors van demostrar molta esportivitat animant amb força als seus companys i encaixant amb molta dignitat la derrota.
Crec que la sinceritat no està renyida amb el tacte a l'hora de dir les coses i penso que sempre em d'analitzar quí és el nostre interlocutor abans d'enviar-li un missatge. No és el mateix espantar un "ojeador" que renyar a un alumne...
Montserrat, el teu rol demana la teva manera de parlar i actuar.
És el paper que t'ha tocat fer. A vegades és desagraït però algú l'ha de fer. la majoria de vegades és encertat i les vegades que no ho és, els que t'apreciem sabem tenir-ho en compte i entendre-ho.
Gràcies per les tardes esportives i pels tocs que cal donar sovint.
Pere
La sinceritat es una virtut malgrat molts pensin el contrari. Considero un acte molt respetuós el que algú digui el que pensa a la cara, ara bé com diu la meva mare, hi ha que saver dir les coses, a vegades ofen més la forma de dir-les que no pas el fons de la qüestió. Jo acostum-ho a no ser massa diplomàtica encara que amb el temps i dient les coses en fred i no en calen vaig possan en pràctica el que durant molts anys m'ha anat ensenyan la meva mare. La meva àvia sempe deia més val una vegada la cara vermella que no cent vegades verda.
Francesca
Jo també crec que la virtud més importan en una persona és la sinceritat i dir les coses tal com són al final qui està al altre costat t´ho agraeix.De vegades les veritats a mitjes no serveixen s´ha de ser directe i curar les formes ancara que de vegades quan et diuen una veritat te la diguin bé o malament gairabé totes les vegades fa mal, però l´avia de la Francesca tenia rao val més posar-se un cop vermell que no cent verda...una gran àvia segur...
Mònica
Publica un comentari a l'entrada